La novel·lista aragonesa, la Nit de Reis, quan va rebre el premi Nadal per Donde nadie te encuentre. Foto: EL PERIÒDIC

Torna la Pastora. Ara, la de ficció, la que l'escriptora Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) ha convertit en protagonista de Donde nadie te encuentre, últim premi Nadal, des d'aquesta setmana a les llibreries. Ja saben: Florencio Pla Meseguer (Castelló, 1917-2004), àlies la Pastora, el maquis hermafrodita que el 1956 es va refugiar a Andorra i que quatre anys després va ser delatat, detingut i entregat a la policia franquista, acusat de 29 assassinats i condemnat a sengles penes de 40 i 30 anys de presó. Giménez Bartlett –creadora de Petra Delicado– parteix de la investigació que a l'Espanya negra, negríssima del 1956 emprenen un psiquiatre francès i un periodista barceloní, seduïts per la petja del maquis hermafrodita.

–¿Va ser la Pastora un personatge diguem-ne mediàtic, a l'Espanya dels anys 50, o simple carn de canó per a publicacions sensacionalistes com ara El Caso?

–Vaig estudiar el batxillerat a Tortosa, i a l'època, en la zona dels Ports i el Maestrat, les mares els deien als fills: «Porta't bé o vindrà la Pastora i se t'endurà». Tot això, en aquella ambient tenebrós i de por –jo vaig néixer al 1951, i la major part de la novel·la transcorre al 1956. Recordo el meu pare, que era republicà, escoltant emissores estrangeres –entre elles, Radio Andorra– mentre la mare li deia: «Compte, que no et sentin els veïns». Tot això és avui inimaginable.

–La policia li engiponava 29 assassinats. Ell afirmava que s'havia limitat a vigilar mentre els seus companys executaven els cops. ¿Què creu, vostè, que l'ha conegut íntimament?

–Dos tribunals franquistes, dos, no el van poder condemnar a mort perquè no van provar-li totes les acusacions. Però és obvi que va estar sistemàticament involucrat en actes de violència, que va contemplar assassinats i que si no va ser còmplice per activa, com a mínim sí que ho va dir per passiva. El que no podem pretrendre és mitificar el personatge, presentar-lo com una mare Teresa de Calcuta que es va trobar un fusell de casualitat. Ara bé, sobre la seva culpabilitat jo no m'atreveixo a afirmar ni negar res. De fet, el que més m'interessat és el periple psicològic del personatge, retratar l'ésser humà que hi havia al darrere de la llegenda, el seu sofriment i la seva extrema soledat.

–¿Creu que l'hermafroditisme de la Pastora es va traduir en una anormalitat psicològica?

–Els indicis i testimonis diuen que no va ser així. Havia de ser una persona molt equilibrada –no oblidem els seus humils orígens i que no va aprendre a llegir i escriure fins que va ingressar al maquis– per viure dos anys tot sol, amagat en una cova, just abans de marxar a Andorra, i no perdre el cap.

–Per al lector, l'hermafroditisme és un elemnt quasi exòtic. Però per ell devia ser una experiència traumàtica.

–En realitat no era un hermafrodita pur. Patia, això sí, una malformació genital. La seva mare el va inscriure com a dona perquè no hagués de patir les burles dels companys quan fes la mili. Les germanes el pegaven perquè era diferent, i va aprendre a lliurar-se de tot aquest assetjament per causa del seu sexe dubtós a través de la violència. Era un paio alt i ben plantat, que sabia fer-se respectar. A la novel·la explico un episodi: advertit per uns nens que un grup de nois pretenia emborratxar-lo i despullar-lo al mig de la plaça, es va presentar a la festa amb un vestit vermell preciós i una destral nova i enorme al braç.

–¡¿Una destral?!

