• La catalana Rosa Sala recull a ?La penúltima frontera' el periple de 23 fugitius detinguts per les autoritats franquistes a la II Guerra Mundial H Hi documenta el cas de Jenny Kehr, capturada a Coll de Nargó i deportada «por ser judía»

Jenny Kehr i el seu marit, Nathan; la ballarina Dora Kehr, i Paulino Coll Meseguer, governador civil de Girona entre el 1939 i el 1942 Foto: la penúltima frontera

Aquesta és una de les històries més tristes que mai es puguin escriure. La protagonitza Karol Radewicz, un adolescent polonès originari de Lwow detingut per la clàssica parella de la guàrdia civil el 5 de juny del 1941, quan caminava per la carretera general de Girona a Barcelona, procedent de Marsella. Com a reu del nefand delicte de pas clandestí de frontera, va ser reclòs a la presó de Girona, primer, i immediatament després –en atenció a la seva curta edat– a la Casa de Misericòrdia. A l'hospici provincial, vaja. Karol era mut. Havia perdut la veu, segons va declarar, al començament de la guerra, en un bombardeig que de passada l'havia deixat orfe, i havia creuat mitja Europa sol i a peu, amb la remota esperança de reunir-s'hi amb la resta de la família. Però sembla que l'internament a l'hospici va acabar amb les seves forces. Una setmana després d'ingressar-hi, elevava una dramàtica carta al director de la Casa de Misericòrdia manifestant-li les seves intencions suïcides i –atenci-ó– demanant-li disculpes per les molèsties que li pogués causar: «No puc quedar-me aquí perquè per mi el món s'ha acabat i no voldria matar-me en aquesta casa perquè fer-ho així li causaria a vostè tristesa. Me n'adono que no puc arribar a Portugal ni tornar a França». Una carta que va rebre el silenci com a resposta. El seu cas es va resoldre el 5 de juliol, un mes després de ser detingut, quan la guàrdia civil el va acompanyar fins a la frontera i el va obligar a entrar a França.

«No sabem què va ser de Radewicz, ni si va arribar a complir el seu propòsit de posar fi a la seva tràgica vida», diu la filòloga i germanista catalana Rosa Sala (Barcelona, 1969), que ha rescatat de les profunditats insondables dels arxius del govern civil de Girona la història de Karol i la d'una vintena de fugitius de l'Europa ocupada pels nazis que van anar a espetegar a les presons franquistes per «pas clandestí de frontera» i, en molts casos, van ser amablement retornats a França. Els recull tots a La penúlitma frontera (Papel de liar), que destil·la una rara emoció i que revela els noms, les peripècies i fins i tot els rostres dels refugiats –especialment jueus– que van travessar els Pirineus amb l'esperança d'evitar el destí fatal als camps d'extermini nazis. Una història que se'ns ha explicat sobretot des de la perspectiva dels passadors –recordin les monografies canòniques sobre la matèria: Guies, fugitius i espies, de Claude Benet, i Les muntanyes de la llibertat, de Josep Calvet– però que ara cedeix la veu als autèntics protagonistes, els fugitius que hi arriscaven la llibertat i la vida.

En el cas de Radewicz queda un marge per a l'esperança: que ho tornés a intentar, burlés la vigilància de les autoritats espanyoles i arribés finalment a Portugal, on ell veia la salvació. No en queda cap, d'esperança, en el cas de Jenny Kehr, jueva originària d'Appenheim (Alemanya) i detinguda el 8 d'octubre del 1942 a Coll de Nargó. S'havia fugat a l'agost del camp de concentració de Gurs, just abans que els jueus d'aquest camp francès fossin deportats a l'Est. El periple de Kehrs per les presons franquistes inclou el calabós de la Seu, el camp de concentració de Miranda de Ebro i la Model de Barcelona, on ingressa la matinada del 10 de desembre. El seu destí està segellat: l'endemà la deportaven. Mai no va arribar a França. Aquella mateixa matinada es va penjar a la cel·la de la Model: «cansada de viure», diu el part oficial.

Culpable de... jueva

El que converteix Kehrs, aquesta dona cansada de viure, en un cas a part és que el governador civil de Lleida a l'època, Juan Antonio Cremades, n'havia ordenat l'expulsió del territori espanyol, «por ser judía». Tota una anormalitat en la pràctica habitual de les autoritats franquistes, que acostumaven a al·legar el pas clandestí de la frontera per justificar la repatriació. El cas de Kehrs obliga a revisar el paper de l'Espanya franquista en la història oficial de la Shoah i contradiu –o com a mínim matisa– l'historiador Patrik von zur Mühlen, que el 1992 afirmava sense embuts que «no existeix el menor indici que Espanya participés indirectament en l'Holocaust entregant fugitius als seus botxins en virtut de la seva filiació». A partir d'ara, sí.

