Després de 42 dies al Pakistan i d’un atac al cim que va durar gairebé 13 hores, Stefi Troguet va aconseguir coronar el K2 sense oxigen assistit. Eren quarts de vuit del matí del 22 de juliol quan l’encampadana va despertar Andorra amb la gran notícia. Ara ha tornat a casa, però no per gaire temps.

–Després del que ha viscut, quina és la sensació de ser a casa?
–Tornar a casa sempre és brutal. Al final, quan marxes en una expedició així, saps que hi ha molts números de no tornar. Llavors, quan arribes, t'adones que ha estat exitosa.

–Hi ha molt de contrast entre estar avui a casa i fa uns dies en un lloc salvatge amb tant de risc. No hi ha terme mig?
–Això és el que em diu la família a casa. És el millor de tot això, que passes de patir misèries com fred o calor extrema, no tenir aigua corrent, llum o electricitat, als conforts que donem per assumits. Aquests contrastos són el més maco.

–Algú podria pensar, i per què li agrada patir misèries?
–També t’ho demanes, et dius quina necessitat tenia d’estar aquí. Al final tens moments molt durs, però quan et surt bé i assoleixes la fita val la pena aquesta misèria. Quan tornes a casa i has assolit el somni, totes aquestes misèries valen la pena i compensen al 100%.

–Hi ha més coses que compensen que no pas que et fan enrere?
–Sí, està claríssim, perquè en cas contrari no ho faríem. I quan estàs aquí, te’n vas a fer un port de muntanya amb bicicleta i penses si realment hi havia la necessitat, però la vida és això, amb moments pesats que has de passar, i que ens fan grans.

«Per mi, sense oxigen és la manera més pura d’escalar les muntanyes; una vegada l’afegeixes, no és el mateix»

–Com es gestiona el risc amb un mateix i amb la gent que es queda aquí?
–Això és el més complicat, perquè un cop estàs sobre el terreny, hi ha riscos, però és el mateix que sortir a fer esquí de muntanya. Si tens una mica d’experiència o recorregut, tu mateix ets el que assumeix cada risc o el que gestiona cada situació. Al final, no són missions suïcides, ja que en cada moment intentes evitar tota mena de risc. Però un cop a casa costa fer entendre que els riscos no són incontrolats; sempre n’hi ha, però l’objectiu sempre és tornar a casa.

–Ho dic per què ha perdut companys...
–Sí, i sobretot aquesta expedició ha estat dura en aquest sentit, perquè n’he perdut uns quants en un període de temps molt curt. Però saps que és part del joc i també et pot passar a prop de casa, i per això intentem que els riscos siguin més petits.

–Pels que no hi entenem, per què sense oxigen?
–Si un vol corre el Tour de França és perquè vol intentar el repte en si. Un cop afegeixes l’oxigen a la fórmula, no és el mateix. Per mi, és la manera més pura d’escalar les muntanyes i és un repte veure com reacciona el meu cos a cada muntanya, mentre que amb oxigen la fórmula és completament diferent.

–Com es viu i què se sent quan s’està en un cim de més de 8.000 metres?
–Quan arribes al cim, vens d’un cansament extrem, sobretot quan escales sense oxigen. Però quan arribes, se t’oblida i llavors t'adones que has aconseguit un somni, i és un moment brutal. Al cap d’una estona, però, toca ser realista, perquè has de baixar i la baixada és més dura que la pujada. Ara bé, per un moment és com si el temps s’aturés i visquessis dins d’una bombolla.

–Es gaudeix?
–Sí, però arribar i baixar torna a ser duríssim. Ara bé, el cansament desapareix i tots els mals marxen, tens un moment de felicitat absoluta.

–Què és més complicat, la part física, tècnica o mental?
–La mental, perquè el físic és un comodí i la part tècnica hi és, però ho guanyes entrenant, escalant i agafant rodatge. Però la part mental és una lluita eterna, ja que és molt difícil saber on són els teus límits, quan has de girar o quan pots continuar. Sens dubte, la part mental és la més complicada.

–Tot i que segur que tot ho tenen més que estudiat, hi deuen haver mil coses que poden sortir malament, oi?
–Sí, és clar. Al final, tu tens una planificació, però des del minut u d’expedició tot pot canviar, t’has d’adaptar a les coses que van passant, així que aquestes expedicions són gairebé improvisació al 90%.

–I ara com ho superarà això?
–Encara ho he de processar, perquè encara no m’he fet gaire a la idea de la fita aconseguida, però amb el temps i mentre vagi mirant els vídeos i fotos seré conscient del que he fet.

–S’havia imaginat que seria capaç de pujar al K2?
–No. Quan vaig marxar era una doble fita: Broad Peak i K2, i a tothom deia que el primer era una possibilitat i el cim del K2 em quedava molt lluny, així que per mi ha estat una sorpresa.

–Ara toca l’Everest?
–No sé què dir-te, perquè el K2 és molt més complicat que l’Everest, tot i que és una mica més alt. He de dir que el meu objectiu és escalar sense oxigen els 14 vuitmils i per això encara em queda molt de camí al davant. A més, no hi ha cap muntanya fàcil, cadascuna és un repte en si mateix.

–Així doncs, l’Everest no és un repte?
–I tant que sí, és encara més alt que el K2 i serà tot un repte el dia que arribi.

–Ara mateix, necessita acció immediatament o li cal descansar?
–Per tornar a les grans muntanyes hi ha un procés darrere, una inversió econòmica i una logística que s’ha de preparar, però si puc demà mateix torno a les muntanyes per escalar.

–Com que és una feina d’equip, sent la necessitat d’agraïment?
–Evidentment, és una feina d’equip i sense ells no hauria fet res. Sobretot als meus patrocinadors, que són els que ho han fet possible perquè, a més, han estat caps de l’expedició.

–Els xerpes encara els ajuden?
–Sí, i aquest any ha tingut un paper important. Són els que pugen la muntanya abans que ningú i fixen les cordes, així que seria molt hipòcrita per part meva dir que el mèrit és tot meu perquè és compartit i, sens dubte, també amb els xerpes.

–Són imprescindibles?
–Imprescindibles no, això depèn de l’estil amb què s’escali, però avui en dia per les rutes normals dels vuitmils sí que ho són.

«Quan arribes al cim estàs molt cansat, però després és com si el temps s’aturés i visquessis dins d’una bombolla»

–Darrerament, s’han vist cues per accedir al K2 o altres cims. Com ho veu?
–És perillosíssim, sobretot quan escales sense oxigen, perquè quedar-te atrapat en una cua amb gent que du oxigen com ens ha passat, són moments en què passes molt fred. A mi, per exemple, se’m van congelar peus i mans, i és molt perillós. L’oxigen obre portes a gent que no està preparada, però és molt difícil de gestionar, perquè quina barrera es fa sobre qui està o no preparat. Als països mateixos no els hi interessa regular-ho perquè viuen d’això.

–Els pot perjudicar aquesta situació?
–Sí, al 100%. És bo que hi hagi gent però és complicat. És contraproduent que hi hagi tanta gent, però si no n’hi hagués aquests cims serien molt més inaccessibles. És molt difícil de gestionar, hi ha les dues cares de la moneda.

–Ha tingut referents que l’hagin ajudat a assolir aquesta fita?
–De referents n’he tingut molts, i tinc la sort que ara són companyes o amigues, com per exemple la Nani Duró, amb qui compartim vivències.

–Creu que acabarà sent un referent?
–[riu] Per acabar sent un referent he de fer molt camí, i em queda molt per fer i aprendre.