Jurista de professió, Montserrat Ronchera agafa l’encomana del cap de Govern i passa a ser la secretària general de l’Institut Andorrà de les Dones, que en els pròxims dies es posarà en marxa amb l’objectiu de vetllar per la igualtat, però també per la promoció i l’empoderament de la població femenina.

–Què és l’Institut Andorrà de les Dones?
–És el lloc en el qual s’han de dur a terme totes les polítiques de promoció perquè les dones participin amb igualtat d’oportunitats en tots els àmbits de la vida, des del cultural fins a l’econòmic. 

–Això vol dir que ara no ho fan?
–En alguns àmbits, malauradament, no. Hi ha molts exemples, però potser el més evident es veu en el món de l’esport: els homes estan molt més ben remunerats que les dones o guanyen molts més premis i reconeixements. També podem parlar de les dones en l’art o l’escriptura, que si bé darrerament hi ha hagut un avenç, encara no tenen les mateixes possibilitats que els homes. O en les professions que estan molt masculinitzades, com la Policia o els Bombers, i en les quals de mica en mica hem d’anar equiparant les funcions.

–Quan entrarà en funcionament?
–A principis de gener ha d’estar en marxa. En aquests moments [a data 27 de desembre] estem pendents de signar un conveni amb el Comú d’Andorra la Vella, que ens cedeix un local a l’edifici de les Columnes i un cop enllestides les obres ens hi podrem traslladar. Tot i això, ja fa dies que hem començat a treballar.

–Quina diferència hi ha entre l’Institut de les Dones i l’Observatori de la Igualtat?
–L’Observatori de la Igualtat s’ubica dins el Departament d’Igualtat del Ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat i la seva tasca va més enllà de les dones: vetlla per la igualtat de tothom en tots els aspectes. Nosaltres ens centrem exclusivament en les dones. A més, l’observatori ha de recollir tota la informació necessària per després tractar-la i fer estadístiques que a nosaltres ens serveixin per impulsar accions, com la igualtat salarial. 

–No són fiables les dades d’Estadística que tenim actualment?
–Hi ha aspectes que no estan ben fets i sovint prenem com a referència les dades dels països veïns perquè són més fiables que les nostres. L’observatori ha d’aconseguir la informació fefaent i entre els dos farem una anàlisi per extreure’n recomanacions de polítiques als estaments i empreses implicades.

–Quines seran les seves tasques com a secretària general?
–Tal com diu la llei, exerciré una tasca de direcció amb un comitè executiu que encara està pendent de nomenar. Crec que el funcionament serà molt similar al d’un consell d’administració i una direcció general. 

–I quins altres càrrecs hi haurà?
–El comitè executiu estarà format per un equip de quatre persones nomenades pel cap de Govern, el Consell General, els set comuns i les associacions de dones al país, més la secretària general, que soc jo. Ara tot just comencem amb un pressupost que s’ha d’acabar de tramitar al Consell General, però esperem amb el temps ampliar la plantilla. 

–Quin és el principal objectiu que es marca?
–És molt difícil de definir, però crec que tenim per endavant una gran tasca de pedagogia en què hem d’explicar les discriminacions que es poden produir. Hi ha qui em pregunta per què és important la creació d’aquest institut i jo sempre dic que si estiguéssim en una situació d’igualtat entre homes i dones no caldria. I tant de bo fos així! Però arran dels comentaris de la gent i de tot el que veig a les xarxes socials i els mitjans de comunicació m’adono que falta molt de coneixement. Alguns creuen que el feminisme és el contrari del masclisme, cosa que no té res a veure l’una amb l’altra. Recordo que fa poc un polític va dir que el feminisme és una cosa del segle XX... Tothom creu que sap molt de tot, però en el fons pocs saben realment de què parlen. 

–En aquest sentit, creu que la societat s’està polaritzant?
–El que és cert és que hi ha una part de la societat que no coneix gens el tema i una altra que n’és molt conscient. Per exemple, tant homes com dones que ronden els 30 anys n’estan molt convençuts i jo, des que es va fer públic el meu nomenament, m’he trobat amb homes joves que m’han mostrat el seu suport i m’han reconegut la necessitat de crear l’institut. I és que és obvi; només assolirem la igualtat quan els homes també siguin conscients que s’ha de fer aquesta tasca i mentre no arribi aquest moment hi haurà tant a dir i tants temes a tractar...

–Quin paper juga la dona en la societat i en la política andorrana?
–Aquí crec que sí que s’ha notat el canvi. Hem passat d’un moment en el qual la presència de les dones en política era anecdòtica a ser quelcom totalment normal i habitual. Això va ser gràcies a una mena de lobby que es va crear fa 15 anys i que es deia Grup de dones per a la reflexió i l’acció, i del qual jo formava part. En aquell moment va ser un grup només per dones i per a dones en què es parlava de qüestions jurídiques, socials i una mica de tot, a través del qual buscàvem millorar la presència de les dones arreu. De fet, d’allà va sorgir el debat de si calia crear un institut de les dones, tot i que l’Associació de Dones (ADA) ja existia i n’havia parlat abans. La nostra funció era empoderar i no vull dir noms, però d’aquí va ser d’on van sortir dones que després han passat per la política andorrana, com a ministres, secretàries d’Estat, conselleres generals o com a cònsols. És a dir, érem un lobby –i se’ns va acusar molt de ser-ho–, però vam complir la seva funció i en la política andorrana hi va haver un abans i un després, un despertar, i la consciència que una dona podia ocupar, com els homes, qualsevol càrrec polític.

