La figura de l'assistent personal, si bé ja s'inclou a la cartera de serveis d'Afers Socials, es definirà i ja s'està treballant en alguns ajustaments, segons va assegurar la presidenta de l’Amida, Agustina Grandvallet, a EL PERIÒDIC. Així, l’associació es va reunir el passat 9 de setembre amb la secretària d’Estat d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, Teresa Milà; el director del Departament d’Afers Socials, Joan Carles Vilaverde; i la cap d’àrea de Promoció a l’Autonomia Personal, Raquel Guàrdia, en una primera trobada que va servir per començar a definir els requisits que ha de complir un assistent personal, les hores de formació que necessita i quines són les persones idònies per desenvolupar el projecte, ja que «no tothom està preparat», va valorar.

Paral·lelament, la presidenta de l’entitat va indicar que es contractarà un professional d’Espanya que es desplaçarà fins al Principat amb la finalitat d’impartir una formació que tindrà una durada d’un mínim de 50 hores. Si bé encara no s’ha establert un calendari per concretar quan s'acabarà de definir aquesta figura, Grandvallet va deduir que la ministra d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, Judith Pallarés, farà declaracions al respecte el 3 de desembre, coincidint amb el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. 

En concret, «un assistent personal és els ulls i les mans de la persona incapacitada, fa tot el que ella no pot fer, l’acompanya a comprar, viatja amb ell o cuina i, en definitiva, supleix allò que li falta física i mentalment», va assenyalar Grandvallet, que també va remarcar que un cop es reguli al país, aquest conviurà juntament amb els serveis que ofereixen l’atenció domiciliària i el voluntariat, dues alternatives que són rellevants per «necessitats més concretes». En aquesta línia, en els països veïns també coexisteixen les tres figures. Com a tret diferencial, l’atenció domiciliària es basa més en el model mèdic, i consisteix en un servei de cura més centrat a cobrir les necessitats al domicili. A més, aquesta tasca també la pot fer un familiar. Els voluntaris, per la seva banda, realitzen acompanyament, sobretot a les persones grans. Tanmateix, un assistent personal pren com a referència el model de vida independent, i és aquella figura que «ni es veu ni es nota», que té una entrega màxima i una gran sensibilitat. En aquest cas, un familiar no pot fer la seva funció, perquè «valora no tan sols les necessitats de la persona amb diversitat funcional, sinó les seves pròpies». Entrant més en detall, la relació que estableixen ha de basar-se en una connexió especial i, si no s’aconsegueix, s’ha de buscar a algú altre per fer la tasca, perquè «ha de ser com si fossin la mateixa persona», va explicar la presidenta d’Amida.

Qui més es beneficia de l’assistent personal són les persones amb tetraplegia, perquè «tenen una alta dependència», va asserir Grandvallet, que també va informar que necessiten una atenció d’entre vuit i 24 hores al dia. Amb tot, va assegurar que s’ha de valorar cada cas i, «encara que només hi hagi dues persones que necessitin aquest servei, se’ls ha de donar l’oportunitat de tenir una vida totalment independent».