Reconeguda per la crítica especialitzada com una de les millors mezzosopranos del panorama actual, des d’EL PERIÒDIC parlem amb Anita Rachvelishvili, cantant d’òpera georgiana que arriba avui a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, a les 21.00 hores, com a part de la primera edició del festival CLÀSSICAND. 

–D’on parteix la seva vinculació amb el món de l’òpera?
–Sempre hi ha hagut música al voltant de les famílies georgianes i nosaltres érem una família on sempre estàvem cantant i ballant. De petita em vaig començar a interessar pel piano i cantava un altre tipus de cançons que no eren operístiques, però de cop i volta un amic del meu pare va veure que potser la meva veu sí que tenia el potencial per a fer-les. Em vaig començar a preparar quan tenia disset anys i va ser llavors quan ja vaig ingressar al conservatori per a començar a estudiar. I així fins al dia d’avui, on la meta més important per a mi continua sent cantar, posar el cor en tot el que faig i tocar també el cor i l’ànima dels espectadors. És un món que em continua apassionant com el primer dia. 
 
–El seu debut va ser al Teatre Nacional d’Òpera de Geòrgia, en el paper de Maddalena a l’obra ‘Rigoletto’. Com recorda aquell moment?
–Tinc uns records bellíssims d’aquella primera experiència. Va ser la mateixa fascinació que vaig sentir quan vaig anar a veure la primera funció de ‘Don Giovanni’: els vestuaris, les llums, el decorat... Encara avui dia m’emociono quan escolto els primers compassos de l’orquestra. Sobre l’obra ‘Rigoletto’, vaig fer-la a l’Òpera Estudio, que és un projecte formatiu en què els estudiants fan petits papers abans d’iniciar la seva carrera artística. El meu debut al Teatre Nacional va venir tant de la mà de la Maddalena com també de l’òpera ‘Eugene Onegin’, on vaig fer el paper de la mare i posteriorment el de l’Olga, que ja era un paper més gran. Són uns records meravellosos que guardo amb molta estima. 

–La seva consagració va arribar poc temps després amb l’òpera ‘Carmen’, de Daniel Barenboim. Com va sorgir aquella proposta?
–És una història molt divertida. Jo estava estudiant a La Scala, un famós teatre d’òpera que també té una acadèmia per a joves estudiants, i treballava molt de lliçó en lliçó. El director de càsting Luca Targetti, que malauradament ja no està amb nosaltres perquè va morir per Covid-19, m’anava preparant i portant a diferents audicions, fins que em va parlar sobre una que hi havia a La Scala per al paper de Mercedes en l’òpera de ‘Carmen’. Era un paper petit i encarnava a l’amiga de la protagonista fent-li les segones veus. Recordo que aquell dia hi havia una hora per a fer totes les audicions per al personatge i les noies anaven vestides estupendes i amb flors al cap, mentre que jo anava en texans i samarreta perquè venia d’una lliçó i me n’anava a una altra. Quan em van fer passar dins, Daniel Barenboim em va fer cantar Habanera, després La seguidilla i així fins mitja hora després, on li va demanar al tenor Jonas Kaufmann que si s’atrevia a cantar amb mi el duet final. Jo estava que no m’ho creia! A partir d’aquí ja em vam oferir que fos el cover del personatge de Carmen, però al cap d’un any la cantant que havia de fer el personatge es va posar malalta i Barenboim m’ho va oferir directament a mi perquè fes l’òpera inaugural, un fet molt important en ser també la inauguració de La Scala, l’esdeveniment més important de tota la temporada a Itàlia. 

–I com es va preparar el paper?
–Vaig treballar moltíssim, no només a escala musical sinó també en l’idioma francès, amb Daniel Barenboim, amb el meu company Kaufmann... però sobretot la posada en escena amb l’Emma Dante. Al principi estava espantada per tot el que suposava el paper de Carmen, i l’Emma em va alliberar i donar les claus per a fer-ho.

–Esperava tot l’èxit que va tenir?
–Per a res. Sí que és cert que estava molt tranquil·la perquè darrere hi havia molta preparació i això em va donar una certa seguretat de saber que la feina estava feta i tenia les cordes vocals més que preparades per a fer-ho. A més, em sentia molt sostinguda per la gent de La Scala, perquè estava a l’acadèmia i em reconeixien, i també pensava que el públic tindria pietat de mi en ser una cantant jove. Recordo que els meus agents, quan van venir a la pausa entre el segon i el tercer acte, em van dir que ja tenia 10 ofertes internacionals que havien arribat després d’haver-me sentit cantar, les quals m’han portat fins aquí després d’haver cantat sense parar en els teatres més importants del món.

–Com bé diu, ha passat per escenaris com The Royal Òpera de Londres, la Metropolitan Òpera de Nova York... Imposa parlar d’escenaris tan emblemàtics?
–La pressió existeix en llocs com aquests perquè sempre esperen de tu la perfecció, més quan ets una de les millors mezzosopranos que hi ha actualment. El món de l’òpera t’obliga sempre a estar en continu creixement i preparació, millorant musicalment i sense estancar-te mai. És una feina que només s’acaba quan tu decideixes parar de cantar. També hi ha una doble pressió, perquè a tu mateixa t’has d’obligar a la vegada a desenvolupar-te com artista. Jo sempre intento estar tranquil·la, pensar que estic bé de salut, que estic preparada musicalment... Has de ser molt forta mentalment i tenir el caràcter suficient per a mantenir a ratlla la pressió.

