L’actriu Ariadna Gil arriba aquesta nit, a les 21.00 hores, a l’Auditori Nacional d’Ordino amb Vivir/morir, l’adaptació de l’obra Vivir con nuestros muertos, escrit per Delphine Horvilleur i que s’emmarca en les actuacions programades per a la primera edició del Festival CLÀSSICAND. Des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ella de la seva carrera cinematogràfica, l’èxit i els temes tabús, però també amb Joan Anton Rechi, director artístic del festival i de l’estrena d’avui.

–Què la va portar a la interpretació?
–És difícil saber el perquè del que escollim. A vegades són circumstàncies o casualitats i molta gent que no havia pensat a dedicar-se a això es troba que, una vegada comença a treballar, l’apassiona. En el meu cas sí que era un desig que tenia des de petita, ja que hi havia alguna cosa del món del cinema i de la televisió que m’atreia molt. Tenia una imaginació molt desenvolupada i sempre estava creant personatges i històries al meu cap. Jo volia fer i formar part d’una realitat diferent a la que m’envoltava.

–El seu debut va arribar de la mà de Bigas Luna, amb el film Lola. Què recorda d’aquesta època?
–Doncs que no en tenia ni idea de res. Van ser moltes casualitats les que em van portar a interpretar aquell paper, que era molt petit i amb el que només vaig estar dos dies rodant-ho. Ho recordo amb una felicitat, una excitació i un desconeixement absolut de què estava fent. I sobretot una impressió enorme, de dir “Ostres, estic aquí!”. La intensitat amb la qual un treballa al principi no és comparable amb res. 

–Després arriba Amo tu cama rica, el moment on la seva carrera es consolida en certa manera.
–Va ser la primera pel·lícula que vaig rodar a Madrid i la primera que es va veure una mica més. ‘Amo tu cama rica’ va suposar un canvi en les següents històries que em van anar arribant, però realment ja portava un temps treballant d’això: havia fet teatre, pel·lícules a Barcelona... He sigut molt afortunada i he tingut moltes oportunitats des que vaig començar. 

–No podem no parlar de Belle Époque. Quina és la fòrmula màgica per a que la gent la recordi amb tanta estima?
–Què et puc dir... És el film per excel·lència. El temps no ha passat per a ell, continua parlant de coses importants i d’una manera única i especial. Té una gran direcció de Fernando Trueba, un guió fantàstic, molt talent junt... Gent que la veu avui dia m’escriu i em diu “Acabo de veure ‘Belle Époque’, quina gran pel·lícula!”. Això és molt satisfactori i vol dir que ha envellit molt bé. 

–Ja ho va dir amb les seves companyes a un programa de televisió: «Belle Époque és el lloc on a tothom li agradaria viure».
–Aquesta seria la definició perfecta. ‘Belle Époque’ és un desig de felicitat, en el qual cadascú pot viure la seva vida com vulgui. En ella veus una família tolerant, en un lloc tan especial com Jaca i en un moment històric determinant com van ser els primers mesos de 1931, abans de proclamar-se la II República Espanyola. 

–També la va portar a guanyar un Goya com a millor interpretació femenina, entre d’altres premis. Com va gestionar aquest èxit?
–Ho reps amb alegria, però també ho encares amb normalitat. Jo no li vaig donar una grandíssima importància, ja que per a mi valorar en l’art el que és millor i el que no em sembla una tasca molt complicada. Són molts factors, circumstàncies o modes els que influeixen en el fet que guanyi una pel·lícula o una altra. 

–Imagino que participar en llargmetratges amb tant d’èxit fa que se sumi un factor de certa pressió.
–No et creguis, la pressió i la responsabilitat és sempre la mateixa. Pots treballar amb un director superconegut i que el producte no surti bé, i viceversa. No tens garanties de res. Però no només pensant en això, sinó perquè la responsabilitat és conjunta de tot l’equip. Tots tenim la grandíssima responsabilitat de traslladar als espectadors les imatges de la millor manera. Incloent els actors, que som els que donem la cara, el cos o la veu. I encara que potser no estàs treballant amb una gran qualitat, has de sortir a lluitar-lo i defensar-lo amb la dignitat més gran. També et diré, clar que impressiona treballar amb segons qui, però suposo que igual que si tu entrevistes a algú a qui admires molt, no? 

–No li diré que no. I com a dona, què em diria? Ha hagut de defensar el seu paper a la indústria?
–El problema és que hi ha moltes més històries explicades a través d’homes que de dones. És un fet que ha sigut així sempre i continua sent-ho avui dia. Quan tens el teu personatge ja saps quin és el teu lloc i no sents que hagis de lluitar per res, però igualment els fets i les dades estan allà. També moltes vegades he dit que no a segons quins personatges, sobretot quan era més jove, que els veies i deies “aquesta noia està aquí només per a complir amb el percentatge femení”.

–El seu últim llargmetratge Solo una vez versa al voltant de les violències masclistes. Com s’enfronta un tema d’aquest caliu?
–És delicat. La pel·lícula està basada en una obra de teatre de Marta Buchaca i és una adaptació molt fidel. Jo interpretava a la psicòloga del servei d’atenció a les víctimes i des d’un principi vaig tenir molt interès en veure com eren aquestes sessions, com s’arropava a les dones i com reaccionaven davant la situació. Dos dels personatges són una parella jove i amb èxit professional, i que treia en certa manera l’estigma que la violència masclista només passa en certs àmbits socials. Era interessant veure l’evolució de la noia i com en un principi negava l’evidència perquè li era incomprensible pensar que ella pogués ser una dona maltractada. Com et dic, és un tema delicat i que s’ha de tractar amb tota la cura, però on també tots ens hi podem reconèixer. Estic segura que més d’una persona, veient-la, haurà dit: “Ostres, potser allò que em va passar fa un cert temps no era normal”. 
 
