Després de set anys vivint a Moscou, Manel Alías Tort (Berga, 1977) va decidir instal·lar-se a Catalunya sense saber que, pocs dies després d’aterrar, Rússia envairia Ucraïna. La seva experiència com a corresponsal per a Catalunya Ràdio i TV3 a la capital russa el van fer tornar immediatament a un país que ell descriu com «l’escenari més gran del món» en el qual tot és possible. Demà participarà en una conferència a la Llacuna (19.00 hores) sobre periodisme en temps de guerra, juntament amb l’excorresponsal a l’Afganistan Mònica Bernabé.

–En el seu llibre, Rússia, l’escenari més gran del món, diu que «no m’ho crec» és una frase que sempre l’acompanya. Què és el que més l’ha sorprès?
–Una mica tot. Hi ha molts aspectes, tant de la història de Rússia com de la Rússia actual, que són sorprenents. Per exemple, el cosmonauta Yuri Gagarin va ser el primer home que va viatjar a l’espai, fet que ja de per si és impactant, però dins seu té una sèrie de minihistòries quotidianes que encara el fan més extraordinari. Al llibre explico com en el seu primer viatge, Gagarin no va anar a parar l’espai, sinó a un camp de patates, on hi havia una nena de 5 anys amb la seva àvia que van tenir un ensurt de mort, perquè mai abans ningú havia vist un astronauta, era un secret. En un dels meus viatges estrambòtics dins de Rússia vaig decidir anar a buscar aquella nena de 5 anys i la vaig trobar, però amb 65. I la seva vida és fascinant, no només per haver conegut el primer cosmonauta de la història, sinó per tot el que li va passar després i que recullo en un altre capítol del llibre. Miris on miris a Rússia sempre hi ha una història al darrere; algunes són surrealistes i altres, moltes, estan vinculades amb la duresa del clima, de la política, de la història... Sovint m’he hagut de fregar els ulls per veure coses que són veritat.

–La invasió d’Ucraïna era previsible?
–Tal com l’estem veient, no. Podíem sospitar que Rússia podia alimentar el conflicte que hi havia des del 2014 entre Donetsk i Lugansk i l’exèrcit ucraïnès, però una invasió com l’actual no crec que hi hagués cap expert que la veiés a venir. De fet, jo mateix, que sé que Putin és capaç de tot, hauria dit que no era possible, perquè, sincerament, no veig el rendiment que li pot treure, més enllà d’aparèixer en els llibres d’història. Estic molt despistat en aquest sentit. 

–I què diuen els russos sobre la guerra quan ningú els sent? 
–És evident que amb la guerra Putin ha perdut suports dins el seu país, i per això m’estranya que l’engegués. Fins aleshores tenia la situació molt ben controlada: havia aniquilat l’oposició, que està a la presó o a l’exili, havia canviat la Constitució per allargar-se en el poder tant com vulgui i vivia força tranquil. Ara gent que creia en ell cegament se li està girant en contra, tot i que també és cert que hi ha moltíssimes persones que donen suport a la guerra, però perquè es creuen tot el que surt als mitjans de comunicació russos que és propaganda pura i dura.

–Que Rússia fa propaganda ja ho sabíem. Ucraïna també en fa?
–Sí, i tant. Quan hi ha una guerra tots els bàndols fan propaganda. El que passa és que no és el mateix fer-la des del punt de vista de l’agressor que de l’agredit; sempre és més fàcil posar-se en la pell de la víctima i sintonitzar amb el seu missatge. També és veritat, però, que a Ucraïna hi ha més llibertat d’expressió i els mitjans per contrarestar la versió del govern.

–Zelenski és un heroi o és una invenció de la premsa occidental?
–Quan Putin va explicar per què atacava Ucraïna, entre els seus arguments n’hi ha uns quants que li han sortit al revés i un dels més clars és el factor Zelenski: Putin deia que volia desnazificar Ucraïna i l’apel·lava directament a ell, malgrat ser jueu i que la seva família va ser represaliada durant la Segona Guerra Mundial. Es va inventar la teoria que tots els ucraïnesos són nazis, començant pel president, però Zelenski, que abans de ser president era un actor molt conegut al seu país, però completament desconegut per a la resta del món, ho ha aprofitat i s’ha convertit en un heroi. No sé quins càlculs van fer Putin i els seus assessors, però es van equivocar; entre la faceta d’actor de Zelenski i que el seu entorn és el d’una productora audiovisual, han sabut utilitzar la comunicació i les xarxes socials molt millor que el Kremlin i aquesta batalla l’ha guanyada claríssimament Ucraïna.

