Al llarg del mes d’agost, com ja ve sent habitual en el clima de muntanya a Andorra, les pluges van començar a humitejar les superfícies dels boscos i les valls del Principat. Malgrat que existeixi la creença popular que els bolets viuen exclusivament durant l’època de tardor, les hifes (filaments) que els generen habiten durant tot l’any al terreny, concretament al substrat; tan sols necessiten unes condicions climàtiques òptimes per demostrar la seva forma completa, tal com passa amb els arbres i els seus fruits.

«Aquest any no hi ha gaire novetat al respecte a la micologia andorrana», afirma l’investigador d’Andorra Recerca + Innovació (ARI) Manel Niell, afegint que «les condicions climàtiques de l’estiu han sigut molt dolentes i gens òptimes per a la proliferació dels bolets, amb un juliol sec i càlid que ha dificultat el seu desenvolupament». Tot i això, tres setmanes posteriors als ruixats gairebé constants del mes d’agost, els primers bolets es deixen veure a la muntanya. En primer lloc, els ceps han aparegut tant al sud del país com a les parròquies més septentrionals, «sempre tenint en compte que la part humida de les obagues és l’indret en què podrem localitzar més varietat d’espècies», subratlla l’expert.

No tan sols les pluges i els nivells d’humitat afecten el creixement d’aquests organismes silvestres, sinó que el fotoperíode (quantitat de llum) es tracta també d’un factor que incideix en la seva formació. «És per això que també es produeixen bolets a la primavera, perquè a vegades tenen unes condicions meteorològiques similars a aquesta estació», assegura Niell. Entre les espècies que poden créixer en l’etapa prèvia a l’estiu podem trobar exemples com el moixernó (Calocybe gambosa). En canvi, el rovelló és un exemplar de tardor que necessita més temps per deixar-se veure als boscos.

Pel que fa a l’àrea del Principat, els científics afirmen que hi ha al voltant de 6.000 espècies de bolets, malgrat que els comestibles, com el cep o el rossinyol, amb prou feines arriben a una vintena del total, la qual cosa suposa un percentatge molt reduït. Igualment, existeixen els bolets «mediocres», aquells que «son insulsos culinàriament i que no val la pena anar-los a collir» i, finalment, els tòxics que, segons Niell, «Andorra està farcida d’aquests». A tall d’exemple, l’expert explica que «els fredolics benèvols són complicats de diferenciar».

Fent referència a les recomanacions per al tractament dels bolets al bosc, els científics indiquen que no s’ha d’agafar cap espècie que generi dubtes, ni aquells bolets que es trobin a prop de les carreteres, ja que poden contenir traces de metalls pesants per la proximitat del pas dels vehicles. Niell recalca que «cal tractar bé el sòl; si es respecta i no es malmet, les espècies tornaran a créixer al mateix lloc any rere any» igual que passa amb les branques i els fruits. Finalment, l’investigador recomana utilitzar el cistell tradicional perquè s’airegin els bolets i, així, evitar la proliferació d’organismes nocius.