Nascuda a la Seu d’Urgell, afincada a El Ges des de fa catorze anys amb la seva família i llicenciada en Filologia Catalana, Laura Casanovas Borell es defineix com una gran amant dels llibres. Enguany s’ha emportat el Premi Carlemany 2023 amb la seva segona novel·la, Les estrelles de Lilith, i des de EL PERIÒDIC hem pogut parlar amb ella d’aquesta fita, així com de la seva passió per l’escriptura i la seva trajectòria literària, entre molts altres temes. 

–Què suposen els llibres per a vostè?
–Per a mi, els llibres i la lectura són les meves grans passions. Soc una gran lectora i penso que llegir ens fa més savis, lliures i crítics, però sobretot més feliços. Fomentar la lectura és sinònim de fomentar la felicitat de la gent i de tota la societat. Com a professora de català sempre animo a les persones a llegir i, a més, estic en dos clubs de lectura: el LiterArt d’Escaldes-Engordany i un altre a Canillo.
 
–D’on neix aquesta passió pel món literari?
–Des de ben petita a casa meva hi havia molts llibres, però no n’hi havia gaires d’infantils perquè no era l’habitual. Jo mirava les novel·les dels adults i desitjava poder llegir-les totes, un desig que amb el pas del temps he pogut complir. Des que vaig poder començar a fer-ho per mi mateixa no he parat i encara mantinc intacta la il·lusió perquè m’expliquin històries.

–Què la va portar a fer el salt a l’escriptura?
–Jo vaig començar de molt jove a escriure diaris, escrivint el què em passava i el que sentia. Mai els he ensenyat ni els ensenyaré, però vaig estar així des dels 11 fins als 35 anys. Va arribar un moment que, no sé massa per què, vaig voler presentar-me a un concurs de contes infantils que es feia a la Seu d’Urgell i el vaig acabar guanyant. Penso que els concursos literaris tenen una funció boníssima per a animar a la gent a escriure, ja que sino és molt difícil començar. Pots anar escrivint i ensenyar-ho als teus amics, però si després et presentes a un concurs i veus que el teu projecte agrada t’anima molt més. Més tard ja va arribar la meva primera novel·la, Un estiu a la fi del món, i set anys després, Les estrelles de Lilith. Com veus llegeixo molt, però no soc gens prolífica!

–Imagino, però, que no és el mateix escriure contes que una novel·la.
–La veritat és que no. En el moment que vaig decidir-me a escriure la meva primera novel·la juvenil tenia una botiga de llaminadures davant d’un institut a la Seu, en un moment de pausa de quatre anys de la meva feina. Molts alumnes venien a la botiga i m’explicaven les seves històries, i jo els anava aconsellant com podia. Va ser a partir del contacte amb tots ells quan vaig prendre la decisió d’escriure-la. Suposo que és el procés pel qual passa tothom, ja que començar a escriure una novel·la directament és molt dur. En canvi, si has escrit prèviament contes ja és un repte que et presentes a tu mateixa.

–La novel·la Un estiu a la fi del món la va fer guanyar el 46è Premi Ciutat d’Olot de Novel·la Juvenil. Com és rebre un premi d’aquest caliu?
–Em va animar moltíssim. És un llibre que m’ha aportat molta sort, perquè moltes vegades una novel·la publicada fa tant temps va directe a la trituradora de llibres, però amb aquesta no va passar. He tingut l’enorme fortuna que en moltes escoles i instituts d’Andorra i Catalunya la llegeixen com a lectura obligatòria i em conviden a algunes xerrades, en les que aprofito, ja que tinc un micròfon i 50 adolescents davant, per a intentar fer-los arribar el missatge de «Llegiu, que sereu més feliços i millors persones!».

–I a l’hora d’escriure, segueix algun tipus de patró?
–No... soc una escriptora bastant desendreçada. Escric molt per impulsos, potser en un mes puc escriure cada dia tres hores i després estar mig any sense escriure ni una sola línia. Quan tinc una idea bona i que em diverteix sí que m’hi poso, però tampoc tinc un mètode a seguir. No soc una escriptora professional que està davant l’ordinador des de primera hora fins al migdia, sinó que ho faig quan em ve de gust i quan realment tinc temps.

