«Baixar i pujar de Barcelona cada dia per a fer ràdio mata a una persona». D’aquesta manera descriu Javier, un pacient de càncer, la seva experiència. En Javier és un home de 61 anys que ara farà un i mig va ser diagnosticat amb càncer de llengua, i uns mesos més tard se li va diagnosticar un altre d’esòfag. Des d’EL PERIÒDIC hem volgut parlar amb ell per a explicar el seu testimoni.

En Javier va fer el tractament del càncer de llengua al Principat, i amb el càncer d’esòfag va fer la radioteràpia a Barcelona i va acabar la quimioteràpia a Andorra, així que té una visió global de les dues perspectives d’un pacient de càncer que viu al país.

Les persones que baixen a fer radioteràpia a Catalunya van amb un taxi que els hi proporciona el Govern, i «són pacients que en comptes de tardar dues o tres hores en el trajecte, poden estar unes cinc o sis, perquè el fet de desplaçar-se després de fer tractament els hi provoca moltes nàusees i han de parar cada 10 minuts», explica el president d’Assandca, tot apuntant que parlant amb taxistes «ens diuen que tenen molta por que se’ls quedi algun pacient dins del taxi mort», ja que no són un transport sanitari.

Per a alleugerir aquesta problemàtica, des de l’associació intenten tenir acords amb fundacions a Espanya per a aconseguir pisos tutelats on els pacients es puguin quedar durant el tractament. En el cas de Javier, amb l’ajuda d’Assandca i d’una associació de Barcelona, va aconseguir trobar un pis prop de l’hospital. Aquests pisos tenen un cost de 12 euros al dia i són compartits amb altres pacients. Si una persona té un problema econòmic des de l’associació l’intenten ajudar en el màxim de les seves capacitats, però des d’Assandca reivindiquen que «teòricament hi ha el Departament Social  que els hauria d’ajudar, però a vegades va lent a reaccionar».

Quant als serveis al Principat, Saravia explica que a Andorra es fa la detecció de qualsevol mena de càncer, el seguiment i el posttractament si tot ha anat correctament, «però tot el que són operacions ho fan a baix, al Principat només es fan les sessions de quimioteràpia i algunes intervencions tumorals petites, i també els tractaments relacionats amb els càncers de pell, ja que al país hi ha clíniques dermatològiques que donen aquest servei als pacients i els tracten des del principi fins al final», apunta Saravia.

Per la seva part, Javier explica que «el Govern hauria d’ajudar econòmicament a les persones que estem en aquests tractaments i aquestes malalties». Ara, sol·licitarà que li donin la discapacitat absoluta, ja que té la del segon grau per les pròtesis de maluc que porta, però «ara fa un any i mig que vaig començar amb un càncer, després amb l’altre, i això va debilitant molt». La principal millora amb la qual coincideix tant Javier com Assandca és amb la Unitat de Radioteràpia, la qual consideren quasi imprescindible. Javier també apunta que «a part de fer aquesta unitat, Andorra necessita algun oncòleg més», i assenyala el greu que li sap cada vegada que va a alguna revisió i veu a moltíssima gent esperant hores i hores, «perquè un oncòleg no pot amb tota la gent que estem malalts».

En aquest moment els dos càncers que ha tingut el testimoni estan parats i inactius, i les últimes proves li ha sortit molt bé. Per tant, pel que fa a tota la resta està content perquè se n’està sortint, però afirma que la situació no pot continuar així: «La gent no pot tenir una visita cada tres mesos o estar esperant per a una prova dos mesos i mig. No estem parlant d’un constipat, estem parlant d’un càncer que et pot llevar la vida en un mes. Un tractament o prova una mica tard, i s’ha acabat».

Els taxistes que baixen els pacients tenen por que algú mori, ja que no són un transport sanitari

La tasca d’Assandca / El president d’Assandca explica que el malalt que va a l’associació és un malalt que es troba sol, que no sap on anar, «quan es diagnostica la malaltia i hi ha un moment de desorientació, és en aquell moment que el malalt ve, però ve per a demanar informació: on ha d’anar, com ha d’anar, quins ajuts té, perquè això ni l’hi informa directament ningú, li donen unes directrius dintre de l’hospital i ja està».

Servaria apunta que ningú els explica que si tenen problemes econòmics poden tenir un ajut per part del Departament Social; que pot anar a la CASS; que hi ha uns taxis que el Govern té per a baixar o pujar i que no tenen cost; «els hi fa falta una mica més de suport en l’àmbit que és el que ha de fer, que és el que ha de practicar, no només durant el tractament sinó que aquest pacient quan es troba dins de la malaltia no sap amb qui parlar perquè no vol augmentar el patiment de la família, i llavors necessita a algú que pugui parlar». Per aquest motiu, des de l’associació fan ioga o sessions de gimnàstica, el que «fa que els pacients socialitzin una mica, que aquest trobar-se sol desaparegui i trobin un grup de gent que està passant pel mateix que ell i en aquest moment es descarrega emocionalment. Són pacients que sobretot necessiten companyia, no perquè no tinguin la família, sinó perquè no volen provocar el neguit a la família».

Cada any proposen cinc accions que fan perquè la gent sàpiga que continuen existint i que existeixen per a ajudar-los. La gent es pot apuntar tant com a col·laboradors, voluntaris del tipus que sigui, i evidentment es pot aportar la quantitat de diners que vulguin, «fem accions perquè ens coneguin i que ens puguin aportar». Fa uns mesos acaben d’obrir el seu local on fan a les tardes una sèrie de sessions per a voluntaris, que a vegades són els mateixos pacients, i estan col·laborant amb alguna acció. Saravia explica que aquest mes «estem fent unes sessions del tractament de la pell per a la gent que està fent quimioteràpia i ràdio, que els hi provoca una sequedat excessiva a la pell, i amb persones especialistes estem donem una sèrie de directius», a partir de l’estiu començaran a fer una sèrie de sessions de suport als familiars i als pacients, amb dues persones que fan coaching que donaran unes directrius per a ser més valents davant d’aquesta malaltia, «tots intentem tirar-la endavant de la millor manera que sabem, però no sempre ho enfoquem d’una forma positiva i no només el pacient, sinó que moltes vegades qui pateix són els que estan al voltant», apunta el president de l’associació.

Un altre dels punts que des de l’associació lluiten és perquè posin la figura d’un psicòleg fix dintre de la Unitat de Psicologia, «pensem que hi ha diversos punts dins de la malaltia que hi ha la necessitat de tenir al costat del pacient un psicòleg especialista en oncologia». Saravia detalla que la primera és en el moment on acaben de diagnosticar la malaltia, «és un moment on la persona està perduda i desorientada. Nosaltres com a associació intentem reorientar aquesta persona cap a on ho necessita, però sí que és veritat que creiem que necessitaria aquesta figura al seu costat». L’altre moment molt crític és la quimioteràpia, «la primera quimioteràpia, no és un moment que dura 10 minuts, estem parlant d’hores i hores, on la persona li dona per recapacitar, per pensar i s’enfonsa en aquell moment».