«Quan van iniciar les inundacions, jo estava de guàrdia», comença a recordar Joan Boteller, que tenia 21 anys i s’havia incorporat recentment al Cos de Bombers quan es va desencadenar el desastre dels aiguats del 1982. «Nosaltres entrem a treballar a les 21.00 hores del dia d’abans, el 6 de novembre, que era dissabte, i va ser una jornada relativament trenquil·la», continua explicant. Aquella va ser la nit en què va començar l’episodi de pluges. Al matí del diumenge va haver-hi alguna petita inundació en un parell de terrasses. «De fet, ens va sorprendre una mica el fet que al Pas de la Casa hagués entrat l’aigua en algun que altre soterrani», confessa. Fruit de la combinació d’un front càlid i de l’aire fred a l’atmosfera, un fenomen conegut com a gota freda, la pluja es va intensificar a partir del vespre del 7 de novembre. La gent es va començar a espantar quan la situació va empitjorar a la parròquia de Sant Julià de Lòria, on «ens van enviar primer, amb un Citroën DS que va passar a través d’aquell llac d’aigua com va poder», afirma Joan, alhora fent saber que en aquell moment va veure com l’aigua començava a sortir del riu, tot i que «no es veia amb prou claredat perquè era molt fosc». El primer que va fer llavors va ser avisar el control de Bombers de la situació. «Vaig dir: escolteu, si això puja més, arribarà a alguna estació de la transformadora de FEDA, que subministra l’energia a una part de la població».

Un cop acabades les feines a Sant Julià, va tornar a les instal·lacions i els responsables el van enviar a una de les estacions de gas, juntament amb l’encarregat del gas, el propietari, un altre bomber i un responsable del cos, on «vam veure que l’aigua ja envaïa les instal·lacions». De sobte, un cop brusc va rebentar una vàlvula de distribució de gas, i aquest va començar a sortir inflamat. «L’encarregat, el propietari i jo vam intentar tancar les aixetes dels conductes perquè no sortís més gas, però va ser gairebé impossible arribar fins al final perquè la llum anava i venia». Possiblement, una espurna va ser la que, de sobte, va generar una explosió a l’interior de l’estació. «Per un moment, tot era un núvol banc de gas», visualitza, alhora confessant que, seguidament, «recordo apartar les flames del foc amb les mans». Joan va ser ingressat a l’hospital aquell mateix dia a les 21.00 hores, amb ferides de segon i tercer grau a les mans, i de primer grau a l’interior del cos. Un cop a la clínica, va ser tractat a cures intensives. En els dos anys següents, va rebre operacions reparatòries. Malauradament, en aquell incident també va morir una persona, el fill del propietari.

Tot i que no recorda què va passar després d’aconseguir sortir de les instal·lacions amb vida, Joan suposa que els seus companys d’ofici van deixar que es cremés el gas que sortia inflamat fins que va arribar a uns límits per poder assegurar-lo. «No vam salvar a cap persona, però segurament vam evitar que hi hagués un mal major per a tota la població», assegura. Què hauria succeït si no haguessin tancat les vàlvules? «Si hagués explotat tot el gas, el desastre hauria estat inimaginable».

«Cada any, visc aquest dia amb tristor», exposa Joan, que també assevera que «va ser una estona en què vaig pensar que perdia la meva vida. De fet, vaig estar uns vuit dies a l’hospital i no sabien si moriria. Per tant, quan es van emportar l’Amadeu Rossell, que va tenir un infart allà, vaig pensar que el següent era jo». Tot i així, Joan va aconseguir recuperar-se. «Cada 7 de novembre, celebro un altre aniversari», confessa el bomber, ja retirat, que dona gràcies al fet que «sortosament, aquell dia vaig poder salvar-me per poder viure amb la meva família i gaudir de cada minut de la resta de la meva vida al seu costat».