–Parlem de Les estrelles de Lilith. Què ens pot explicar d’ella?
–Jo tenia ganes de fer una nova novel·la amb una noia jove, però també em rondava al cap la idea de fer-ne una de policíaca. A més, volia ambientar-la a Andorra, ja que jo soc d’El Ges, un poble petit prop de la Seu d’Urgell, però treballo a Andorra des de fa 14 anys i em sento part d’aquest país també. Al final vaig tenir la feliç idea d’ajuntar les dues novel·les, a través de dues històries que es van entrellaçant entre si. La trama de Les estrelles de Lilith va sorgir a partir de dues converses: una amb el mossèn Ramon de Canillo, de qui soc molt amiga i em va explicar que encara avui dia continuen havent-hi exorcismes; i una altra amb un amic que treballa al Ministeri de Cultura, el qual em va fer arribar un parell de llibres sobre sectes satàniques per a documentar-me. És un tema que em va fascinar tant que a partir d’aquí vaig anar creant una sèrie de crims relacionats amb fets satànics. 

–Com és ajuntar dues trames tan diferents?
–No creguis que és difícil. Els joves són víctimes propiciatòries per a les sectes i la història de Les estrelles de Lilith s’ajunta en el moment que la noia protagonista arriba a Andorra perquè la seva mare s’ha enamorat d’un policia del país a través de Tinder, qui els assegura que aquest «és el país més segur del món».  Just el dia que arriben, apareix un home crucificat al Pic del Carroi. Jo un dia me’l mirava i pensava: «què passaria si...», que és un fet que deia molt l’Stephen King, el qual comença sempre les seves novel·les amb un «i si...». Va ser fàcil quadrar les dues trames perquè el protagonista de la trama policíaca és la parella de la mare de la noia. Això és un bé per a la novel·la, perquè pot agradar tant al públic juvenil com al públic adult. 

–El llibre ha sigut premiat amb el Premi Carlemany per al foment de la lectura 2023. Com va rebre la notícia?
–Vaig tenir una alegria tan gran que és inimaginable. L’estiu anterior havia estat de vacances a Alemanya amb el meu marit, ja que ell és nascut allà, i va resultar la casualitat que vam anar de visita on hi ha la tomba de Carlemany. Li vaig resar «tres pares nostres» i mira, vaig acabar guanyant! Em va fer molta il·lusió per tot el que representa, perquè fa tants anys que treballo a Andorra que em sento ja part d’aquí. La meva família i jo som una mena d’andorrans sense paper.

–Suposo que això motiva a continuar escrivint.
–I tant! És una injecció de ganes, perquè com a escriptora és fàcil desinflar-se al ser una feina tan solitària. Mai saps si ho estàs fent bé o malament i el que escrius avui, demà et sembla el pitjor. A més, també suposa una oportunitat el fet que el premi vagi lligat a una editorial com Columna, la qual distribueix a tota Catalunya, i que sigui atorgat pel Govern d’Andorra. 

–Costa connectar amb el públic juvenil?
–Aquest premi ha estat escollit per un jurat de 14 a 16 anys i les primeres persones que van llegir el manuscrit van ser els meus fills de 15 i 17 anys. A tots dos els va agradar moltíssim i em van assegurar que em portaria el premi. Em vaig deixar aconsellar sobretot per la meva filla, la Maria, que és una gran lectora i a qui li vaig dedicar la novel·la. La protagonista, a més, es diu també Maria, té la seva edat... També hi ha altres personatges reals, com el mossèn Ramon jugant a la botifarra. És una trama imaginària, però en un escenari real i amb petits homenatges a gent que estimo del país. 

–I el feedback del públic com està sent?
–El llibre es va publicar el 24 de maig i tota la meva galeria del mòbil està plena de fotos que m’envia la gent comprant-lo. El que més m’han destacat, i que jo també destacaria, és el tema central de la novel·la, que és l’assetjament escolar. Una obra de ficció ha de tenir el seu argument i els seus personatges, però també ha de parlar d’alguna cosa. Les estrelles de Lilith parla de l’assetjament, però encapsulat en un to d’humor.  Els temes durs s’han de tractar, però si vols provocar un efecte en la gent jove ho has de fer de manera lleugera i divertida. També em va passar amb Un estiu a la fi del món, que tractava la violència contra les dones. Són novel·les amb molt d’humor i molt d’amor, les dues coses que ens fan la vida més habitable. 

