A mig camí
Aquests dies, a principis de juliol, pot ser que una tarda de pluja i tempesta, arrecerats d’alguna pedregada o d’aquestes pluges persistents que ens cauen cada dia a l’esquena, pensem per un moment que «Caram! Si d’aquest any 2023 que fa quatre dies que va començar ja n’hem passat la primera meitat!». Com pot ser, si sembla que va ser ahir que celebràvem furiosament la nit de Cap d’Any? Si observéssim el pas veloç del temps còmodament instal·lats sota una palmera en una platja tropical segurament no se’ns faria tan aspre, però és ben sabut que si observes qualsevol cosa aixoplugada en un racó, sense paraigües, i amb els peus nedant damunt la sola d’unes sandàlies que s’han convertit en el llac d’Engolasters, no ets gaire propens a l’optimisme.
Passa el temps, sí, i passa de pressa. Tan de pressa que un segon després de ser conscient que se t’ha escapat de les mans la meitat d’aquest any que semblava acabat d’estrenar, t’adones que abans no s’acabi hauràs arribat a una edat increïble, que fins fa no res veies remota, i que ja no es compta per anys sinó per segles: mig, més concretament. I entens que no només has passat la meitat de l’any en curs sinó que ja has passat la meitat de la vida -que només amb un exercici d’optimisme exacerbat- t’espera. Per acabar-ho d’arreglar, si et poses estadístic, has d’admetre que en realitat la meitat potser fa més de cinc anys que l’has sobrepassat. I tu, lectora, lector, que com jo i com tots, et sents jove, o potser no jove, però sí que com sempre, i que tens la sensació que només es fan vells els altres -i com!- et trobes catapultat en aquest gir de la vida, en aquest eix del triangle, a dalt de tot, en plena esplendor d’allò que els francesos en diuen «la force de l’âge». I allà que t’estàs, tot tu, encimbellat a les alçades de la força i el domini cinquantí mirant al voltant: cap avall els joves que pugen; i a l’altra banda, també cap avall, els vells que van baixant. I tu al centre, com un Júpiter tronant, controlant-ho tot, perquè t’ha tocat a tu, ara, el paper de fer-ho, encara que no en tinguis cap ganes.
Aquells nens que van néixer quan voltaves pels 30 anys i no et deixaven un instant de repòs entre bolquers, biberons i anades al parc, ara són un bon tros més alts que tu i no els fas gran falta, que va, però tu segueixes sense reposar un moment vigilant si t’envien algun WhatsApp des d’alguna ciutat europea -ja no saps per quina passen- on fan l’Interrail, comprovant si s’han inscrit bé al nou gimnàs, mesurant si la faldilla és massa curta o massa llarga, i calculant fins al mil·límetre les dècimes de la selectivitat. I com que ja tens 50 anys, els teus pares, si tens la immensa fortuna de tenir-los encara, ja ronden els 80 i pot passar que comencin a caminar com funàmbuls per les vores perilloses de la vida. Es poden posar malalts, desmemoriar-se, desorientar-se, tenir por. I els joves, encara que no ho diguin, també en tenen, de por. I tots busquen la teva protecció, el teu consol, el teu consell, perquè ara et toca a tu ser fort i valent.
Com que ja fa una bona colla d’anys que t’hi arrossegues, en aquest món, has tingut temps de conèixer gent de tota mena, i de totes les edats. Aquells adults forts que t’agafaven fort de la mà per creuar el carrer quan tu eres petit ara van una mica encorbats, els fa mal tot i arriba un dia que els has d’agafar tu perquè comencen a caminar de tort i tens por que no es facin mal. Els nens i nenes que havies conegut i estimat quan tenies 20 anys ara en tenen 30 i obren botigues, fan carrera, tenen uns bebès preciosos i tu te’n fas creus, que aquella nena a qui vas regalar una nina quan tu ja eres una dona feta i dreta, ara sigui mare. Com pot ser? Als amiguets dels teus fills, que consumien grans quantitats de macarrons a les festes infantils i s’empastifaven els morros amb xocolata, ara els vas a veure fent d’actors en obres de teatre, t’ensenyen fotos de les seves competicions esportives a l’altra punta del món, però això sí, t’abracen quan et troben pel carrer i segueixen cruspint-se un bon plat de macarrons quan venen a casa teva. Tens 50 anys i tens la fortuna d’estimar gent petita, gent mitjana i gent gran. Estàs en un dels millors moments de la teva vida, encara que de vegades no t’ho sembli. Si ets una dona notaràs que ja fa temps que et passa allò que feia tanta angúnia de la invisibilitat femenina a partir d’una quantitat indeterminada d’anys. Aquella invisibilitat que feia tanta ràbia i tanta por només imaginar-la fa uns pocs anys, ara que per fi ha arribat, t’adones que te la repampimfla i que trobes la mar de bé que els homes suposadament atractius ni se’t mirin, per la senzilla raó que tu tampoc te’ls mires a ells. Quin descans.
Que res, que ànims, que amunt els cors, cinquantenaris del món. Hem tingut temps de veure centenars pel·lícules -algunes en sessió doble i tot-, hem llegit una muntera de llibres bons, hem vist Venècia, Roma i París sense milions de turistes en calça curta, hem mirat la tele en blanc en negre, hem escoltat ràdio cassets, hem comptat en pessetes, hem demanat foc a les discoteques, hem gaudit del Bruce Springsteen i el Harrison Ford quan eren joves. Tenim amistats que fa més de 40 anys que ens duren. Què més volem? Us ho podeu imaginar tot això, jovenets? Passeu tots una bona meitat d’any i als que us toqui, una bona meitat de vida!