Val a dir que l'antisemitisme exhibit per Cremades –que arriba a parlar de la ciutadana hebrea Jenny Sara Kehrs, assumint la legislació nazi que obligava a afegir l'apelatiu Sara entre el nom i el cognom de les dones jueves– contrasta vivament amb la pràctica habitual dels governados civils de Girona, «que mai es van permetre cap tipus de comentari que sonés ni remotament antisemita». Els detinguts a Girona ho són sota l'acusació de «pas il·legal de frontera». No pas per jueus. Ara bé, continua, «el document de Cremades revela una sang freda terrorífica, perquè suposa l'entrega d'una dona jueva en un moment en que la Solució Final ja està en marxa». ¿Es pot inferir del cas Kehr i de l'actuació de Cremades l'existència d'una explícita política antisemita per part de les autoritats franquistes? «El governador civil de Lleida potser no representava la posició oficial del règim i actuava impel·lit més aviat per un especial zel. Però el cert és que actuava en exercici de les seves funcions», acusa Sala. D'altra banda, Kehrs no és l'únic cas d'un refugiat jueu entregat als alemanys per la seva condició de jueu: Calvet n'ha documentat una desena més, cosa que li permet reclamar al pròleg una «reformulació» de l'anàlisi sobre la conducta d'Espanya amb els refugiats jueus perquè –diu– «la majoria dels expulsats pel govern espanyol van acabar en camps de concentració i la participació espanyola a l'Holocaust és per tant evident».

L'estriper Dora i el gos Franco

No totes les històries relatades per Sala a La penúltima frontera acaben tan malament com la de Jenny Kehrs. Hi ha el cas ben pintoresc dels Levi, família de jueus francesos procedent de Muringe detinguda a la Junquera l'octubre del 1940. ¿El delicte? Es veu, segons el delator de torn, que durant la seva estada en un hotel del Perthus els van sentir referir-se al seu gos amb el nom de Franco, «ofensa grave a la persona de nuestro Caudillo por la que los he ingresado en la cárcel», justificava el governador civil de Girona, un tal Coll Meseguer que potser no era antisemita com Cremades però que tenia la pell tan fina com ell a l'hora de defensar l'orgull ultratjat del Caudillo. Els Levi van haver de pagar una multa de 5.000 pessetes abans de ser deportats. Pel que es veu, van tenir més fortuna al segon intent: el 28 de desembre del 1940 tota la família embarcava a Lisboa rumb al Brasil. Tota la família... menys el gosset Franco.

També deixa un bon regust el periple dels Poch, família de jueus polonesos originaris de Sosnowice detinguda a Vilallovent l'octubre del 1942. La filla petita, Dora, tenia 20 anys a l'època i havia sigut ballarina al Bal Tabarin, el primer cor femení que va saltar a l'escenari íntegrament despullat. Una estriper, vaja. No només se les va empescar per deixar la presó de Figueres on l'havien internada, sinó que va iniciar una sòlida carrera al Tívoli de Barcelona sota el nom artístic de Dora Henríquez. Fins que a l'abril del 1944 embarca cap a Casablanca. Per La penúltima frontera hi ensenyen la poteta sobretot fugitius jueus (atenció a la peripècia dels Furtmuller), però també antifeixistes italians (Franco Venturi), un desertor alemany (Otto Pieric), un agent del servei secret britànic (James Scott Hopkins), el passador Valeri Pinto –amb seu a Osseja, excombatent republicà, acusat de pertànyer a la partida del Cojo de Màlaga, glups– i fins i tot un descendent del capità Dreyffus, el del J'accuse.

Tots van haver de tastar l'hospitalitat de les autoritats franquistes, que els reservava una cel·la a la presó provincial –la de Figueres, en la majoria dels casos ressenyats per Sala– i al cèlebre camp de Miranda (Burgos). Alguns van ser deportats; d'altres van aconseguir passar a Portugal, la Gran Bretanya i l'Amèrica del Sud. ¿Quin judici mereix la política espanyola cap a aquests refugiats? Sala evita la contundència de Calvet, però no eximeix el règim d'una certa responsabilitat: tots els detinguts, dones i nens inclosos, passaven un període més o menys llarg de reclusió, i els homes eren reclosos per un temps aleatori al camp de Miranda. És clar que comparat amb els camps de concentració i d'extermini nazis «no hi ha color», diu. «Però la majoria dels refugiats que van passar per Miranda –i alguns s'hi van passar fins a tres anys– ho consideraven una iniquitat. I més si es té en compte que Espanya era un país que es proclamava neutral. I no oblidem els casos dels jueus que van ser deportats a França. Com s'ha demostrat, n'hi va haver».

Per a més informació consulti l'edició en paper.