Joan Jiménez

Andorra està en mig de l’ull de l’huracà de les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE) i es respira cert aire d’inquietud pels carrers andorrans respecte a aquest moment històric pel país. Quasi cada dia, no em falten les persones que em comparteixen la seva intranquil·litat respecte a què portarà l’acord d’associació i quines conseqüències tindrà. Tot i que gran part de l’acord encara està per negociar, sí que noto certa desesperació per part de moltes persones del país, on algunes s’arriben a preguntar si és ‘la fi d’Andorra’ amb un cert to catastrofista. En primer lloc, crec que hauriem de deixar a un costat certes pors infundades que tenim, que a alguns sembla voler avivar per interessos més personals que col·lectius, i mantenir la calma en un instant on és més necessària que mai. Apel·lant al vers de Miquel Martí i Pol de «tot està per fer i tot és possible», penso que no ens hem de desesperar abans d’hora, sinó de seguir l’evolució de les negociacions i, una vegada tinguem el paper a la mà, votar en conseqüència. Perquè, a més, no hem sigut els primers en passar per aquesta situació. El país de Malta, un territori que per població i massa territorial podria arribar a ser una bona comparació pel ciutadà andorrà i conèixer bé el moment en el qual ens trobem.

Durant un congrés, vaig poder conèixer a un jove diplomàtic de la República de Malta amb qui vaig tenir molt bona sinergia. Parlant i dialogant sobre molts aspectes de la política internacional, vaig voler posar sobre la taula la situació actual d’Andorra envers l’acord d’associació amb la Unió Europea i de la preocupació existent en gran part de la ciutadania andorrana. El diplomàtic maltès va riure una mica, ja que li feia gràcia que estàvem en el mateix punt que el seu país es trobava a finals dels anys 90 i principis dels 2000, just abans que Malta esdevingués estat membre de la UE. Em va mencionar que a Malta hi havia molt rebombori i inquietud a l’hora de decidir si entrar a formar part de l’organisme europeu o no. M’explicava que els maltesos tenien debats que tenim actualment a Andorra respecte a l’acord d’associació, com la sobirania nacional o la immigració. Però què, en l’actualitat, una immensa majoria dels maltesos estaven encantats de formar part de la Unió Europea. Després de coincidir amb ell i tenir aquesta conversa, vaig decidir començar a fixar-me en el petit país mediterrani i en la seva relació amb la UE, i les dates són inequívoques. Segons l’Eurobaròmetre d’hivern de 2022-23, el 73% de la població maltesa es mostra molt optimista sobre el futur de la Unió Europea i un 76% manté que Malta no podria afrontar millor les circumstàncies futures si estigués fora de la Unió Europea, a més que un 61% dels maltesos estan a favor de què es prenguin més decisions a escala comunitària. De fet, segons un article del Times Malta de l’any 2021, Malta és l’estat membre que mostra més suport per la UE.

Tots aquests resultats venen dècades després d’un procés similar al que està passant ara mateix Andorra respecte a l’acord d’associació. A Malta, la població tenia moltes inquietuds sobre si apropar-se a la Unió Europea o com fer-ho, mitjançant un acord d’associació com el que estem duent a terme nosaltres actualment o esdevenint un estat membre amb tots els seus drets i deures. Finalment, Malta va optar per esdevenir un estat membre i, a hores d’ara, els maltesos no se’n penedeixen d’aquella decisió culminada l’any 2004.

Tot i que la qüestió d’esdevenir un estat membre de la Unió Europea està absolutament fora de qualsevol diàleg, debat o negociació, l’exemple maltès podria ser un reflex de la situació andorrana en l’actualitat. Tal com està succeint ara mateix a Andorra, Malta també va passar per un procés d’aproximació cap a l’entitat europea replet de temors i nerviosismes per les futures conseqüències d’aquell apropament. Al final, els maltesos no se’n penedeixen de la seva decisió, més aviat al contrari.

És per això que m’agradaria fer una crida a la calma, a la paciència i, perquè no, a l’optimisme. Encara queda molt acord per a negociar i ara per ara no val la pena desgastar-se de forma individual i col·lectiva en pensar en el que podrà arribar a ser o en el que arribarà a significar. Considero més útil el fet de reflexionar, tant individualment com col·lectivament, què voldríem que sortís d’aquest acord en llocd’avançar-nos als esdeveniments i extreure conclusions que encara no han sigut ni plantejades. Des del meu punt de vista, crec que és moment per a poder seguir el màxim que ens sigui possible les negociacions i també d’involucrar-se en les diferents eines de participació que hi ha disponibles per tal de poder estar implicats en una mesura òptima que ens permeti ser part del procés, en lloc de viure espantats per uns efectes que, a hores d’ara, ni existeixen, ja que s’estan duent a terme en aquest precís moment. I en aquest instant on s’estan elaborant les conseqüències futures, és menester el fet de mantenir la calma, analitzar la situació, participar en el màxim possible per a exposar allò de bo que vulguem que en surti de tot plegat i esmentar allò que no vulguem. A més, tal i com he relatat exposant el cas de Malta, no tot ha de ser una catàstrofe. De l’exemple maltès es pot traduir que, tot i que potser estem passant per una fase natural en aquestes circumstàncies, no tot ha d’acabar de forma tràgica, i és probable que una vegada prenguem una decisió, ens sorprenguin els efectes d’aquesta de forma positiva en lloc de penedir-nos. D’aquesta manera, completaríem potser el que m’agrada anomenar el síndrome maltès. Crec que en comptes de deixar emportar-nos pel pànic del desconeixement i per la por del que pugui venir, és el moment de ser curiosos amb optimisme, d’estar pendents de com es van desenvolupant les coses i de reflexionar sobre allò que volguéssim extreure, i participar i compartir opinions constructives en la mesura del possible perquè aquest acord esdevingui allò que ha de ser: un pas endavant com a país dut a terme entre tota la població andorrana.