–Com va viure els primers dies de guerra?
–Molt malament. Estava en xoc; hi estic molt implicat, tinc família a Rússia, i no m’ho podia creure. Jo ja sabia que vivia en una dictadura, però no m’esperava una guerra.

–Tot i això, qualsevol que ha vist les seves cròniques, sap les dures condicions en què treballa. Com s’ho fa per arribar a l’espectador?
–Jo he intentat treballar com sempre, que és acostant-me al màxim a les víctimes, però sense distanciar-me de la notícia. En un context de guerra és molt fàcil que el públic local al qual m’adreço –Catalunya– em vegin a mi com el que pateix per estar enmig del conflicte. A més, després de set anys vivint a Rússia, la conec molt bé i també parlo rus, fet que em permet no dependre d’altres intermediaris. 

–Vostè és dels pocs periodistes internacionals que ha viscut l’annexió de Donetsk des de dins.
–En aquesta guerra estem acostumats que hi hagi mitjans internacionals a Ucraïna, alguns a Rússia i només premsa proPutin al Donbass. Jo, per una sèrie de caramboles, he estat dels pocs periodistes que he estat allà i el dia de l’annexió va ser una coincidència: abans de l’estiu, TV3 va decidir fer un programa especial el Dia de la Pau i mentre el presentador de l’informatiu era a Kíiv, jo vaig proposar anar al Donbass. És a dir, jo era allà pel programa especial, ho vaig allargar uns dies per fer uns reportatges que encara no s’han emès i em va enxampar l’anunci del referèndum d’annexió. Va ser casualitat, el meu mèrit només és haver aconseguit l’acreditació que és un procés molt llarg i farragós. Fins i tot em van trucar de la BBC per verificar informacions. 

–Com s’explica la veritat sense caure en el sensacionalisme, sense beneficiar-se de les víctimes?
–És que una guerra s’ha de cobrir d’una manera molt ben pensada, molt delicada i amb molta cura. No es pot convertir la guerra en un plató de televisió únicament pel morbo que generi. Jo veig moltes connexions en directe que no aporten res, simplement són per dir «i ara anem cap a Moscou» o «ara anem cap a Kíiv». 

–Què li recriminaria a Europa?
–Moltes coses, sobretot que no s’hagi fet més per evitar la guerra, tot i que Putin és qui és i si te la vol liar, te la lia. Ha estat un error que Europa s’hagi plantejat deixar de comprar gas a Rússia un cop s’ha trobat la guerra al damunt. Si ho haguessin pensat abans, potser hauria estat una manera de fer pressió per evitar el conflicte.

–La setmana que ve treu un nou llibre, L’última victòria de l’URSS, que recull les històries dels guanyadors exsoviètics als Jocs Olímpics de Barcelona 92. És un error vetar els esportistes russos?
–Jo vull que les mesures que s’apliquen contra algú siguin objectives: o bé decidim que a partir d’ara qualsevol país que comenci una guerra serà vetat a tots els actes internacionals o no. En aquest cas, crec que Occident no ha sabut mai calibrar qui té al davant, qui és realment Vladímir Putin, i ara li fa un regal contribuint a demostrar la russofobia que ell diu que hi ha al món. Hi ha hagut pocs casos reals, però a Rússia s’ha magnificat i s’ha fet entendre que determinats artistes o esportistes russos han estat vetats simplement per ser russos, sense importar la guerra. 

–Demà participarà en una xerrada a Andorra amb Mònica Bernabé. Què ens trobarem?
–Sé que el marc tracta el periodisme en temps de guerra i règims dictatorials, però estic obert a què tothom em pregunti el que vulgui. Crec que seré una mica decebedor perquè jo no mitifico gens el corresponsal de guerra; tant de bo no existís.

–Tornarà a viure a Rússia?
–Si hi torno, espero que sigui sota una democràcia de veritat.