Foto: EL PERIODIC

L'altre dia vaig somiar que un que em deu diners em pagava. Era una il·lusió, la típica quimera d'un somni surrealista en què es barregen fins i tot cotxes que volen i caus per un penya-segat i quan et lleves no saps ni on ets, fins que mires per la finestra i veus la muntanya, allà com cada dia, de nou sense neu. Però al llarg de la setmana, de tant de viure dins de la redacció i fora i aquí i allà, i que si el Mundial d'esquí, que si el futbol sala, que si el bàsquet, que si les G.SèriesBPA, que si les lesions de tal, que si Llovera presenta el seu llibre i Carlos Sainz apareix per dir la seva, i tot plegat, doncs cada dia hi ha hagut per tots dins del meu cap necessitat de pau. També, obvi, tant de somni és pel fet de sopar massa i massa tard. Quedi clar.

Parlar dels somnis és perillós, perquè si bé tots tenen un sentit, sempre hi ha moments en què desvarien de tal manera que quan els contes la gent mira cap a altre costat, incòmoda, dient aquest paio està fatal. El passat dilluns a la nit, vaig somiar amb els Mundials d'esquí. Allà sortien Carles Visa, Vicky Grau, Mireia Gutiérrez, Roger Vidosa i Kevin Esteve. Visa vigilava la competició amb la Mimi fent l'eslàlom amb moviments de genolls, un, dos, un, dos, un, dos, un dos, i al mateix temps trucava a Andorra per parlar amb la Vicky pel comunicat de la tarda que havia d'enviar a la premsa. «La pista estava sacsejada», es llegia més tard al missatge de l'Outlook. Esteve i Vidosa estaven dalt, a la línia de sortida, en plena batalla mirant-se amb cara d'odi però també amb fases en què s'abraçaven i fins i tot ploraven per pura amistat, amb una bipolaritat evident -¿ja comencen a pensar que estic fatal? Un li deia de tot a l'altre perquè li posava les coses difícils, mentre que Visa des de baix, que amb una visió extrasensorial ho escoltava tot, pensava «què bé, què bé, ara creixerem». Des de la distància, Vicky demanava ordre a través d'una pantalla del tipus nau espacial, i els redactors dels mitjans del país sortíem en uns monitors ben petits amb cara de ¿ja arriba el comunicat oficial? Al final, la Vicky, mosca per la pressió, enviava la informació i els periodistes rebíem una sentència judicial de 5.000 pàgines que parlava del cas Gürtel i els vestits de Camps, el president valencià. En aquest punt, no puc continuar escrivint del tema perquè llavors deixaria ben clar que estic per tancar.

Dimarts, dimecres i dijous, tot i que vaig tenir somnis semblants, en realitat la protagonista va ser el divendres l'esquiadora nord-americana Julia Mancuso, que apareixia en el paper de Varinia -la setmana anterior vaig veure Espartaco, ¿serà això?- i ella entrava a una cel·la en què jo, pres pels patricis romans, em moria del fàstic, i on ben prop, a les cel·les dels costats, s'escoltaven els crits de Matalí i Holmes, jugadors del River, en mans dels fisioterapeutes, mentre alguns jugadors del BP Andorra esperaven fora, just al costat d'on s'ho mirava Marc Pujol, del FC Andorra, que ja estava en la recta final de la seva recuperació i era feliç.

Entre tanta incongruència, allà va aparèixer Manel Blasi, secretari d'Estat d'Esports, sobre una catifa voladora, amb un somriure estratosfèric i un bon grapat de diners de sobres d'un pressupost aprovat -¡impossible! Alguns d'aquests calés anaven a les arques del FC Andorra, que pagava les nòmines d'una vegada, i d'altres volaven per sobre de l'Estadi Comunal mentre Tomàs Gea, secretari general de la FAF, plorava d'emoció a la seu de la UEFA, envoltat de dirigents que li donaven una palmada a l'esquena, després de tants anys de batalla. En aquell punt, Blasi i el cònsol menor d'Andorra la Vella, Josep Vila, fumaven mentre miraven l'escena, sense entendre massa bé el perquè de tanta alegria.

Llavors el somni, que agafava el camí del surrealisme extrem, va girar de sobte rumb a Aixovall. La graderia era plena d'una teranyina espessa i allà mateix estava jo, incòmode i a punt del plor, quan el partit havia acabat, no quedava ni una ànima i el fred em penetrava els ossos amb dolorosa facilitat. No podia moure'm, i Cristian, que es treia la màscara després de celebrar un gol i embrutar-ho tot amb aquell enganxós element, m'explicava que ell no era en realitat Spiderman, sinó que ho era Ayala, el seu company, perquè juga sempre amb els colzes oberts i ocupa molt espai per dificultar la pressió dels rivals. Ayala, callat, feia com si no sabés de què parlava el seu company, i Cristian, emprenyat, va agafar a córrer la banda mentre Richard Imbernón, que tocava la guitarra al vestidor, li demanava calma, que ja no hi havia res en joc, perquè l'Almacelles no havia cedit ni un punt. Per això, tots els matins m'aixecava cansat, ratllat com un boig i sense els diners que em deuen. ¡Àrbitre, canvi!

Per a més informació consulti l'edició en paper.