Natalia Mena

Que el temps és un factor important en les nostres vides és innegable, aquest no només afecta l’estat d’ànim, sinó també a l’economia sobretot a sectors com el de l’agricultura, ramaderia, pesca, a la indústria turística, al transport, etc. Per tant, en general qui més qui menys sol estar pendent de quin dia farà l’endemà. 

Els mitjans de comunicació, conscients d’aquest fet des dels seus inicis, han incorporat un espai per tractar aquesta qüestió i informar d’una manera predictiva sobre l’assumpte. Fins aquí res de nou sota el sol, el curiós en l’era de la modernitat és aquesta fixació per voler dominar un fenomen que no està a les nostres mans, i que per moltes alarmes que es generin des de diferents organismes i institucions, no són res més que discursos hipòcrites que posen de manifest l’evidència d’una modificació climàtica, però que estan molt allunyats d’aportar solucions, ja que el funcionament del sistema capitalista fa molt complicat trobar un equilibri entre els interessos del capital i els del planeta. 

Malgrat això, el tema és tendència perquè s’han de vendre notícies i les catàstrofes mediambientals donen molt de joc, així com molta audiència, motiu pel qual; les sequeres, tempestes tropicals, temperatures abrasadores, incendis forestals, inundacions, diluvis i tota mena de situacions apocalíptiques són protagonistes indiscutibles, que els poders fàctics i les cúpules dirigents han incorporat a l’agenda comunicativa, convertint-t’ho en una de les preocupacions fonamentals per la ciutadania, sobretot per als joves. 

La dificultat radica en el fet que una cosa és pronosticar i fer previsions meteorològiques i un altre de molt diferent és creure’s Déu i pensar que es pot revertir aquest panorama amb quatre mesures internacionals, que a més s’incompleixen constantment i tota una propaganda de sensibilització de la població, que observa atònita com els seus governants denuncien amb proves científiques i amb cert dramatisme un escenari devastador, però per altra banda són incapaços de predicar amb l’exemple i per damunt de tot buscar alternatives realistes i viables, que segurament no resoldran la vicissitud, però com a mínim ajudaran a no agreujar-la. Si a la vida tot canvia, tot es transforma, tot està en contínua variació, que ens feia considerar que el clima perduraria estable en les quatre estacions establertes al calendari; primavera, estiu, hivern i tardor. En quin moment van ser tan ingenus de donar per sobreentès que les nostres accions no tindrien efectes nocius per la natura? Com ja saben, la supèrbia humana no té límits, i ara després de menystenir la saviesa del cosmos, de maltractar el medi ambient i de no respectar l’entorn de forma adequada, ens recordem com diu el refrany de Santa Bàrbara quan trona i això que el context apuntava maneres, però fins que no ens trobem vora l’abisme no som capaços de reaccionar i quan ho fem continuant actuant amb una altivesa al·lucinant, convençuts que es pot regnar sobre el clima com es fa sobre les persones. 

Un exemple d’aquesta arrogància, és el polèmic pla de la Xina per controlar el medi ambient el 2025. El gegant asiàtic fent gala de ser una de les grans potències tecnològiques del món, i en referència aquest àmbit, ha posat en pràctica un projecte per intentar manejar l’atmosfera el seu gust, amb la que ha aconseguit evitar precipitacions en dies especials o provocar pluges, gràcies a la sembra de núvols artificials. Embolica que fa fort, aquest mètode que s’estava utilitzant de forma molt local, serà expandit de manera exponencial de cara al 2025, així que la controvèrsia està servida, ja que no existeixen estudis per anticipar les conseqüències de la seva implementació. El seu funcionament és relativament senzill, s’injecta artificialment iodur de plata als núvols, aquests quan arriben a un nivell òptim d’humitat augmenten la seva condensació i descarreguen en forma de pluja culminant en precipitacions provocades. Aquest procediment serveix també per evitar que els aiguats arribin a punts que no interessa, generant que els núvols buidin en llocs menys conflictius alhora que permetent tenir el comandament sobre com i quan plou. La Xina defensa aquesta fórmula, assegurant que contribueix a supervisar l’estimació de desastres com sequeres o granissades i feines fetes en àrees de producció agrícola, plans per regions que necessiten protecció o restauració ecològica i respostes d’emergència, essencials per fer front a esdeveniments com incendis forestals.

L’Índia és un dels primers països que ha mostrat les seves reticències, posant el crit el cel davant el robatori de pluja, el qual no li ha fet massa gràcia al territori hindú, que afirma que es veurà diametralment afectat. Analitzant aquesta perspectiva, són molts els estats que demanen que es comenci a plantejar la possibilitat de dur a terme una regulació mundial, que posi un marc ferm al control meteorològic. 

Com veuen, l’ecologia no deixa de ser un altre negoci que ens han venut com el gran remei a tots els mals, però es tracta d’un pegat, d’aplicar una mica de maquillatge superficial, que no resol el problema de fons perquè per això s’hauria de reconvertir el model productiu i modificar tot un estil de vida, que no s’està disposat a sacrificar. Així que mentre ens demanen conscienciació i prudència, alguns juguen a ser deus creient càndidament que tenen el poder de tenir el control sobre tot, inclòs el temps. Personalment m’inclino més per pensar que evidentment la crisi climàtica comportarà una sèrie de repercussions, que no es podran evitar per més que molts s’entestin a demostrar que són superherois, ja que la realitat és tossuda i cruel de manera que l’únic que ens quedarà serà el que hem fet sempre, que és adaptar-nos per sobreviure.