–Nota aquesta pressió també per part del públic i la crítica?
–Molt, és una pressió molt forta. He sigut mare d’una nena fa poc i això ha fet que el meu cos tingui una evolució i la veu em canvïi, perquè la caixa de ressonància no torna a ser la mateixa. He sentit aquesta pressió de com m’esperava la gent després del part i per aquest motiu em vaig prendre un període de tranquil·litat, i ara estic tornant a agafar el ritme a poc a poc. Tu com a cantant has de presentar sempre el màxim nivell, no pots pujar a un escenari i creure que perquè ets l’Anita Rachvelishvili el públic et perdonarà que no ho donis tot. Has d’estar sempre en les millors condicions.

–Ara arriba a Andorra amb aquest nou recital. Què ens pot explicar d’ell?
–Per a mi aquest recital és una oportunitat magnífica per diverses raons. La primera perquè és un programa que m’agrada molt fer i que, en fer sempre produccions d’òpera que porten moltes setmanes d’assajos com ‘Aida’ o ‘El trobador’, no tinc molt de temps per a fer aquest tipus de concerts més apropats a la música de cambra. És un programa que també hem gravat en CD amb Vicenzo Scalera, que tocarà el piano al recital, a més d’afegir unes àrees d’òpera per a fer-ho més interessant. Per altra banda, després del moment personal que he travessat crec que és una actuació que sortirà bé i que gaudiré molt, sense comptar l’aventura que suposa aparèixer en un nou festival com aquest i amb la presència del Joan Anton Rechi, al que m’estimo molt i amb el que ja he pogut treballar abans.

–I quin repertori podrem trobar al recital?
–És un repertori molt variat. Interpretaré per exemple set cançons de Manuel de Falla, que és un dels meus compositors preferits i penso que el caràcter espanyol que tenen les seves músiques és molt adequat per a cantar-les aquí. També hi haurà cançons de Chaikovski, unes peçes precioses de Tosti... Entenc també que la gent espera algunes àrees d’òpera i és per això que al CD vam afegir algunes com ‘Charlotte’, ‘Dalila’, ‘Carmen’... Són peces que sé que la gent espera veure en un recital meu i que a mi en particular m’agraden molt.

–És molt gran la diferència entre la preparació d’un recital i d’una producció d’òpera?
–Molta. Un recital és un fet molt més íntim i on ha d’aparèixer el teu cor, mentre que les produccions d’òpera són més demostratives, hi ha més gent implicada, no estàs tu sola a l’escenari com altres cantants o una orquestra, el vestuari és més expressiu, l’escenografia... tot en general. En el recital que presentem aquesta nit som només dues persones fent una vetllada musical, on tot és més elegant i delicat. Tinc l’enorme sort de treballar amb el Vicenzo, que és un pianista excepcional que ha acompanyat a grans estrelles històriques com Carlo Bergonzi o d’altres més actuals com Juan Diego Flórez. 

–Està prou valorat aquest món?
–Ens trobem en un moment molt complicat. Amb la pandèmia, molts països van tancar els seus teatres deixant sense ingressos als seus treballadors. A alguns no va passar, com Espanya, Alemanya o Àustria, però la tendència mundial va ser aquesta. D’aquesta manera, molta gent es va veure obligada a deixar la professió i això és un fet que encara continua afectant com funciona l’òpera, la qual s’ha vist també influenciada per  tot aquest negoci de ser tractada més com un entreteniment que com un art. Muntar una producció d’òpera és molt car, ja que requereix molts mitjans i els teatres no guanyen els suficients diners només amb la venda d’entrades, sinó que també han de buscar espònsors, fent que es converteixi en un negoci on cada vegada són més importants els mànagers que ho gestionen que no pas els artistes. Crec que això hauria de canviar i que els directors musicals o la gent que estimés realment l’òpera haurien de tornar a les posicions de poder i no només aquests directius que ens comparen amb espectacles de Broadway o amb concerts pop. L’òpera és una música relacionada més amb l’art i la cultura, i això malauradament s’està perdent.

–En diverses ocasions ha deixat patent la seva intenció de promoure la música i l’òpera georgianes.
–Sí, però sent sincera t’he de dir que les òperes del meu país no són obres mestres. A la música de cambra sí que podem trobar moltes cançons que són realment boniques, però veig molt difícil les grans produccions d’òpera. En algun recital meu sí que he afegit repertori georgià perquè m’agraden algunes d’aquestes cançons que et comento, però igualment les òperes del meu país tenen una influència de música folklòrica i això fa que no acabin de funcionar massa bé.

–En quins altres projectes es troba immersa ara mateix?
–Després del recital que faré a Andorra aniré uns dies a casa meva a veure la meva filla i poder descansar. Ja d’aquí uns dies marxaré a Buenos Aires, on interpretaré l’òpera ‘El trobador’ de Verdi, que després em portarà fins a San Francisco. Finalment, aniré a Berlín amb el mestre Barenboim, on també tinc programades un parell d’òperes.