El periodista, escriptor, productor, guionista i director de Crims, Carles Porta, és l’encarregat, juntament amb la directora de continguts i experta en tribunals i informació policial, Anna Punsí, de presentar avui a les 19.00 hores una conferència al Centre de Congressos d’Andorra la Vella sobre com es realitza el programa. 
 
–Avui fa una conferència a Andorra amb Anna Punsí, què hi podrà escoltar la gent?
–Explicarem com fem Crims, quina és la nostra filosofia i quins són els elements que no surten en pantalla, però que són fonamentals per entendre com es fa un capítol del programa.

–Com comença la seva relació amb el periodisme d’investigació i la crònica negra?
–Crec que el periodisme d’investigació ja és tota mena de periodisme. La meva relació comença l’any 1984 al diari Segre, allà vaig aprendre a fer de periodista i vaig fer les primeres cròniques de successos. Des de llavors he cregut que el món dels successos, i sobretot els crims, és un gran retrat de la nostra societat. 

–El punt d’inflexió va ser el llibre i el reportatge de la muntanya de Tor. Com va ser el procés de tot el que va passar després fins ara?
–Vam emetre el documental l’any 1997, imagini’s, però no em vaig posar a fer Crims d’una manera més continuada fins al 2016, ha passat molt de temps. Jo he tingut molts punts d’inflexió en la meva vida, i és evident que Tor és el cas que més m’ha afectat, porto 25 anys i encara em dura. Quan vam fer el reportatge ningú parlava del concepte true crime, no existia. En canvi, si avui el veus, és perfectament d’aquest estil. Sí que va ser molt important en la meva carrera perquè em va posar dins un gènere o un cas molt potent i em va ensenyar un camí que després he intentat seguir tantes vegades com he pogut.

–Ara que ho ha comentat, en quin sentit és el cas que més l’ha afectat?
–N’hi ha molts. Hi he invertit una barbaritat d’hores i tinc molta relació amb tothom implicat en aquest cas. Et descobreix un món bastant increïble per personatges, pel que ha passat, etc. i és un grandíssim repte narratiu, que és el que personalment m’interessa més: explicar grans històries, i la de Tor, amb tot el que implica, ho és.

–L’any 2017, en una entrevista, va dir que creia saber qui era l’assassí de Tor. Estem al 2023, en sabem alguna cosa més?
–Estic preparant una docusèrie per a TV3 on direm tot el que he recollit al llarg d’aquests 25 anys d’història de Tor i de la meva història. M’agradaria deixar clar que la meva funció no és resoldre crims, sinó explicar-los juntament amb la investigació. Jo compartiré tot el que he recollit, però no puc tancar ningú a la presó, i a més, el de Tor és crim que ja ha prescrit. Ara bé, qui esperi informació nova i elements nous molt potents al respecte, sí que ho tindrà. 

–Centrant-nos en Crims, com és el procés de preparació d’un capítol?
–Primer hem d’investigar i trobar quins són els casos que realment poden arribar a ser un capítol. 

–Com els trien?
–Es requereix diversos elements. El primer és que la història tingui girs narratius, no perquè hi hagi molts morts, sinó que el cas tingui voltes de guió molt potents. Després, que trobem arxius, documents tipus sumari, vídeos, entre altres, que puguin ajudar a explicar el cas. A més de trobar protagonistes vius, siguin investigadors, testimonis o familiars de les víctimes. 

–I quant dura aquest procés?
–Acostuma a implicar molt de temps, és complicat. Invertim de l’ordre d’un any i mig per fer un capítol de Crims.

–On tenen, o posen, la línia divisòria entre el morbo i tots els esdeveniments que conten?
–És molt interessant. Per al morbo, de la mateixa manera que l’ètica, l’objectivitat i tot aquest tipus de coses, són molt subjectives. És a dir, cadascú té aquesta línia on li marca la seva educació, les seves circumstàncies, els seus desitjos... Jo sempre dic que nosaltres fem una gran diferència entre el que és curiositat i el que és morbo. Una de les màximes que intentem aplicar davant d’una informació, dada o imatge és, si és absolutament necessària perquè s’entengui el cas, la posem, mentre que si no ho és, no la posem. A més, tenim com a obligació, perquè ho marco jo, no fer servir adjectius. Per a nosaltres tots els crims són terribles, totes les morts són tràgiques, tots els assassinats són brutals. Intentem mantenir una neutralitat narrativa, una de les coses que ens està fent més globals i més transversals. 

–En aquest sentit, per què creu que Crims s’ha convertit en un èxit? Per ‘mèrits propis’ o perquè el true crime s’ha posat de moda?
–És obvi que les tendències sempre ajuden, però aquí hauríem de veure quan comença, perquè de true crime se n’ha parlat tota la vida. Per què nosaltres estem ara triomfant? Crec que per una sèrie de factors que influeixen. El primer d’ells és perquè ho fem molt bé. Crec que hi ha una qualitat en el nostre producte que fa que la gent s’ho miri amb uns ulls que fins ara no havia pogut trobar. La qualitat d’un capítol de Crims és altíssima, al nivell de qualsevol producció que puguis trobar a Netflix o arreu del món, i això no és fàcil d’aconseguir. Després, perquè crec que som molt elegants, i aquest respecte pel producte i sobretot per les persones fa que tota mena de públic pugui veure el nostre programa sense sentir-se ofesos ni esgarrifar-se. A més, crec que nosaltres hem pogut arribar a la gent a través de les emocions primàries, tenen por, suspens, ràbia, alegria... Un fet molt complicat de fer amb un producte cultural, audiovisual i en prime time. I finalment les tres R que sempre menciono: respecte per tothom, començant per les víctimes; un rigor molt important, ja que la gent ens creu i sap que el que diem és cert; i ritme narratiu, una cosa que fa que el nostre programa sigui molt intens d’assaborir, enganxem molt bé a la gent.

–D’on sorgeix la frase ‘posarem llum a la foscor’?
–Quan vaig fer el primer dossier del projecte, ja fa uns quants anys, una de les idees bàsiques era parlar de la part fosca de la nostra societat, i els nostres crims també ens defineixen com a societat. Llavors, per parlar de la part fosca, em va semblar que era obvi el joc de dir ‘posarem llum a la foscor’, que era una metàfora també de dir ‘explicarem coses de la part fosca’. La veritat és que no m’imaginava de cap de les maneres que això acabaria tenint l’èxit que està tenint. 

–Relacionat una mica amb l’èxit, han aconseguit portar el programa a Movistar Plus i inclús reobrir un cas judicial, com va ser el d’Helena Jubany, què us fa sentir això?
–Quan fas una feina tan delicada com la que fem i tens el reconeixement del públic, quan no tens ni problemes legals ni queixes de les víctimes i els seus familiars, i quan a més a més pots ajudar a reobrir un cas o, sobretot, a trobar la identitat d’una víctima que fa 32 anys que estava desconeguda, et fa sentir molta satisfacció i que ets molt útil a la societat. I això és el màxim al qual pot aspirar un periodista.