–A més, actualment també treballa en el seu propi blog, on publica ressenyes de diversos llibres. 
–Com llegeixo tant, la meva família i els meus amics em demanen constantment consell sobre les meves lectures, i per això em vaig decidir a obrir aquest blog. Me’l va crear el meu fill, el Markus, que és un crack de la informàtica, i allà vaig posant comentaris dels llibres que més m’han agradat, però sense cap pretensió de fer crítica literària i amb l’objectiu de fomentar la lectura, ja que em fa tan feliç que vull que la resta també ho sigui. Això si, el blog el vaig escrivint de mica en mica, perquè tinc un gran defecte i és que soc una persona bastant mandrosa. 

–Com veu la posició actual de l’escriptura? Està prou reconeguda? 
–El que passa és que els escriptors tenim un tarannà una mica queixós, ja que ens queixem que la gent no llegeix prou, però el que realment ocorre és que no llegeixen suficient els nostres llibres. Moltes vegades s’han anat enterrant els llibres, dient que s’acabaran perquè vindrà el cinema, la ràdio, les sèries... però mai moren del tot. Crec que durant els mesos de confinament la gent va redescobrir l’hàbit de la lectura i després s’han anat obrint un munt de llibreries tant a Catalunya com a Andorra. Són negocis que avui dia estan anant bé, però hem de tenir en compte que la gent quan llegeix vol entretenir-se, i hi ha vegades que es publiquen coses bastant avorrides. A més, quan estàs davant d’una pantalla els ulls et comencen a fer pampallugues al cap de poques hores, mentre que davant d’un conte o una novel·la això no passa. És una mena de benestar zen del que només pot gaudir la gent que ha pogut descobrir aquest meravellós món.

–També en els últims mesos, diverses institucions del país han reclamat un ús incorrecte del català. Què en pensa d’aquest tema? 
–La situació és complicada. La meva feina consisteix a ensenyar català a adults, tant a nouvinguts com gent del país que vol millorar el seu nivell.  Veus persones que arriben d’Ucranïa, Rússia o Polònia sense parlar ni castellà ni català i, al cap d’uns mesos, parlen més el primer que no pas el segon. No sé quina solució pot haver-hi, ja que també m’he trobat molts alumnes que venen motivats a aprendre català, però que ho acaben deixant perquè veuen que poden viure perfectament a Andorra sense ell. Amb el castellà poden treballar, anar a qualsevol establiment... només aprenen català aquells que tenen curiositat i volen integrar-se i viure bé al país. 

–I com a professora, què fa per a evitar-ho?
–És el que li dic a tothom: es pot sobreviure a Catalunya o Andorra només parlant castellà, però si realment et vols sentir integrat és necessari saber el català. Sobretot pel tracte amb la gent, ja que quan ens ve un estranger parlant en castellà no li fem cap tracte en especial, simplement som educats i ja. En canvi, si ens ve una persona estrangera i notem que té accent de fora, però que fa l’esforç de parlar-te en català, ja li obrim totes les portes. Per això dic que val la pena, perquè és un plus de comoditat i amabilitat el que rebràs a canvi.  Jo vaig estudiar filologia per un amor a la llengua catalana i penso que la gent que vivim a Andorra o Catalunya hem de mantenir la nostra llengua viva a través de la paraula, per tal que sobrevisqui i no es perdi. 

–Acabem l’entrevista parlant dels seus pròxims projectes. Què ens en pot dir?
–Tinc ja una novel·la per a adults mig acabada, tot i que encara em queda tot el procés de revisar, millorar i reescriure el que calgui. És una novel·la que s’allunya de les trames juvenils per a posar més les meves obsessions i neures com a persona adulta, sent jo més mateixa que mai. Al final, els llibres que faig me’ls estimo molt perquè no són un fet impostat, no em poso cap vestit d’escriptora, sinó que són una part meva a través de la qual m’expresso. Per això, quan algú em diu que li ha agradat la meva novel·la, sento que també hi ha un trosset de mi que l’ha captivat.