Robert Poch, cantautor de Vilassar de Dalt, una vila enmig del Maresme, va decidir posar-se al capdavant del seu projecte musical el 2016 després d’anys tocant de guitarrista a diferents bandes catalanes. El seu debut va ser aquell mateix any amb el seu primer àlbum, Tot anirà bé (Satélite K), que va gravar pràcticament de forma individual. Pel seu nou disc ha comptat amb la professionalitat i experiència del productor Jordi Armengol, el qual també ha col·laborat en la postproducció de l’últim àlbum de Juli Barrero, Líquid.

Aquest vespre presenta el segon àlbum d’estudi, Cicatriu, #SiQueTrio (Rocket Music), a la Fada Ignorant, la primera sala que va trepitjar del país i la mateixa on va guanyar el concurs de cantautors el 2018. Aquest local és un dels més emblemàtics d’Andorra i també un dels de referència a Catalunya. L’àlbum, d’estil rocker, però brillant, representa una introspecció personal amb la finalitat de poder trobar cura a les ferides i compta amb una col·laboració del bisbalenc Miquel Abras.

–D’on ve la seva relació amb Andorra?
–Per dos camins diferents. Per una banda, hi tinc família de manera que l’he visitat sovint. Per altra banda, a Catalunya tenim a la Fada Ignorant com un lloc de referència de la música en directe del país, una sala de culte. Si et poses a mirar la gent que ha tocat en aquest local és increïble per on ha passat tothom. Fa uns quants anys, un amic que hi tocava em va portar de músic convidat i ara ja porto més de 15 concerts a la Fada i la gent els ha rebut molt bé.

–El seu últim àlbum es diu Cicatriu. Quina és aquesta cicatriu?
–És una ferida. Puc parlar-ne obertament. He patit durant un temps una addicció i ha estat molt dur, molt dur, perquè aquestes malalties fan molt de mal a la gent del nostre voltant, però també a nosaltres. T’adones que fas mal, però no saps com evitar-ho. Finalment, em vaig posar a recuperació. El disc és el resultat del meu procés de recuperació d’aquesta malaltia tan malparida.

–Veig que el títol també es pot llegir com Si Que Trio.
–És com un subtítol, perquè a mi m’agrada molt jugar amb el sentit de les paraules i ho vaig trobar molt encertat en el meu cas. El que jo buscava era mostrar una cicatriu, però alhora amb la mateixa sonoritat mostrar una cura. El fet de poder expressar que ara sí que puc escollir, sí que trio, ben bé significa que m’estic curant. Quan estàs immers en qualsevol addicció no pots triar. Allò que et manté malalt no et deixa escollir. Sempre tries abans la substància.  Ara això ja ha quedat enrere i sí que puc escollir.

–Me n’alegro. Quin paper ha tingut en el procés de creació?
–En el primer disc Tot anirà bé vaig fer tota la feina. En el nou disc, m’he posat expressament en mans d’un productor, en Jordi Armengol, perquè tenia ganes de provar-ho. Canvia molt, canvia molt tot, especialment el producte final. Quan et poses en mans d’un productor musical ja no només és el teu cap el que pensa. De cop sou dos caps pensant. Per mi va ser molt bona tria. En Jordi Armengol és molt conegut a Andorra i a Catalunya, ja que està fent els discos de tothom, com per exemple Juli Barrero. És un productor amb molt de renom a Catalunya, amb un bagatge molt llarg i amb noms molt potents com Lluís Llach, Manolo García, Els Pets... Ell és el culpable del so d’aquest disc. Quan intento vendre’m, dic que et poden agradar més o menys les cançons, però que el so és immillorable, és al·lucinant. En Jordi és molt rocker i jo també i ens vam entendre molt bé en aquest sentit. A l’hora de buscar sons i patrons de seguida vam veure que el disc havia d’agafar aquest color. 

–Quin so buscava en aquest àlbum? Tenia algun referent?
–En aquest àlbum teníem un parell de normes intransigents, que no volia trencar. La primera és que jo li dono molta importància a les lletres com a cantautor que em considero.  Me les miro i me les remiro molt. Abans de donar-les per bones poden passar mesos. Trobar les paraules adients, fer que rimin, que quadrin, que tinguin un missatge... A mi em dona molta feina. L’altra norma era que volia sonar rocker, però sense passar-me. Aquest equilibri és molt difícil de trobar. Sonar popero o reggaetonero és més senzill, però trobar un punt mitjà és molt més delicat. Però al final vam aconseguir trobar un so brut i dur però al mateix temps molt brillant i lluminós.

–Hi ha algun artista andorrà amb qui li agradaria col·laborar?
–De fet, al concert de la Fada avui vindrà de convidat Juli Barrero. Conec també l’Oriol Vilella, a la Ishtar, al Tren de la Musa, però tampoc és que conegui molts més músics. Des que vaig quedar segon al concurs de cantautors de la Fada de 2018 i arran d’això he anat coneixent músics andorrans, però a molts d’ells els he perdut de vista.

–Quin format tindrà el concert?
–En el concert serem sis persones: dues guitarres, teclat, bateria, baix i una corista. Tots són músics de la meva zona que porten molta carretera. Si la gent s’anima a venir, no es quedarà indiferent, ja que són d’una qualitat bastant notable, independentment de mi. Per sort són amics de fa molts anys i realment la banda camina molt bé. Us recomano que vingueu, tu també! H