María Alonso Seisdedos va ser guardonada el passat mes de desembre amb el premi Ramon Llull de traducció literària per la seva traducció al gallec del llibre Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, sota el títol Canto eu e a montaña balla.

–Què suposa haver guanyat el premi Ramon Llull de traducció literària?
–Una emoció molt intensa, perquè mentre estudiava vaig viure a Sant Cugat del Vallès i aquest reconeixement ha sigut com tornar a aquella època. Canto jo i la muntanya balla és el primer llibre que he traduït del català al gallec i he recordat com era la meva vida aleshores, quan tot passava en català. Després vaig tornar a casa, a Galícia, i no vaig tornar a Catalunya fins al 2018, quan em va convidar l’associació d’escriptors en llengua catalana a un seminari de traducció. 

–Però vostè no havia traduït res del català en aquell moment.
–Això mateix vaig dir jo i la seva resposta va ser quelcom com: sempre hi ha una primera vegada. I que hagi estat amb aquest llibre, que ha rebut tants premis, em genera una emoció immensa.

–Per què va acceptar traduir Canto jo i la muntanya balla?
–Jo accepto tot el que m’encomanen. És cert que a vegades faig alguna proposta i quan vaig tornar d’aquell seminari el 2018 vaig descobrir Irene Solà amb Els Dics, que em va agradar molt. En un principi li vaig proposar a l’editorial traduir aquesta obra, però va coincidir amb la publicació de Canto jo i la muntanya balla i vam fer el canvi. 

–Com ha estat la traducció? En versió original ja és un llibre força difícil.
–Tots els llibres són difícils i tenen les seves dificultats, però no ha estat el més dur de tots. A mi m’agrada molt el camp i tot el que té a veure amb la natura i crec que això m’ha fet tenir una connexió especial i, simplement, m’he deixat portar.

–Com s’aconsegueix mantenir l’essència?
–Així, deixant-se portar per l’obra original. Per a mi, posant com a metàfora justament aquesta obra, cada traducció és com pujar una muntanya. Al principi es fa molt costa amunt i sembla que les oracions no queden bé i tot és rígid, però a poc a poc es va aplanant. Això no vol dir que sigui fàcil, però sí que va sortint i aconsegueixo aprendre els tons de cada personatge.

–L’èxit o fracàs d’un llibre depèn de la seva traducció?
–Crec que tot depèn de l’original, perquè jo puc fer la millor traducció del món, però si la base no és prou bona, i no arriba a la gent, no funcionarà en cap idioma. La traducció es valora a part, però sempre tenint en compte que hi ha una bona base.

–Des de les institucions es fa prou per promocionar llengües minoritàries com el català o el gallec?
–Pel català sí, pel gallec, no. Ni tan sols tenim un organisme similar al Ramon Llull o es faciliten ajudes a la traducció. Hi ha obres en gallec, és clar, però encara anem molt endarrerits. És una qüestió de voluntat política, simplement.

–Vostè tradueix obres de diferents idiomes (anglès, alemany, italià...). Hi ha un de més complicat que els altres?
–No, hi ha llibres per traduir més complicats que altres. Depèn de la narració, perquè, per exemple, a Canto jo i la muntanya balla em puc imaginar perfectament què succeeix, però si agafo un llibre d’una cultura molt diferent a la meva, o inventat, he de fer un esforç més gran per imaginar què hi ha al darrere i traduir-lo de la millor manera. També depèn molt de l’estil que tingui l’autor original.

–És clar, perquè la seva feina no és només traduir, també és interpretar.
–Exacte. Jo sempre dic que els traductors som com intèrprets en el sentit també d’actors. El traductor ha de ser ell mateix, per això és important no tenir un estil propi, i s’ha d’adaptar a l’obra entrant en els diferents papers que s’hi representen. Imagini’s com llegeixen els infants, que s’endinsen en l’aventura i són un personatge més del conte. El que jo intento és justament això.

–Quantes obres ha traduït?
–Moltes. No li sé dir la xifra, però normalment tradueixo cada dia de la setmana, perquè soc autònoma i depenc de la meva feina. Treballo moltes hores, perquè després de traduir m’agrada revisar diverses vegades els textos i hi dedico molt de temps.

–De totes les obres que ha traduït, hi ha hagut alguna més complexa?
–Bé, després d’haver traduït Ulisses la complexitat és relativa [riu]. És una obra que no es pot comprar amb cap altra, perquè des de la primera lletra hi ha un problema a resoldre. El vaig traduir abans del 2013 i ja aleshores disposava d’eines i informació per descobrir les claus del llibre, però així i tot no va ser una tasca fàcil. Cada obra té les seves dificultats.

–I hi ha algun llibre que li hagi agradat més?
–A mi m’agraden tots els llibres, perquè no m’agrada la literatura, sinó la llengua i aconseguir la naturalitat que el text demana. No m’importa si una història és bona o no. De fet, és molt habitual que els editors ens preguntin als traductors si volem traduir una obra, però jo sempre dic que sí, si tinc temps. 

–Però si m’hagués de recomanar un llibre que vostè ha traduït, quin seria?
–M’agrada molt el llibre Horas cruentas (versió castellà), que tracta sobre el llibre que no va escriure Harper Lee. És la recreació d’una història fascinant i està escrit per una periodista del New Yorker. Em va costar molt de traduir, perquè em vaig haver de documentar molt, però a tothom que li he recomanat li ha agradat, i això que és un bon totxo! També li diria A concesió do teléfono (versió gallec) que va ser una de les meves primeres traduccions, l’any 2016. M’agrada perquè va ser molt difícil, no hi ha gairebé textos en gallec de finals del segle XIX en prosa no literaris o cartes o cap d’administratiu que pogués fer servir de model, i va ser un gran esforç d’imaginació per crear una llengua creïble. 

–En aquesta edició dels premis Ramon Llull hi ha hagut tot un elenc de dones. La traducció és un món majoritàriament femení?
–Sí, tradicionalment ha estat un món femení. Tot i que també hi ha homes, i de molt bons, amb diferència crec que hi ha més dones, perquè és una tasca realment minuciosa i que permet una molt bona conciliació laboral i familiar, tot i que no està molt ben pagada per les hores que li dediquem. 

–Creu que les noves generacions estan perdent el gust per la lectura?
–Per l’escriptura segur que sí! Crec que el món de la lectura sempre ha estat molt minoritari i el problema és que publiquem massa. Es publiquen tants llibres que no ens donen temps a estar pendents de les novetats i a que una obra tingui i gaudeixi del seu èxit perquè després de tres mesos passa a l’oblit. Que un llibre sigui un fenomen no vol dir necessàriament que sigui bo. Un dia el mercat farà puf.