• Seixanta poemes concorren al primer concurs de micropoesia H Guanyen Sara Hernandez i Alfons Codina

Ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, amb el permís dels Manel. Tres mesos llargs, exactament, es que es va tancar el termini. Però per fi hi ha veredicte per al I Concurs de micropoesia, interessantíssima, prometedora iniciativa inèdita del Centre de la Cultura Catalana que ha passat injustament despercebut i que hauria merescut una molt millor fortuna mediàtica. Però aquesta és una altra història i el meu país i jo som així, senyora. En fi, que els guanyadors són Sara Hernández i Alfons Codina, els millors micropoetes nacionals segons el jurat. I com que es tractava d'encabir un rodolí en els 140 caracters, exactament, que caben en un missatge SMS, els reproduirem aquí, amb el permís (retòric) dels autors i amb la capritxosa, delirant ortografia que sembla obligada en aquests casos: «El meu gos Sam,ha aprs a tocar el tam-tam. I el meu gos Max,sap enviar un fax.No s que fer amb ells, quan tenens aquests rampells!Quins gossos...», diu la minifaula amb missatge d'Hernandez. La pastilla poètica de Codina pertany en canvi al molt líric gènere amorós. Sui generis, és clar. Vegin, vegin si no: «Ens ha espiat un ocell/persistent en el seu cant/demà el teu cos novell/sadollarà tremolant/de nou la meva pell/àvida de les teves carns».

¿Eren els millors? Segons el jurat, sí. Però no costa res fer una ulladeta per www.twitter.com/micropoesiaccc per llegir la seixantena de rodolins que han concorregut al concurs i fer-se una idea del talent que gasten els nostres esforçats micropoetes. S'hi trobaran més d'una sorpresa. Hi ha una mica de tot, des de l'oda clàssica («Padrí heu mrxt / i aquí sol m'he kdat / pa am vi i sucre, un brear / x cal smpre rcordar / X smpre os tndré dns meu / com si fossiu 1 Déu») fins al poema (micro, és clar) existencial («M'en vaig a estirar-me al llit / perque em dol aquí al pit / i encara deixaré de ser viu / tinc por se fer cloc i piu»). Hi també rodolins vagament gastronòmics («Cada dia que passa / sembles més una carabassa/ i és que menjar tanta verdura / s'ha ocnvertit en tortura»), de concebuts per a Sant Josep («El meu pare és un campió / de cuinar el fricandó / no és un xef ni un cuiner / però millor pare no pot ser»). De compromesos («Fa poc que va morir Labordeta / sense ell ni Rubianes / ara qui plantarà cara a la dreta?»), i de sortit de la ploma d'un germà consorci («No puc suportar la incultura / i no és perque busqui una noia d'altura / però si una mica espavilada / que no sigui una arreplegada»). I per acabar, de premonitoris: «La situació al país fa pudor / el govern no rutlla / i aquí ningú es mulla/ crec que en Bartu no es menjarà el turró». ¿Venen ganes de posar-s'hi, ¿oi?

Per a més informació consulti l'edició en paper.