A la Dolors Baron li van diagnosticar càncer de mama el 19 de febrer de 2020, un mes abans del confinament provocat per la pandèmia. «Quan ens van confinar, jo ja em feia la segona quimio», explica Baron. Amb 75 anys i una basta experiència en el món sanitari, «vaig pensar, Dolors, no cal que et facis la revisió perquè ja ets gran i no tindràs càncer», exposa. Tot i aixi, va decidir anar-hi, i després d’uns dies d’incertesa, li van donar la impactant notícia. «No em van entrar ganes de plorar, em va entrar una gran tristor, perquè el meu home havia patit un ictus i pensava amb ell i no amb mi», valora Baron, que afegeix que «en un principi vaig preguntar si s’havien equivocat, perquè sempre havia estat una persona molt sana». La Dolors havia treballat tota la seva vida com a infermera, un ofici que assevera que l’ha ajudat a passar millor la patologia gràcies als seus coneixements. «Em sentia malament perquè pensava: jo que vaig cuidar a tanta gent, els vaig cuidar bé? Ho vaig fer bé? Va haver-hi algú a qui no li vaig donar el que necessitava?», expressa, alhora observant que «m’he quedat amb què he donat tot el que sabia».

Plena d’incertesa i amb un tractament pel mig, el marit de la Dolors mor el mes d’agost del mateix any. «Va ser un mal tràngol, perquè sento que en els seus últims moments no el vaig poder cuidar», lamenta. Durant el confinament, la seva filla va aconseguir pujar des de Barcelona per cuidar-la i acompanyar-la, ja que té una segona filla que viu al país, però en aquell moment estava confinada. «Per telèfon fèiem el que podíem, i el meu germà també venia a casa a fer el dinar, excepte quan tenia químio, que anava a l’hospital», informa, tot valorant que recorda aquella època amb «molta tristor, perquè quan sortíem al balcó a aplaudir només pensava amb les meves companyes de la UCI i de medicina».

La Dolors va haver de baixar a Barcelona per fer la radioteràpia, un viatge que feia amb taxi i «m’esgotava», ja que explica que quan arribava a casa al vespre estava «molt atordida, així que menjava una mica de caldo i anava a dormir fins l’endemà, que havia de tornar a agafar el taxi». Tot i que va perdre set quilograms «perquè el tractament et treu l’apetit i també pel trasbals de pujar i baixar d’Andorra», ja n’he recuperat cinc. Un dels pitjors moments de la quimioteràpia per la Dolors, però, va ser la pèrdua de cabell. «Em va sentar fatal, i això que sempre vaig amb el cabell curt, però em trobava pèls al coixí o al sofà, i li vaig dir a la meva filla, comença’m a tallar el cabell i passa’m la màquina del papa», recorda, indicant que també va haver d’anar a un dermatòleg perquè se li va ressecar tota la pell. «Pensava, per què he d’estar passant per això? Déu meu, dona’m forces per tirar endavant».

Actualment, la Dolors ha superat el càncer de mama, «tot i que en alguns controls encara surt alterat», remarca. Fins d’aquí a 10 anys, però, s’haurà de continuar prenent la quimioteràpia en pastilles. «A mi, el càncer m’ha deixat buida», lamenta, però desitja que «tots els que estiguin passant per això siguin forts i no perdin mai la força de menjar, que no s’enfonsin i que demanin ajuda si la necessiten», afegeix.

Ara, el seu objectiu és «viure, estar amb els meus fills, amb els meus nets i veure’ls créixer, que és el que més demanava», assevera. «La meva motivació és continuar endavant, a la meva edat no puc esperar res de l’altre món, només viure», exhala.