L'actor, en la inauguració d'Escaldes 2011, al gener Foto: ORIOL LLAURADÓ

Ara fa deu anys que va debutar en el teatre professional. Va ser al 2001 i amb Sirenas en alquitrán. Es va enrolar després en Super Rawal, aquella baferada d'aire fresc del director Marc Martínez, i es va graduar a la universitat de la Fura dels Baus amb Metamorfosis. Ha tastat el cine (Zulo, El cónsul de Sodoma) i s'ha prodigat sobretot a la televisió (Serrallonga, 90-60-90 i, ara, Bandolera). Però el cert és que ha hagut de passar un decenni llarg perquè Isak Férriz (1979) sigui profeta a casa seva. Fins aquest nit, exactament, que recala a les Fontetes –cortesia de l'Escena Nacional– amb Ara estem d'acord, estem d'acord, un muntatge aixecat per Indi Gest que barreja en un explosiu, sorprenent i improbable còctel Plató, Isop i... Messi. Dirigeix el català Jordi Oriol, indigest com Férriz, i l'acompanyen a l'escenari els actors Jofre Carabén, Carles Pedragosa i Jordi Santanach.

–¿Al·legat antifutbolero? ¿O encara pitjor, antibarça?

–En absolut. Ara estem d'acord és una aproximació sociològica al paper que té el futbol enla societat contemporània. Intenta retratar amb un punt d'humor i una certa mala bava les reaccions absolutament desaforades i irracionals que genera un partit de futbol entre els aficionats.

–Ens trobarem, em temo, davant d'una obra amb missatge...

–El futbol és el circ, l'opi de l'home contemporani. Ens aferrem en aquest espectacle per buidar la bilis que portem dintre, i un partit compleix en certa manera la funció dels cèlebres Dos minuts d'odi imaginats per Orwell a 1984, aquell moment diari en què els ciutadans d'Oceania dedicaven a despotricar contra la democràcia.

–¿Ens hem de creure que és vostè immune als encants de Messi?

–Al contrari: ens agrada el futbol i ens ajuntem com tants grups d'amics per veure un partit del Barça. Així que en tot cas és una obra autocrítica i que planteja una pregunta bàsica: ¿és lògica, la idolatria que professem a xavals de 20 anys que hem convertit en multimilionaris?

–¿Com lliguen Plató i Isop amb Messi?

–Ara estem d'acord parteix del mite de la caverna. Però en lloc d'una caverna, els personatges –una llebre i una tortuga– jeuen encadenats en una taverna, condemnats a mirar una pantalla gegant on continuament passen la jugada del cèlebre gol de Messi al Getafe, aquell que emula el tanto de Maradona a Anglaterra a Mèxic 86. Fins que un dels personatges s'allibera de les cadenes i surt al món exterior.

–Sona molt conceptual. ¿Massa conceptual?

–El primer quart pot ser desconcertant, és veritat. Es tracta d'una comèdia que frega l'absurd, sí, però que funciona com a comèdia. Una hora i quart molt esbojarrada: la gent riu i en surt contenta.

–¿És normal, que hagi trigat deu anys, deu, a debutar en un escenari andorrà?

–És un fet. Com també ho és que he intentat venir amb totes les companyies amb què he treballat. Però per hac o per be –per problemes de pressupost, d'agenda o d'encaix en la programació– la cosa sempre es torçava. Fins ara, que Ester Nadal i l'ENA han posat les Fontetes a la nostra disposició. I em fa molta il·lució portar a Andorra un muntatge de la meva companyia.

–Ja que parlem de programadors, ¿és funció del teatre públic portar sistemàticament les últimes obres de Joan Pera, Joel Joan i Emma Vilarasau, per citar tres habituals dels nostres escenaris?

–El que ha de fer un teatre públic és mostrar tot tipus de teatre, no limitar-se només al més comercial, al que omple les sales. I fixar-se especialment en obres que d'altra manera el públic no veuria. És lògic pensar que un aficionat anirà a Barcelona a veure les grans produccions, no el circuit alternatiu. Per això un teatre públic ha de donar sortida en aquestes produccions més minoritàries.

–¿Quines expectatives de supervivència té una companyia autogestionària com Indi Gest?

—Aquesta és la gran pregunta que ens fem al començament de cada temporada. El cert és que mantenir avui una companyia a Catalunya és dificilísism. Per això quasi no en surten de noves, i les que hi ha són les de sempre, des de T de teatre fins a Dagoll Dagom i La Fura. El teatre viu de la taquilla i de les subvencions. O malviu, per dir-ho més exactament. En el meu cas, la meva feina a la televisió –que m'encanta, tot sigui dit– em permet dedicar-me a les meves dues passions: tenir una companyia i dirigir.

–¿Fins quan tindrem Bandolera a Antena 3?

–Rodarem fins al juny i la sèrie s'emetrà com a mínim fins al juliol. Després dependrà de l'audiència. Però fins ara ha funcionat: la cadena ha mimat la sèrie, i cada capítol el segueix 1,1 milions d'espectadors. No ens podem queixar.

–Confessi: ¿seguiria vostè una sèrie com Bandolera si no hi sortís vostè?

–La veritat és que jo no sóc el target d'aquest tipus de sèrie. I ho dic sense cap classe d'esnobisme ni de supèrbia. Les sèries espanyoles estan dissenyades per agradar tothom: des del petit de la família fins a l'avi. Per això totes s'acaben assemblant. Hi ha uns patrons que es repeteixen constantment: se sap que si poses un noi i una noia que s'enamoren al minut 10, enganxaràs l'espectador. I encara més si hi afageixes un tercer en discòrda. És l'esquema clàssic del triangle, que també explota Bandolera. No m'agrada veure la trampa. M'agrada que me la colin; si la veig, no sóc capaç d'entrar en la història. Dit això, afegiré que estic encantat d'interpretar el paper del meu anarquista.

–¿Quines sèries segueix, doncs?

–Ara estic veient The Wire, de la nord-americana HBO. És una sèrie policíaca molt poc estàndar, sense música i on un sol cas es pot allargar tota la temporada. ¿Rareta? Potser sí, però quan es pretén agradar tothom acabes fent xurros.

–Joel Joan propugnava dies enrere les coproduccions andorranocatalanes perquè una pel·lícula en català pogués optar un dia als Oscar...

–Estaria bé, sí. Però crec que en la vida diària catalana –i andorrana– hi ha ara mateix batalles molt més prioritàries.

–Per acabar: ¿projectes immediats?

–A mitjans març rodo el meu segon curtmetratge. Es dirà Alba i retrata els efectes que té en una parella la pèrdua de la seva filla de 3 anys. L'he escrit, la dirigeixo, la coprodueixo i la interpreto, amb l'actriu Núria Gago.

–¿En català o en castellà?

–En castellà. La història pot passar aquí o a la Xina, no exigia que fos parlada necessàriament en català. I el mercat en castellà és més ampli, aquesta és la realitat. A més, sóc un contumaç bilingüe.

Per a més informació consulti l'edició en paper.