• L'autor de ?La decisión de Sophie' hi assaja la crònica de la seva depressió

William Styron Foto: EL PERIÒDIC

Feia prop de dues temporades que l'editorial Límits no donava senyals de vida. Exactament, des que al gener del 2009 va traduir al català Històries del Bon Déu, de R. M. Rilke. Després d'aquest llarg silenci, reapareix ara amb La foscor visible, crònica en primera persona del descens als inferns de la depressió que firma William Styron (Virginia, 1925-Massachusetts, 2006). Atenció, perquè ens trobem davant d'un dels grans noms de la generació nord-americana de postguerra, al costat de Phillip Roth, Norman Mailer i J. D. Salinger, i cèlebre sobretot per dues de les seves obres: Las confesiones de Nat Turner, premi Pulitzer el 1967, i, sobretot, La decisión de Sophie, National Book Award el 1980 i objecte dos anys després d'una estupenda adaptació cinematogràfica amb Meryl Streep i Kevin Kline en els papers protagonistes.

A La foscor visible, que pren el títol d'un vers del Paradís perdut Milton i que ha traduït per primera vegada al català el catedràtic Joan Fontcuberta, Styron abandona momentàniament el terreny de la ficció per oferir una crònica descarnada, asèptica, gairebé clínica, de la depressió que ell mateix va patir al 1985, just després de rebre a París el prestigiós –i molt lucratiu: 300.000 euros de dotació– Prix mondial Cino del Ducca d'humanisme. El llibre, que en la versió original du per subtítol A memoir of madness –Una crònica de la bogeria–, va néixer a partir d'un article publicat el 1989 a la revista Vanity Fair i es va convertir immediatament en un best seller i en un clàssic indiscutible de la literatura sobre la depressió: Styron hi rastreja els orígens de la seva malaltia –els primers símptomes de la qual va començar a percebre amb l'enrenou que va seguir l'estrena de la versió cinemtaogràfica de La decisión de Sophie– l'estreta relació amb l'alcoholisme, els efectes perversos de la medicació que li van prescriure els psiquiatres, i les recurrents idees de suïcidi. Idees que mai no va arribar, però, a materialitzar. Ho fa, a més, recorrent a constants paral·lelismes amb autors que com ell es van veure afectats per la depressió, des d'Albert Camus fins a Cesare Pavese, Romain Gary i Primo Levi. Finalment, La foscor visible és un cant a la resistència i a la superació, un text quasi terapèutic que mostra el camí per vèncer l'espiral autodestructiva que comporta la malaltia. Malgrat els temors de no poder tornar a escriure que havien causat en part la depressió, Styron encara va tenir esma de publicar Un matí a Tidewater –traduït, per cert, per Límits (1997)–, Havanas in Camelot, Letters to my father i The suicide run: five tales of the marine corps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.