–Potser la pregunta més complicada: cinema o teatre?
–Per què escollir? Les dues coses! L’ideal és combinar-les, perquè hi ha coses que el cinema et dona i d’altres que ho fa el teatre. Per sort no em trobo en una necessitat d’haver d’escollir, i si en fas una no vol dir que no puguis fer l’altra. El teatre és molt dur i té un compromís gran de temps, però també és molt gratificant. D’igual forma que una pel·lícula, que també té una màgia especial i es poden expressar tantes coses en tan pocs moviments. La càmera pot arribar a ser molt eloqüent. 

–S’uneix ara a la conversa Joan Anton Rechi, director del Festival CLÀSSICAND. Què ens poden explicar de l’assaig Vivir/morir, l’adaptació de l’obra Vivir con nuestros muertos que es presenta avui a l’Auditori?
–Joan Anton Rechi: En el moment en què es va plantejar fer el festival, jo volia que hi hagués alguna cosa relacionada amb la paraula i el text, ja que jo vinc realment del món del teatre. Crec que després d’un període com la pandèmia, que ens ha afectat tant a tots, era un bon moment per a reflexionar sobre tot el que va significar veure la mort de tan a prop i viure un moment com aquell que ningú esperava. Va caure en les meves mans l’assaig de Delphine Horvilleur i em va impressionar molt el fet que no només parlés de la mort, sinó que el que volia amb ell era ensenyar-nos a viure millor i amb més intensitat, sent conscients que això s’acaba. Moltes vegades creiem que el nostre temps és infinit i ens oblidem d’una realitat primordial: per a morir-se només cal una única cosa indispensable, que és estar viu. 
–Ariadna Gil: Jo no coneixia l’obra i vaig tenir oportunitat de fer-ho una vegada el Joan Anton em va proposar el paper. Em va encantar. A mi una de les coses que més m’ha agradat és la normalitat de dir les coses com són. Horvilleur explica diferents casos i d’on provenen certes tradicions que hem assumit com a pròpies, però que realment no sabem per què són així i de cop i volta t’adones d’on venen. S’ha de poder parlar del que sabem i també del que no, així com acceptar que ningú té les respostes sobre totes les qüestions del món. Simplement s’ha de veure i unificar les coses que ens passen, les pors que ens generen, l’acompanyament, el fet d’enfrontar la pèrdua, etc.

–La mort continua sent un tema tabú en molts aspectes. Com creuen que rebrà el públic andorrà aquest assaig?
–Joan Anton Rechi: Penso que la rebran bé perquè és un espectacle molt lluminós i amb un acompanyament musical que ho acaba d’emmarcar tot. La sensació que et queda després de llegir l’assaig és positiva i espero que el públic ho rebi d’aquesta manera. La nit d’avui no és per a deprimir-te, sinó al contrari. És una nit perquè surtis d’aquí i li diguis a la gent que t’envolta que l’estimes, ara que la tens al costat i no quan ja no siguin amb nosaltres. 
–Ariadna Gil: L’únic que sé és que, de moment, estem vius i tots els que estarem aquí avui a la nit ho continuarem estant. S’ha d’aprendre a viure el millor possible i encarar la mort, que és un fet que tots sabem que ens passarà, però que fem veure que no. Hem de parlar d’ella com ho fa l’Horvilleur, amb normalitat, humor i profunditat. És important posar-li totes les paraules que es puguin posar fins aquelles que no es poden, com són el buit o el dolor. Ningú ens prepara per a la mort, però s’ha de normalitzar. 

–Com diuen, es tracta d’un assaig acompanyat pels sons de Lise de la Salle al piano i de Xavier de Maistre a l’arpa. D’on neix una proposta tan diferencial?
–Joan Anton Rechi: El CLÀSSICAND és un festival molt dedicat al món de la música clàssica i penso que aquesta, en totes les seves versions, sempre potencia, en gran manera, la paraula. Té un poder que fa que t’arribi a l’estómac i t’emocioni, ja sigui perquè estàs en un dia fluix o qualsevol altre motiu. Aquest poder de la música l’hem d’aprofitar, fer que potenciï la  paraula i que et faci entrar en aquesta atmosfera tan particular.

–No podem no fer la pregunta del milió: hi ha intenció de continuar amb l’assaig?
–Joan Anton Rechi: Els espectacles són com els fills, has de veure quina vida tenen i quines sorpreses et poden donar. Nosaltres l’hem fet exclusivament per a Andorra i pel CLÀSSICAND, i ja veurem després què passa. A mi m’encantaria que tingués més vida a part d’aquesta i de fet ja hi ha alguna proposta de llocs interessats en ell, perquè com et dic és un tema que després de la pandèmia interessa molt. 
–Ariadna Gil: Què et puc dir jo? Penso el mateix que en Joan Anton. Si després de l’espectacle d’avui hi hagués més... jo encantada!