L’Iker Lecuona és un pilot de motociclisme valencià de 23 anys. Resident a Andorra des de fa tres, va començar al Campionat del Món de Moto2 amb només 16 anys. Amb 20 va fer el salt a la categoria reina, disciplina on va participar durant dues temporades. Ara es troba immers en el seu segon curs al Campionat del Món de Superbikes amb el Team HRC de la marca nipona Honda. 

–Torna de disputar la quarta prova del calendari d’SBK, a Montmeló, amb bons resultats. Quin balanç en fa?
–Positiu. Vam estar tot el cap de setmana lluitant davant amb bon ritme i cinquens a la qualificació a mitja dècima del segon. Pel que fa a les carreres, a la primera ens va fastiguejar la sortida, on vaig perdre unes 10 posicions, a continuació bandera vermella i després vaig perdre unes altres vuit places. Així que complicat, però al final vam remuntar fins al sisè lloc. A la Superpole quarts, rosant el podi, amb molt merder amb l’aigua durant unes voltes, però content. I la darrera cursa malament. Realment esperàvem molt més del que vam fer i ara hem d’entendre el perquè del rendiment de la moto, per què varia tant sense modificar res. Cal estudiar les dades i entendre que passa. 

–En aquest sentit, en una entrevista a principis del curs passat va comentar que calia fer un pas endavant amb l’Honda i que per a la següent, l’actual, era fer-ne cinc. Ha estat així?
–Doncs no. Esperàvem fer el pas, i és cert que n’hem donat un, perquè clar està que ara mateix a final de cursa podem lluitar bastant millor que l’any anterior, però no és el nivell. Tots milloren igual i si no fem un pas gran no arribem. L’objectiu era estar lluitant pel podi i amb prou feines el veiem. 

–El seu company d’equip, Xavi Vierge, n’ha fet un a Mandalika, i vostè el va fer l’any passat a Assen. 
–És cert que en té un, però com jo dic, va estar allà quan Rinaldi es va colar, de la mateixa manera que hi vaig ser jo als Països Baixos quan va haver-hi l’accident entre Toprak i Rea. Per a mi no són podis reals com a tal, ja que vam estar quan havíem d’estar i ens ho hem merescut els dos, però no és amb tots els pilots a pista o sense incidents, de dir «l’he lluitat i me l’he guanyat». Crec que no estem avui en dia per a lluitar pel podi i és bastant frustrant. 

–Llavors, allò d’estar al nivell de la Ducati, Yamaha i Kawasaki...
–És impossible. Respecte de Kawasaki i Yamaha ens podríem acostar una mica, sobretot a la primera, perquè no han fet un pas endavant, i com he dit, nosaltres sí. Yamaha també l’ha fet i estem allà rondant una mica, i amb la Ducati és impossible. A Bautista no se’l pot guanyar, és humiliant el que ens fa (riu), tot i això, cal buscar una mica per on anar, intentar remuntar i millorar la moto. 

–I quins són aquests punts que li fan falta a l’Honda?
–El gir i l’acceleració. Al final patim una mica al gir i llavors utilitzem pneumàtic, i no accelerem perquè tenim molt spin (traduït com a derrapatge). Crec que són dos punts clau però amb els quals no donem amb la tecla.

–En els darrers dos caps de setmana ha disputat un gran premi de MotoGP, a Jerez, i un de Superbikes, el darrer a Barcelona. Com es gestiona tot això?
–He de dir que em trobo físicament molt fort. He fet els tests, després Assen, la cursa de GP, ara la darrera carrera, i de nou tests, i realment notes aquest desgast físic de portar quatre setmanes sense parar. Però bé, si físicament estàs com has d’estar, no dius que no a MotoGP. Estar al millor equip del món, el Repsol Honda Team, i fer una carrera, com a pilot i en la part professional, ha sigut un somni fet realitat. Ara bé, si hi ha més oportunitats o no el futur ho dirà, però ara mateix com dic jo i em diu tot el meu entorn, tinc el mono, les fotos i l’experiència, que ningú em traurà i que crec que vaig aprofitar molt bé. A més, et dona un extra de motivació quan tornes a la teva moto.

–Té l’al·licient d’haver-ho fet amb l’equip de Marc Márquez.
–Sí, té aquest valor afegit, però té també la pressió extra de voler fer-ho bé, de no embolicar-la. Amb l’equip tècnic de Márquez la veritat que molt bé, vam anar donant passes endavant cada cop que pujava a la moto i aquest era una mica l’objectiu. Crec, i pel que em van dir, estan molt contents de la progressió, que tampoc podíem esperar gaire més, ja que era el primer cop que agafava la GP després d’un any i mig i el primer cop que agafava l’Honda. I per la meva part igual, molt content d’haver treballat amb ells, molt professionals i en sabien molt, llavors m’agradava molt escoltar directament per intentar aprendre el més ràpid possible. Al final, molt agraït per l’oportunitat i una experiència brutal.

