• Els Joves Xiquets de Valls, colla degana dels castellers catalans, imparteix un taller pioner a la Llacuna
• Escaldes confirma la cita castellera de la Capital de la Cultura Catalana: el 17 de juliol

L'enxaneta, amb casc, a punt de passar per sobre de l'aixecador per fer l'aleta, ahir a la Llacuna. Foto: ÀLEX LARA

24 d'octubre del 1999. Santa Úrsula, una de les grans diades del calendari casteller. La colla Joves Xiquets de Valls corona un 4 de 9 net, sense folre, per primera vegada en la seva llarga, llarguísisma història. I atenció, perquè parlem de la colla degana de l'univers casteller, fundada ni més ni menys que el 1801. Poca broma. Un 4 de 9 sense folre, dèiem. Un dels castells més difícils que s'ha coronat mai –tant, que els Xiquets van haver d'esperar a l'any següent per descarregar-lo. I Miquel de Haro (Valls, 1975) hi era. Al pis dels quarts, exactament. Tampoc no és estrany, perquè De Haro va ingressar a la colla als 6 anys, va començar d'aixecador, i ha anat passant per tots els pisos del castell. Nou, exactament.

I De Haro formava ahir part de la trentena de castellers que van impartir a la Llacuna un inèdit taller de castells. Inèdit i molt oportú, perquè Escaldes 2011 ja ha tancat la jornada castellera de la Capital de la Cultura Catalana: serà el 17 de juliol i de moment ja s'ha lligat la participació dels Castellers de Lleida i dels Castellers de Vilafranca. Se li pot retreure que no hi siguin els Minyons de Terrassa, el Barça del món casteller, l'única colla que ha descaregat un 3 de 10 –¡de 10!– amb folre i manilles, però és que no es pot tenir tot. Per acabar d'arrodonir la diada del 17 de juliol, només falta que acabi de fructificar l'intent de colla que des de fa anys tenen entre cella i cella els fallaires de la capital. Una empenteta més de la pinya...

Val a dir que a la vintena llarga d'intrèpids que van participar al taller d'ahir no se'ls va exigir que carreguessin –i molt menys que el descarreguessin– ni un 4 de 9, ni un 3 de 8, ni tan sols un 2 de 6. «Hem portat la canalla perquè carreguin un castellet de res, de quatre o cinc pisos. Que la gent ho visqui de prop i, si s'hi anima, que ajudi a fer-ne un», diu De Haro. Abans de començar, però, caldran unes nocions prèvies, perquè al llarg de dos segles aquest... ¿esport?, ¿tradició? ha generat un vocabulari propi que convé tenir clar: ¿de què parla De Haro, quan parla de la canalla? I una manilla, ¿què és, exactament? Tots tenim al cap la imatge de l'enxaneta, però, ¿quants saben com se'n diu, del gest d'aixecar la mà amb què es corona un castell? ¿Quina funció compleix l'aixecador? ¿I els dosos? Encara més: ens sona la pinya, la massa de caps que sosté el castell, però, ¿sabríem dir què fan els baixos, les crosses, les agulles i els homes del darrere? ¿Què és, per acabar aquest succint repàs a l'argot casteller, el pom de dalt?

Fàcil. Sobretot, si tens a mà algú com De Haro. Perquè resulta que la canalla són els castellers que pugen al pom de dalt, i el pom de dalt, els quatre últims pisos del castell. És a dir, l'enxaneta, que el corona aixecant la mà, en un gest que rep el nom de fer l'aleta; l'aixecador, que s'ajup perquè l'enxeneta pugi l'últim esglaó; els dosos, que sostenen l'aixecador, i els quints, immediatament sota dels dosos. No se'ls diu canalla per casualitat: són els més petits de la colla. I no és tant una qüestió d'edat, com de talla: els més petits són els aixecadors, a partir de 4 anys i que no superin els 20 quilos de pes; els segueix l'enxeneta, que es pot enfilar fins als 30 quilos. Ja que hi som, diguem en aquest punt que des del 2007 enxeneta i aixecadors han de dur obligatòriament casc, una mesura que ha eliminat pràcticament del tot els accidents greus –assegura De Haro– i ha deixat el part mèdic d'una diada castellera habitual en contusions que només fereixen l'orgull del casteller de torn. Però, ¿fa mal, caure des d'un novè pis? Sobetot, a l'orgull, una altra vegada. El casc està especialment dissenyat per absorvir els cops, tant del que el porta com dels que el reben. «A més, el castell no cau a plom, sinó que ho fa més aviat com un castell de cartes, de forma esglaonada i esmorteïda», insisteix. Per cert, quan el castell cau, es diu que ha fet llenya. Es clar que pot fer llenya abans o després de fer l'aleta: en el primer cas, s'ha carregat; en el segon, es queda en intent. I fins i tot pot no arribar a fer llenya –perquè no cau– però que tampoc no es carregui: quan es dóna l'ordre de desmuntar-lo abans de fer l'aleta per evitar, precisament, fer una llenya que es veu a venir.

Manilla amb folre però sense as

Al pom de dalt, els quatre últims pisos del castell, el sostenen quarts, terços i segons, que són –aquests segons, i paradoxalment– el primer pis que s'aixeca per sobre dels baixos. Els baixos, per acabar, constitueixen el cor, el nucli del castell, on es planten els més robustos de la colla i es distribueixen els anomenats crosses, agulles, daus, girats, primeres mans i homes del darrere. La resta, a fer pinya. És clar que una lliçó d'urgència de castell no pot concliure sense dos dels termes castellers per excel·lència: el folre i la manilla. El primer és la pinya que s'aixeca sobre la pinya de baix de tot per reforçar un castell especialment complicat. La manilla –res a veure amb el joc de la botifarra, aquí no es contra– és un segon folre que s'aixeca per sobre el primer per reforçar encara més l'estructura. Uf...

Val a dir que el món dels castells és exactament això: un món a part, amb temporada pròpia –tradicionalment començava per Sant Joan i acabava per Santa Úrsula, ara s'ha allargat entre abril i novembre– i que mou prop de 10.000 castellers repartits en 57 colles. Aquest petit exèrcit és el que es va aplegar a l'última edició de les Decennals de la Candela de Valls, al febrer. Unes dades perquè en prenguin nota els nostres pioners: una colla com la Jove Xiquets de Valls mobilitza prop de mig miler de castellers –el nucli de la colla, que assaja setmanalment, el formen entre 100 i 150 membres–, participa en una trentena de diades per temporada i aixeca entre 120 i 150 castell per any. El 2010 només van fer llenya 5. Una espectacular eficiència del 97%. Ni el Barça de Guardiola. ¿S'hi animen? Doncs truquin, truquin als fallaires...

Per a més informació consulti l'edició en paper.