La ministra Judith Pallarés va començar la legislatura al capdavant de Funció Pública i l’acabarà com a responsable d’Afers Socials, Joventut i Igualtat. En ambdós casos se sent satisfeta pels objectius assolits, però reconeix que en matèria social encara queda molta feina per fer.

–A les portes de finalitzar la legislatura, quin balanç fa?
–Bé, jo puc parlar de dos ministeris. Per part del de Funció Pública, crec que vaig iniciar la legislatura amb un repte important que, malgrat la pandèmia, hem aconseguit amb la defensa de la llei. Ara queda una part de desenvolupament i de molta feina amb els sindicats, però, en general, puc dir que estic contenta i satisfeta. Quant al Ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, s’engloben tantes coses que és impossible arribar un dia i dir que ja està tot fet, sempre necessitarem donar resposta a les famílies i als ciutadans en molts àmbits. Afortunadament, la societat és dinàmica i tot és canviant, de manera que les adaptacions del mateix ministeri també són constants i de millora contínua. 

–Quin projecte destacaria?
–La llei d’igualtat efectiva entre homes i dones. És un avenç molt rellevant i ara estem treballant en el seu desenvolupament reglamentari i la creació de l’Institut Andorrà de les Dones. 

–La pandèmia va posar més al centre que mai tota mena d’afers socials. S’ha normalitzat la situació?
–En relació amb el suport a les famílies per les conseqüències de la pandèmia encara hem de fer una anàlisi més exhaustiva, tot i que en les comissions en col·laboració amb altres ministeris ja hem regularitzat el seguiment dels casos més complexos amb problemàtiques vinculades sobretot a la salut mental o a les addiccions. Hi ha situacions que abans de la pandèmia ja existien, però que arran de la crisi sanitària s’han agreujat i requereixen més suport per part de l’Administració.

–Quina és la demanda més habitual?
–Habitatge sense cap mena de dubte. Des del Govern hem flexibilitzat les mesures i, com ajudes ocasionals, disposem d’un parell d’articles a través dels quals podem determinar altres qüestions, perquè ens hem adonat que a vegades si traspassem un ajut a l’habitatge la situació global de l’afectat millora. Actuem tant per demanda del ciutadà com d’ofici.

–Hi ha un perfil concret?
–No, hi ha de tot. Si abans les ajudes eren per a persones que no tenien recursos perquè no tenien feina, ara tothom té un sou, però, tot i això, no arriben a finals de mes. 

–Dins el pla per millorar el poder adquisitiu de la ciutadania es va incloure la flexibilització dels ajuts que tot just ara comentava. Quina repercussió ha tingut?
–Positiva. Hem tingut 124 demandes vinculades a la flexibilització de les convocatòries del lloguer, gràcies a uns criteris més amplis, que s’han de sumar a les 180 ja atorgades anteriorment. Era evident que hi havia aquesta necessitat.

–El Govern fa tot el que pot en matèria d’habitatge social?
–Sí. L’habitatge és un tema de debat habitual dins del Govern per poder dissenyar i trobar les mesures més efectives, com la creació de l’institut de l’habitatge, que és l’òrgan que demostra la nostra preocupació constant. Moltes de les projeccions que es fan, com els pisos socials, necessiten temps, tot i que som conscients que les ajudes les necessitem avui. Per això pensem que el suport a l’habitatge continuarà vigent mentre no hi hagi una solució definitiva, que no serà gens fàcil d’assolir, perquè no és un problema exclusiu d’Andorra. Quan analitzem amb política comparada què fan els altres i què podem fer nosaltres, ens adonem que és un afer global i que hi ha moltes coses a treballar.

–Abans de marxar de vacances es van inaugurar els pisos de Casa Aristot Mora. Quan veurem els primers inquilins?
–Precisament aquest dimarts ho parlava amb el ministre Filloy, perquè ja hem analitzat els casos que poden ser susceptibles d’entrar-hi. La veritat és que estem pendents dels mobles que ens falten; l’agost és un mal mes pel subministrament de materials, però de seguida que ho tinguem a punt, començarem a derivar-hi persones. No puc dir quantes persones s’hi han registrat, però des del ministeri hem localitzat les que ho necessiten d’una manera més urgent.

–Creu que ajuntar totes les persones amb dificultats en un únic edifici és una bona idea? Alguns diuen que és estigmatitzant.
–L’edifici Armor s’ha fet sota el concepte housing first, en el qual les persones que hi habiten ho fan de manera temporal i des del ministeri el que procurem, justament, és que els perfils siguin diversos. Tant les edats dels residents com les seves problemàtiques es poden abordar des de diferents àmbits i les maneres de treballar varien en funció de les necessitats; no se’ls estigmatitza.

–Aquest estiu es van crear dues comissions, una per a infants i l’altra per a adults, per atendre persones en situacions «d’elevada complexitat». Quines són aquestes situacions i com funcionen les comissions?
–Fins fa poc existia una taula de seguiment de joves en situacions de trastorns conductuals o addiccions, en la qual treballàvem conjuntament amb Salut, i ara l’hem ampliat al sector de persones adultes per oferir-los un control més exhaustiu i un acompanyament més continuat. Hem fet un petit reglament per a les comissions que marca que hi ha un mínim d’una reunió trimestral, però també una via ràpida per a situacions d’urgència. Del que es tracta és de donar servei a persones amb una situació cronificada a través de plans terapèutics i de manera confidencial.

–Com està el nou CREI?
–Bé; l’empresa adjudicatària està acabant tota la gestió administrativa de tràmits interns. L’acord estableix que al setembre s’iniciaran els treballs entre el seu equip i el nostre per determinar els perfils que s’hi podran acollir i, progressivament, atorgarem les nou places per al centre residencial i cinc per al centre de dia.

–La gestió dels refugiats ucraïnesos ha sigut un gran repte. Preveuen ampliar el topall?
–Des d’Afers Socials fem un seguiment de les famílies i, de moment, no ampliarem el topall perquè hem constatat que algunes d’elles han marxat. Amb el Departament d’Immigració estem buscant la manera que ens permeti, sense ampliar aquest topall, acollir les persones que actualment estan en llista d’espera tenint en compte les que ja no hi són.