–Potser l’objectiu si era anar millorant de mica en mica, però ja va dir que anava sense expectatives i a gaudir. Ho va fer?
–Vaig gaudir com un nen, la veritat (riu). 

–A nivell personal, com va viure la tornada a MotoGP després d’un any i mig?
–Amb molts nervis, també per on anava i l’oportunitat que em donaven. Després, amb la tornada al pàdoc em vaig sentir molt acollit per la gent interna d’aquest, per antics companys meus o rivals directament. Quan vaig arribar em vaig sentir com a casa, al final són molts anys allà.

–És un objectiu a llarg termini tornar-hi?
–És un objectiu. Soc molt jove i ja tinc dos anys allà, ara faré el segon a Superbikes, i he estat quatre a Moto2. Així que molta experiència sent un pilot molt jove i amb molta projecció, espero que així sigui. Mai sabem que passarà en un futur, però crec que si hi ha una oportunitat veurem si val la pena o ens quedem on ara, on estic molt bé. També s’ha de dir, a Superbikes són dels anys que més feliç he estat com a professional i com a persona. Mai m’havia sentit tan content ni tan centrat en una cosa, i crec que si torno serà per a bé, i si em quedo també. Que sigui el que hagi de ser, però per ara centrat on estic. 

–Quines diferències hi ha entre una Superbike i una MotoGP?
–Són totalment diferents. La GP és un prototip, llavors és molt rígida i dura, i pel carrer seria gairebé impossible portar. També cor molt més, té molta potència, molta més electrònica, frens de carboni que frenen moltíssim, a més de molt sistema per fer-la baixar de davant i darrere. En canvi, la Superbike és molt més tova, més dòcil de portar, el motor és també més dòcil i amb menys potència, tot i que ja en té molta (riu), els frens tenim els millors del mercat però no són de carboni, llavors no frena tant. És una mica tot, no se’ls pot buscar una similitud en res en general.

–Quins objectius es marca d’aquí a final de temporada, tenint en compte que resten vuit caps de setmana de curses?
–Crec que l’important serà tornar a puntuar com el passat cap de setmana, davant i en totes les carreres. A Assen vaig fer tres zeros i a Indonèsia un. Bastant malament comença la temporada, amb moltes dificultats. Per exemple als Països Baixos, on l’any passat vaig fer podi i anava amb un ritme molt ràpid, i enguany anàvem més lents. Coses que hem d’entendre de la nova moto i l’objectiu és aquest, intentar evolucionar-la i entendre-la. Simplement vull tenir una moto competitiva l’any vinent per lluitar pel mundial, que podem i tenim el nivell per a fer-ho. 

–Sempre ha dit que l’HRC és una gran família, on se sent molt apreciat. Com valora aquesta estança a l’equip, començant el segon curs i amb Vierge de nou al costat del box?
–Respecte al company, pràcticament des del 2016 quan vaig començar al mundial hem competit entre nosaltres, i sent espanyols mai teníem relació. D’ençà que estem a l’equip, puc dir que és molt bon noi i em cau molt bé, lògicament som rivals però sabem que hem de treballar junts per millorar la moto i en això estem. Content en aquest sentit perquè seguim la mateixa dinàmica tenint estils diferents. I dins HRC genial, amb el tècnic i els mecànics em sento molt bé, amb tot l’equip en general. Em sento molt valorat i pilot oficial, cosa que abans mai havia estat així, i és bonic sentir-ho tot i tenir sempre aquella pressió, que crec que és diferent i maca per afrontar. 

–Va firmar per dos anys amb Honda a Superbikes, i aquest ja és el segon. Què serà d’Iker Lecuona la temporada vinent?
–Ara com ara no ho sé. Tot i que li intento treure les coses al meu mànager (riu), encara no m’ha dit res. Portem un terç de la temporada i encara no ha arribat l’estiu, però realment estic molt tranquil perquè estic fent les coses bé, sé que hi ha gent que li agrada el meu pilotatge i com soc, i que Honda en general està contenta. 

–Com ha dit, és un pilot molt jove i amb molta carrera per davant, quines aspiracions té a llarg termini?
–Vull ser campió del món, sé que tinc el nivell i que ho puc fer sigui a Superbikes o a MotoGP. Crec que has de tenir la sort del campió: s’han d’alinear moltes coses, no lesionar-se, que la moto vagi bé, que els rivals tinguin errors i tu no en facis cap, etc. Però a mitjà termini, inclús, l’objectiu és aquest quan tingui la moto competitiva de veritat, on veurem realment el nivell que tinc.