–Sí. La va posar ostentosament al penjador on tothom hi deixava els abrics, i amb veu molt alta va dir: «Espero que ningú em doni gaire treball, aquesta nit, perquè només he vingut a ballar». I ningú no el va ni bufar. Aquest va ser l'aprenentatge vital de la Pastora.

–Calvo diu que, en la seva estada a Andorra, la Pastora va conèixer una noia que podria haver sigut l'amor de la seva vida...

–Sí, però el mateix Calvo dubta que mai tingués sexe amb ningú. La Pastora sabia que mai no tindria un nòvio, ni un marit, ni tampoc una dona. Crec que havia descrtat el sexe de les seves possibilitats. Vaja, n'estic convençuda, tot i que no ho podem saber del cert.

–En un reconeixement medic que se li practica a València al 1968 s'hi afirma que «el individuo dice tener apetencias por el sexo femenino y haber tenido eyaculaciones»...

–Era un gran masturbador, amb el permís de Dalí. Però és que no tenia altre remei, especialment amb els prejudicis i pors de l'època. Dubto per tant que mai tingués sexe... si és que podia practicar-lo, que tampoc no ho sabem.

–¿Hauria entrat la Pastora al maquis si no hagués sigut hermafrodita?

–Crec que no, que es va fer maquis per motius diguem-ne psicològics més que no polítics. Va viure sempre sol, aïllat: com que les germanes el pegaven, la mare, que temia que l'acabessin matant, l'havia entregat als 9 anys a una altra família, i als 11 ja el van enviar tot sol a la muntanya, a cuidar les ovelles. No va tenir família, ni nòvios ni tampoc amics. No tenia res ni ningú. I de sobte coneix els maquis, hi troba companys i li ensenyen a llegir. Se sent per fi membre d'un grup. Crec que va ser això el que el va impulsar a quedar-s'hi.

–I vostè, ¿s'hi hauria interessat, si no hagués sigut per l'hermafroditisme?

–El que em va atreure no va ser la seva condició sexual sinó el que se'n derivava: la soledat tan absoluta que va experimentar durant tota la vida. És que ens trobem quasi davant d'un experiment sociològic: agafin una persona i deixin-la tota sola, a veure què passa...

–Si fos una història de bons i dolents, ¿el paper de dolent seria per al periodista Enrique Rubio, que es va acarnissar en el personatge?

–Suposo que Rubio no va fer res gaire diferent del que fan tants periodistes d'avui: una mica de sensacionalisme, amanit amb un polsim de sal i pebre. Tot val per l'audiència. O per vendre diaris.

–I Marino Vinuesa, el funcionari de presons que el va acollir al final de la seva vida, ¿seria el bo de la pel·lícula?

–Vet aquí un bon home, sí, algú que va sentir pietat –el que ens fa autènticamen thumans– i va obrar en conseqüència. Vinuesa ens permet mantenir la fe en l'ésser humà en una història tan trista com la de la Pastora.

–¿Per què va refugiar-se a Andorra?

–Hi havia estat quatre anys abans, al 1952. Sabia que era molt difícil passar a França sense papers, i a més tenia por dels seus excompanys del maquis: no deixava de ser un desertor i molt fàcilment li haguessin muntat un judici sumaríssim. Vull pensar que en algun moment va creure que a Andorra s'hi podria establir definitivament. De fet, hi va refer la seva vida, tenia un treball digne i va guanyar algun diner. Els anys andorrans potser van ser els més tranquils de la seva vida. Però el van delatar.

–Per acabar, i sobre el maquis: ¿els considera revolucionaris idealistes, o delinqüents contumaços?

–En dono una visió força eclèctica i no els mitifico en absolut. Ja n'hi ha prou d'idees suades. ¿Herois antifranquistes? Sí, però amb l'excusa del maquis es van cometre molts actes de violència extrema i injsutificada, i al final, la sola idea de lluitar contra la maquinària de repressió franquista equivalia a portar aquells homes a l'escorxador.

Per a més informació consulti l'edició en paper.