–Tot i això, ara que s’acosten les eleccions generals, de moment hi ha molts partits, però només dues dones candidates a cap de Govern.
–Potser encara trigarem uns anys a veure una dona cap de Govern, però no crec que sigui quelcom impossible. Fa només 12 anys ningú sabia què volia dir fer llistes cremallera i ara, pobre del partit que se’n presenti sense. Abans tothom respectava molt la quota ideològica i parroquial i ens oblidàvem de la igualtat entre homes i dones. Les coses canvien, i el pensament també.

–La creació de l’institut arriba tard?
–Tot arriba quan ha d’arribar, però fa anys des de l’ADA, i com jo tantes altres dones, ho reivindiquem. Hem d’agrair els polítics que han fet i aprovat la Llei d’Igualtat de tracte i oportunitats i de no discriminació entre homes i dones, perquè és la que realment recull tots els drets i la creació de l’institut. 

–I, fins ara, s’ha fet prou per aconseguir la igualtat?
–Com he dit, crec que falta, i ha faltat, consciència i pedagogia en el sentit que les persones que no veuen la necessitat tampoc l’entenen i se’ls ha de posar el dit a la nafra perquè en siguin conscients. Potser no s’ha fet justament per una falta de consciència, però cada n’hi ha més.

–Quines referències poden prendre dels instituts de les dones d’Espanya i França?
–La veritat és que tenim tendència a mirar cap al sud, però a França existeix la Fondation des Femmes amb una amplíssima potestat i que és una mena de pressió política en la qual ens podríem emmirallar. També penso molt en els països escandinaus que van molt més avançats en la matèria o en el Quebec, que és un lloc petit i similar a Andorra, amb un organisme que ens podria servir d’exemple.

–Un dels principals problemes de la societat –i que més afecta les dones– és la conciliació laboral i familiar. Com es pot millorar en un país de serveis com Andorra?
–És una qüestió molt complexa, i més en un país com el nostre en què la taxa d’activitat de les dones és molt elevada, fet que redunda en una taxa de natalitat molt baixa. És a dir, les dones treballen molt i, per tant, cal sensibilitzar respecte a la corresponsabilització entre dones i homes. Sembla un tema molt bàsic, però no és evident, perquè encara hi ha moltes dones que assumeixen no només les tasques domèstiques, sinó també la cura de familiars. A banda, cal la implicació de les empreses, i això ja és molt més complicat, però serà una de les principals lluites de l’institut de llarg recorregut. També  he de dir, però, que els últims anys tant les grans empreses com les microempreses han millorat molt en qüestions de conciliació acceptant i promovent aspectes tan senzills com el teletreball o oferint permisos per compaginar la vida personal amb la professional. A les empreses mitjanes, en canvi, no ha quallat de la mateixa manera i queda molta feina a fer.

–Però tot això va molt més enllà del feminisme i la igualtat de gènere.
–Sí. A Andorra sempre volem demostrar que som capdavanters i que ens volem obrir al món venent-nos com un país amb molta qualitat de vida. Però això no ha de ser només per als inversors estrangers; els que vivim i treballem aquí també ho necessitem i la igualtat, juntament amb altres molts factors, redunda en això. 

–S’educa en valors d’igualtat?
–Em falten dades concretes, però és urgent que s’incideixi en una educació afectiva i sexual i no només des de casa, sinó també des de les escoles. El Ministeri d’Igualtat fa temps que va demanar incloure agents d’igualtat a l’aula, però amb això no n’hi ha prou. També s’ha de tenir en compte la societat i l’ús i abús que es fan de determinats productes, com la pornografia, cada vegada a edats més joves. Com veu, tenim molts més fronts oberts dels que pot semblar en un primer moment i necessitarem l’ajuda i el suport de tothom.

–Amb tot, fins que l’avortament no sigui lliure i gratuït els drets de les dones no estaran plenament garantits.
–Hi estic d’acord.

–I què faran des de l’institut?
–Li puc contestar de dues maneres: jo hi estic d’acord, però hi haurà un comitè executiu amb el qual prendrem les decisions. Crec que en els últims temps s’han fet passes endavant i la qüestió de l’avortament ha passat de ser intractable a parlar-ne una mica i confio que més d’hora que tard la despenalització, com a mínim, arribarà, perquè és el normal. Si serà lliure i gratuït, s’hauran de trobar les maneres, però això és una convicció personal, no ho dic com a secretària general de l’Institut Andorrà de les Dones.

–I els estereotips de gènere, s’acabaran algun dia?
–Això ja sobrepassa el país. Vivim en una societat patriarcal i som la seva conseqüència. Des de l’edat i experiència que tinc he pogut veure que s’ha progressat en molts sentits i, tot i que els estereotips continuen, no ho fan de la mateixa manera que fa 30 anys. Des d’aquest punt de vista avancem, però molt a poc a poc i no podem oblidar que Andorra forma part d’Europa, del món, i que és una qüestió global. Això no vol dir que no puguem posar el nostre granet de sorra, amb petits gestos com que a les escoles privades les nenes no hagin de portar faldilla si no volen. És tan senzill, tan simple, que sembla increïble que passi.

–Quina opinió li generen les revolucions feministes que es viuen en indrets com l’Iran o l’Afganistan?
–Per sort, cada vegada hi ha més homes joves que són conscients i que no s’avergonyeixen de donar suport a les seves companyes i participar en manifestacions no només pels drets de les dones, sinó pels drets humans. A aquestes dones les estan violentant, les estan perseguint i les estan matant en uns països dictatorials i feminicides, i la revolució des de dins és molt important, però el rol internacional no s’està produint. Com és possible? No deixar anar les noies a la Universitat simplement pel fet de ser noies, com passa a l’Afganistan, és un crim contra la humanitat, però tot i això, ni les Nacions Unides ni cap país del món hi fa res.