L’assetjament escolar o bullying (el terme amb anglès), és un dels problemes socials més importants que viu la societat avui en dia, i sobretot, l’educació del país i dels països del primer món. La detecció de casos des de les famílies i des de l’escola són claus per a la salut mental de la víctima, ja sigui quan encara és un infant o un adolescent, o quan ja és adult, ja que pot deixar seqüeles de per vida.

En aquest reportatge surten dos testimonis de dones joves adultes que van patir assetjament quan eren adolescents. La Júlia i la Clara, amb nom fictici les dues, expliquen la seva experiència amb el bullying, què han patit exactament i com en el dia d’avui els afecta haver patit assetjament.
El bullying começa arran d’una broma d’un company o grup de companys a una persona, que serà la seva víctima. Quan els companys s’adonen que des de l’escola tindran total impunitat, s’animen a seguir. Així és com, d’una broma de mal gust es converteix en un assetjament que ja no és espontani, perdura en el temps. En el cas de la Júlia, l’assetjament va començar a segon de l’ESO, a Catalunya, i va ser permanent fins a finals de tercer. La Clara va patir bullying els quatre anys que dura l’ESO, i explica que va ser en canviar d’etapa, d’escola a institut, quan va començar a patir-ne. Té el record d’una alumna molt conflictiva, que ja havia repetit algun curs, que va ser la veu cantant durant el primer any, tot i que «no soc conscient de quan realment va començar l’assetjament».

Si parlem d’experiències, la pregunta clau és quines situacions van patir. La Júlia explica que «sobretot era quan estaven els cinc contra ella i a les classes on els professors eren més ingenus: «Se sentien amb més força. Quan el director o el cap d’estudis em feien classe, no em feien res. Però depèn de quins professors hi havia, és quan un, per exemple, m’agafava l’agenda, un altre el llibre, un altre l’estoig, etc., i em marejaven». La Clara, per altra banda, explica que «vaig estar uns mesos sense llibres d’anglès perquè me’ls havien robat, i ningú em deixava mirar el seu. A més, m’amenaçaven amb esperar-me a la sortida de l’institut, i jo marxava per la sortida de batxillerat per si de cas. Sent avui  dia adulta, no crec que m’haguessin fet res, però en aquell moment marxava de l’institut amb por».

Amb l’auge dels telèfons mòbils i les xarxes socials el bullying ha anat a més. El cyberbullying o ciberassetjament pot arribar a ser més silenciós que quan el problema està a classe, ja que només ho veu la víctima. La Júlia i la Clara també en van patir: en el cas de la primera, li trucaven números de telèfon ocults i li deixaven missatges a la bústia de veu. La Júlia, per altra banda, explica que «en aquella època es feia servir molt Facebook i des de l’institut ens havien fet comprar un ordinador portàtil per fer classe. Em van fer una fotografia mentre estava fent qualsevol cosa i la van penjar a la xarxa social. Des d’aquell moment, em preguntaven molt sovint «què fas al Facebook?», sobretot davant de professors per a veure si em castigaven.
La forma de parar l’assetjament ve sobretot des de l’escola, que ha de tenir en compte l’actitud dels infants i adolescents i el seu comportament, i si veuen anomalies intentar parar-ho i parlar amb familiars. Però molts dels alumnes que pateixen bullying troben silenci dels adults davant d’aquesta situació. La Clara i la Júlia expliquen que van rebre, dels seus respectius centres, la mateixa ajuda: cap. L’únic que recorda la Clara és que a vegades la psicòloga de l’institut se l’emportava per a fer alguna sessió, però mai es va sentir del tot còmoda per a poder parlar del tema.

La família també és clau per a poder frenar la situació, tot i que no és gens fàcil que els fills s’obrin per banda. La Júlia explica que no se sentia còmoda per explicar-ho, però que creu que els seus pares sí se n’adonaven: «jo m’aixecava cada dia vomitant, no volia anar a l’institut, però soc una persona molt nerviosa i no sé fins a quin punt pensaven que em passava alguna cosa». Quan ho va poder explicar a la família, explica que el seu pare va voler parlar amb el pare de l’assetjador, i ella, espantada, només li va dir: «Si m’estimes no hi vagis», i el seu pare no hi va anar. La Clara, en canvi, mai ho va explicar a casa, i quan es va fer una mica més gran, la seva tieta li va explicar la seva experiència i com també n’havia patit ella. Però ella, mai li va fer cas. Ha sigut ja d’adulta quan ha pogut asseure’s amb la seva família a parlar sobre el tema i a reconèixer la situació que va patir, explica.
En preguntar si s’han posat en contacte amb els assetjadors, la Júlia explica que «de cinc, amb dos no m’hi parlo gens, dos més quan me’ls trobo pel poble hi ha alguna cosa dins de mi que no està en pau amb ells. Amb el cinquè, amb qui he compartit classe d’ençà que anàvem a la guarderia fins a batxillerat, un dia que estàvem a una aula estudiant em va demanar perdó, i em va explicar que a casa tenia una situació complicada. Es va unir als altres per sentir-se millor, però quan es va adonar del que estava fent es va penedir de seguida. Avui em porto bé amb ells». L’experiència de la Clara va ser diferent: uns anys després, quan estava a la carrera, va rebre una notificació de Facebook recordant aquella fotografia que van penjar els seus assetjadors fa un temps: «en principi la vaig voler esborrar per vergonya, però vaig voler respostejar-la amb les etiquetes que van penjar els assetjadors quan la van publicar per primera vegada. Em vaig armar de valor i vaig escriure un text explicant el que va passar. Una estona després un dels assetjadors em va enviar un missatge demanant-me perdó i vam estar xatejant. Va dir-me que ell no recordava que s’hagués portat tan malament amb mi, i que sentia molt el mal que m’havia fet. El vaig perdonar de seguida» . Explica a més, que dels altres assetjadors no en va saber res després de la publicació.

L’experiència que van viure les testimonis les ha marcat de per vida. La Clara reconeix que «el record de la meva adolescència és totalment negatiu, no recordo cap dia especial de la secundària». La Júlia explica que una mica li afecta, ja que la fa ser molt desconfiada i «sento molta impotència quan veig que algú està patint aquesta situació». Tot i que reconeix que «l’experiència m’ha fet saber diferenciar de qui em rodejo i de qui no». La Clara, per la seva part, explica que «em va fer ser molt insegura a l’hora de conèixer persones, ja que no m’obria a elles. A partir de la universitat és quan he començat a ser jo mateixa».

Quan preguntem que ès’hauria de fer amb el bullying, totes dues creuen que és important educar des de casa i l’escola. La Clara creu que «en aquell moment els adolescents no són del tot conscients del mal que li poden fer a aquella persona. Jo, arran d’això, i altres problemes personals, vaig patir una depressió quan estava a la carrera. Ells, mentre m’assetjaven no sabien que jo anys després, tindria una autoestima tan baixa com per tenir pensaments negatius sobre mi. Si se n’adonessin d’això els assetjadors, no ho farie