L’Auditori Nacional d’Andorra rep avui una personalitat desbordant i una de les cares més visibles de la nova fornada de músics catalans i espanyols, del gènere neoindie, i de la lluita per l’empoderament de la dona, Suu. Després que el seu tema Tant de bo fos la cançó d’estiu per la CCMA el 2020, el 2021 va fer un pas més enllà en la seva carrera gràcies a les dues gires estatals que li van permetre passar pel Festival de les Arts de València, el cicle Madrid Brillante i el Festival Gigante de Guadalajara, entre d’altres. Ara, amb només 22 anys, Suu ja ha publicat tres discs: Natural, l’any 2018; Ventura, l’any 2020, i Karaoke, el seu darrer treball, publicat aquest any. 

–Les cançons de Karaoke són per plorar i ballar a la vegada. Era aquesta la intenció? 
–Sí, solc ser bastant melancòlica. Sense voler tiro cap allà, però no volia que quedés un disc ni molt dark ni de plorar tota l’estona. Per això vam fer que les melodies fossin més ballables i que hi hagués aquest contrast de ballar i plorar. 

–D’on li sorgeix la inspiració per fer-lo?
–Hi parlo bastant de la meva vida. Soc molt autobiogràfica, sempre parlo de coses que em passen i aquest disc no és una excepció. 

–A més conté traces del pop-rock de principis del 2000. Per què?
–Crec que el que hem escoltat a casa de petits sempre és el que ens fa sentir còmodes. Amb els anteriors discs em vaig allunyar una mica, però ara he volgut recuperar el pop-rock de tota la vida que he mamat tantíssim, sobretot perquè em fa sentir més còmoda i és el primer que se m’acut quan m’imagino músiques ballables. Però sempre amb tocs moderns, que ja no estem als 2000 (riu).

–Per què canta en dues llengües?
–Soc bilingüe, i el meu pare no és catalanoparlant. Per tant, a casa he parlat sempre amb els dos idiomes. Com parlo molt de la meva vida, al final ho transcric amb les dues llengües. Sí que és cert que amb les meves relacions més íntimes sempre parlo en català, per això les cançons més íntimes les faig en aquest idioma. Tinc la sort de ser bilingüe i per això ho utilitzo. Si parlés angles també ho faria, però de moment no el parlo tan bé com per fer-ho.

–Va néixer sent artista o es va convertir en artista?
–Crec que tot el que he viscut a la meva vida m’ha acabat portant a ser qui soc ara mateix, va tot de la mà. He sigut artista perquè m’he format per poder dedicar-me a això, però alhora també hi ha coses de la meva personalitat que ja hi eren. 

–Quan comença a compondre?
–Al pati de l’escola era molt recurrent que ens inventéssim melodies amb les amigues, inclús lletres. Cap als 13 anys vaig començar a tocar la guitarra i em vaig adonar que era una forma fantàstica d’expressar-me, i que em sentia molt còmoda escrivint i acompanyant-ho amb melodies. Després vaig començar a explorar i penjar vídeos a Instagram i, a poc a poc, vaig acabar publicant el primer disc. 

–De fet, Instagram va ser un impuls molt important per donar-la a conèixer. Si no hagués estat així, creu que seria on és ara?
–Segurament no perquè el món de la música, abans de les xarxes socials, era molt inaccessible per la majoria de persones. No crec que hagués escollit un altre camí, però tampoc m’hagués dedicat a la música tan d’hora. Crec que hauria fet un recorregut una mica més llarg i complex. He tingut molta sort d’haver nascut en aquesta època i tenir aquesta eina al palm de la mà, no som conscients de la sort que tenim amb les xarxes socials. 

–Des de llavors l’ascens ha sigut bestial. Com ho porta?
–La veritat és que han sigut només quatre anys, però és que la vida va molt de  pressa i han passat moltíssimes coses. De fet, ha sigut tot tan progressiu que ni m’he adonat que estaven passant. Ara miro enrere i dic, ostres, tres discs i un llibre... Però tot ha anat pas a pas i ho he pogut mastegar i empassar a poc a poc. Evidentment, estic molt agraïda i és una sort que estem tenint ara aquesta conversa i poder dedicar-me a això, és molt fort. 

–Creu que hi haurà sostre?
–El sostre està molt alt. En aquest món un pot pujar moltíssim. Jo sobretot tinc ganes de passar-ho molt bé i de fer música, i de fer concerts i de compartir, i és el que faré. No penso si en algun moment m’estimbaré amb el sostre, que no crec. 

–Els tres discs que ha tret són en tres gèneres diferents. Ho fa per no estancar-se en un en concret, per referents, o per què l’artista que porta dins li demana anar canviant?
–Crec que ha sigut perquè vaig començar a fer música molt d’hora i no tenia gaire clar cap a on volia tirar. Em vaig deixar influenciar pels productors amb els quals treballava en aquell moment. A poc a poc he anat agafant consciència i una mica les regles dels projectes i la composició. A més m’agrada molt fer música que jo pugui escoltar després a casa. Com els meus gustos van canviant, he anat traient discs de diferents estils, i ara tampoc sé com serà el quart disc (riu). 

–Com ha dit, també va publicar un llibre de poesies. Es considera més artista que cantant? 
–Crec que va una mica tot de la mà, però sí que em considero una artista. M’agrada molt escriure, i els poemes i les cançons només es diferencien per la música. 

–Com preveu el futur de la Suu?
–Amb molta música. Sento que ha passat molt de temps fins a treure el disc, i tinc moltes ganes de fer cançons, concerts, de passar-ho molt bé i de fer col·laboracions.

–Si no hagués estat cantant, què hauria fet?
–Jo volia ser actriu, és un món que em fascina i no descarto acabar fent alguna cosa. Tampoc sé en quin moment de la vida, però m’agradaria formar-me en aquest aspecte.

–Què podrà escoltar el públic a Andorra?
–Igual que en la resta d’indrets, presentarem el disc. Però a més, tenim la sort de fer un concert una mica més llarg i repassarem cançons de discs anteriors.