La Teresa Areny es dedica a la gestió cultural i ara mateix la destina fent de cap de producció de la Fundació Nacional d’Andorra i compagina aquesta tasca sent cap de projectes del Museu Carmen Thyssen d’Andorra.

–Quines són les tasques que fa a la feina?
– Ordenar o coordinar les idees artístiques o les direccions que tenen els meus companys, que són els directors artístics d’aquest espai. Així doncs, la meva feina és dinamitzar aquest museu conjuntament amb tot l’equip de treball perquè el públic ens vingui a les exposicions i a les activitats que generem al voltant de l’exposició per dinamitzar aquest espai cultural. 
Per poder dur aquestes tasques m’envolto de gent que tingui ganes de fer aquest tipus de feina i de molts professionals. Intento que l’equip sigui protagonista dels processos que fem dins del Museu i de la Fundació. 

–Què significa per vostè treballar aquí?
– Per mi ha estat un repte. Jo no havia estat mai tan vinculada en el món de l’art, tot i que sempre he treballat amb temes de gestió. L’any 1992 vaig inaugurar el centre cultural de Sant Julià, després vaig posar en marxa el grup Prisa, després vaig entrar a la Fundació ONCA com a cap de producció. Als 52 o 53 anys que t’ofereixin posar-te al capdavant d’un museu és un repte. I a mi m’agraden els reptes. Professionalment crec que m’ha ajudat a superar-me una vegada més en el meu dia a dia.

–Què pensa del 8M?
-Malauradament aquesta data encara ha d’existir, ja que hi ha moltes situacions de la dona que encara no estan resoltes. També sento que la relació home-dona ha anat una mica enrere. És a dir, la dona ha tornat a caure en l’estereotip del masclisme en les parelles o en les unitats familiars. I això em preocupa, perquè sóc d’una generació que vam lluitar molt perquè les dones estiguéssim dins del món laboral i poguéssim tindre càrrecs dins del món professional. Ara tornem enrere amb aquells estereotips de la dona sotmesa a la voluntat de l’home, i em preocupa que en els joves estigui passant això. Ho veig sobretot en les cançons de reggaeton. És brutal que una dona de 56 anys, perquè ahir va ser el meu aniversari, senti que tornem enrere. I que les joves no vegin que s’estan posant en un gran parany i no siguin capaces de lluitar per la igualtat entre home i dona.

–Quant fa que veu aquest retrocés?
– 7 o 8 anys potser. Crec que la pandèmia i les noves formes de comunicació han ajudat. Tot el que són les xarxes estan tornant a provocar un poder enorme de control de l’home sobre la dona, sobretot en aquestes relacions malenteses. Segurament són models que es repeteixen, són els que viuen a casa. I és una llàstima, perquè són fills d’una generació que vam intentar que la dona estigués més empoderada en la societat.
En el museu som bàsicament dones, només hi ha un home. Nosaltres som un col·lectiu femení molt empoderat, curiosament totes tenen carreres universitàries i màsters. Jo penso que tenir estudis ajuda moltíssim a obrir la ment i a pensar que hi ha molts models de família, de comportament i conducta.En el nostre cas l’equip està format per dones potents, lluitadores i que faran el que voldran en aquest món tant professionalment com personal. És cert que hi ha l’altra part on han tornat una mica enrere i no sé si està lligat amb això, el tema dels estudis i en emancipació, el tema econòmic i no tornar a pensar que has de dependre d’un home. Una de les frases de la meva vida és «la dona sempre ha de ser independent», ha de tenir els seus propis recursos davant la vida.

–Què proposaria per a què les dones estiguessin més representades en tots els aspectes?
– Crec que al món social, educatiu i cultural hi ha molta representació femenina, ja que sempre s’han associat aquest tipus de carreres al gènere femení. Curiosament, fa poc va haver-hi una campanya fora d’Andorra sobre la dona científica, perquè no es visualitza prou que la dona també pugui ser una científica, una investigadora o una descobridora. Sempre s’ha amagat molt aquest fet.
El problema és que perquè una dona arribi a tenir un càrrec directiu en una organització fins i tot cultural normalment sempre hi ha un home a dalt, costa moltíssim que sigui una dona. Per això a mi personalment em va fer molta il·lusió que tinguéssim la primera síndica, la Roser Sunyer, o que tinguem una ministra com la Sílvia Riba. Això demostra que la dona és tan hàbil i tan capaç com un home. Jo penso que els diferents partits polítics estan intentant fer aquesta equiparació.
Però no hem d’equiparar per equiparar, sinó sobretot en la vàlua de les persones. Tot i així, hem de continuar treballant perquè la dona tingui un reconeixement i es pugui pensar que la dona és capaç de dirigir igual que l’home.

–Quan vas començar a ser la cap de producció de la Fundació ONCA, tu vas tenir alguna dificultat pel fet de ser dona?
– No. Crec que tinc un tarannà que fa que la direcció per mi sigui fàcil. Vaig entrar en una direcció a la Fundació que tenia molt clar que l’home i la dona són igual de capaços i no vaig tenir cap mena de complicació. En el cas del Museu tampoc.
Però sí que vaig tenir una experiència entremig. Vaig ser la primera directora del Grup Prisa a Andorra i en aquell moment de directores d’emissores érem tres entre tota Espanya i Andorra: al País Basc, a Canàries i jo. I a les direccions generals del Grup Prisa només hi havia una dona, la de recursos humans.
Tot i que no em vaig sentir mai menyspreada, tot i que sentia que estava a una empresa molt masculina i que a vegades havia de defensar-me perquè se’m podien menjar.

–Creus que la manera de treballar és diferent quan tot l’equip són homes que quan són dones?
–Si hi ha un col·lectiu femení que s’entén és molt potent, i un masculí també ho pot ser. Penso que en la barreja és on està la gràcia, perquè tots els gèneres poden aportar. És més important parlar de persones que de quantitat d’homes i de dones.

– En quines coses creus que els homes i les dones no tenen els mateixos drets a Andorra?
– Encara hi ha una diferència en la bretxa salarial, encara una dona cobra menys que un home. A l’empresa privada hi ha l’anomenada conciliació familiar. Associem a la dona a la conciliació familiar i a l’única o quasi única responsable de la cuida dels fills. Això encara ara tira una mica enrere.
Tinc un exemple laboral. Una dona que va venir a treballar amb nosaltres, i abans de nosaltres acceptar-la ens va dir que estava amb estat. La valoració que vam fer nosaltres va ser: «aquesta persona té tan dret a venir a treballar com una persona que no estigui embarassada».