Neix a Andorra el 1r Festival Internacional de Cinema en Llengua de Signes i és inevitable fer-se la gran pregunta: realment està preparada la societat del país per acollir un esdeveniment d’aquestes característiques? Fins a quin punt estan normalitzades i visibilitzades les discapacitats auditives i visuals entre la nostra gent?

En recerca d’aquestes respostes fa un pas al capdavant el representant de Parl’App — l’empresa organitzadora de l’esdeveniment —, Quim Barceló, qui creu que «Andorra necessitava un festival així», afegint que «el fet d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques realça l’empoderament de les persones que puguin presentar una discapacitat». Unes paraules que són subscrites pel director artístic dels Premis Signema, Lázaro Contreras, el qual també compta amb una discapacitat auditiva. Segons el director, el nostre país és el lloc ideal per posar en marxa un festival com aquest, a causa de «ser un lloc molt turístic, tenir els recursos a la demanda de la comunitat sorda i propiciar el retrobament de cineastes i aficionats».

Contreras, però, no pot evitar mostrar-se concís en les seves paraules: «la discapacitat auditiva no està normalitzada». Unes declaracions que venen justificades pel cineasta a causa de la seva «invisibilitat física i les barreres de comunicació», dos factors que allunyen totalment a aquestes persones a poder sentir-se realment integrades en el marc social. «Els esdeveniments culturals i serveis públics de qualsevol tipus haurien de comptar amb intèrprets de llengua de signes», menciona aquest, posant l’èmfasi en el fet que «des del reconeixement d’aquesta llengua com a idioma oficial en l’estat veí, hi ha hagut molt pocs avenços per manca d’atenció dels representats polítics». De la mateixa manera, Barceló creu que la normalització no es farà realment efectiva fins que, tant des del punt de vista públic com privat, «no es consideri extraordinari haver de posar un intèrpret en llengua de signes per a fer qualsevol comunicat o que les cartes dels restaurants del país comptin amb el braille integrat».

Seguint aquesta línia s’expliquen també les membres de la junta de l’Associació de Discapacitats Visuals i Auditius d’Andorra (ADVAA). Una entitat que va néixer sota el paraigua de «donar a conèixer les necessitats particulars a les discapacitats sensorials a fi d’obtenir visibilitat i ajudes». Una visibilitat que, mantenint la línia de les paraules dites per Barceló i Contreras, encara no s’ha fet efectiva al Principat: «Avui dia no hi ha al país mestres d’Educació Especial que ensenyin el braille, la llengua de Signes Catalana (LSC) o a desplaçar-se amb bastó», afirmen, afegint que «si et vols formar has d’anar-te’n a l’estranger». A més, des de l’associació s’ha demanat una subvenció al Ministeri d’Afers Socials per impartir un curs amb un formador de Barcelona i formar a personal voluntari, però encara no han obtingut cap resposta.

No és l’única situació que les membres de la junta d’ADVAA denuncien, sinó que posen en relleu dues més iguals de crucials per entendre la situació que travessa actualment el país envers les discapacitats visuals i auditives. La primera guarda el seu origen en el curs d’LSC que va impartir fa un temps el Centre de Formació al Llarg de la Vida, el qual «no se’ns va comunicar i quan ens en vam assabentar pels mitjans de comunicació, ja no hi havia places i no vam tenir accés», mencionen. La segona denúncia i decepció recau en el Ministeri d’Educació: «Govern no sempre entén les necessitats dels alumnes amb aquestes discapacitats i ells no poden estar esperant mig curs una tauleta específica o un micro FM, a més d’esperar tres setmanes a què quan el producte arriba a Andorra, el personal del ministeri el vagi a recollir».

És per aquests motius que, ara més que mai, és important que plataformes com Parl’App o el Festival de Cinema en Llengua de Signes tinguin el seu espai i els recursos necessaris per continuar avançant, especialment en camps com l’audiovisual: «Hi ha molt poques persones que treballin professionalment als mitjans de comunicació a causa dels problemes d’aquesta», afirma Contreras, qui no dubta a honorar la feina de tots aquells cineastes amb discapacitats auditives: «La majoria dels cineastes sords són autodidactes i són conscients que la seva feina donarà un missatge molt gran a la societat». Mostra d’aquesta lluita és precisament l’eina impulsada per Barceló, qui creu que han fet «una aposta clara per l’accessibilitat universal i ho continuarem fent, no només per a persones sordes o cegues, sinó que sigui un servei per a tothom».

Les membres d'ADVAA també vaN voler llençar un missatge cap a l’aplicatiu, reivindicant la feina important que estan fent en la visibilització de les discapacitats sensorials: «Esperem que aviat puguin fer també una funda pels TVP i facilitar així la vida de les persones amb dificultats visuals», afegien, amb l’esperança que aquestes iniciatives «s’acabin fent més sovint». Una il·lusió que també manté Contreras, qui espera que «ens ajudin a sensibilitzar i visibilitzar el nostre col·lectiu, així com conèixer la nostra idiosincràsia».