L’any 1990 es va crear el telescopi espacial Hubble, el qual tenia la capacitat d’obtenir imatges i espectres de l’univers. Amb la voluntat de desenvolupar encara més la tecnologia, els científics van decidir dissenyar una nova generació d’instrument, que es va anomenar James Webb i el qual es va llençar a l’espai l’any passat. La seva estructura és més gran i està situat a una zona més tranquil·la i obscura que l’anterior. Això, permet una millor visió d’un univers distant. Fins aquest dimarts, però, la NASA no ha publicat les cinc primeres imatges científiques que ha recollit l’aparell. Concretament, el James Webb desvetlla vivers estel·lars emergents i estrelles individuals a la Nebulosa de Carina que abans estaven ocultes, juntament amb una cavitat gasosa gegant que està a uns 7.600 anys llum de distància. Una altra de les fotografies mostra el grup compacte de galàxies Quintet de Stephan, ubicat a la constel·lació de Pegaso. A més, el telescopi captura la presència d’aigua al planeta WASP-96b, seguit de la evidència de navelina i núvols a la seva atmosfera. També es recull la Nebulosa de l’Anell Sud en llum infraroja propera i mitja. La darrera imatge ensenya la imatge infraroja més profunda i nítida de l’univers distant fins al moment, formada pel conjunt de galàxies SMACS 0723, tal com era fa 4.600 milions d’anys, moment en el qual el sol i el sistema solar es començaven a formar. «Per a tota la comunitat astronòmica és un pas endavant important, ja que s’obre una nova finestra que fins ara no teníem», assenyala el representant divulgatiu de la Unió Astronòmica per Andorra, Joan Marc Miralles. A més, el James Webb suposa una nova etapa d’observació de la radiació infraroja que passa a través dels núvols de pols còsmica, que és opaca a la llum visible. Per tant, el nou telescopi és capaç no només de veure què succeeix dintre dels núvols, sinó també què s’amaga al darrere. Per ara, el telescopi té combustible per a més de 20 anys. 

Quan es va començar a dissenyar, encara no existien els avenços en l’àmbit de càmeres o detectors per captar les imatges, tampoc es podia crear un tall de sis metres i mig de diàmetre –que és el que mesura l’espill primari del telescopi– per situar-lo a una distància d’un milió i mig de quilòmetres de la terra, ni tampoc hi havia ordinadors al mercat capaços de tractar la quantitat de dades que genera el Webb cada instant. «Tot això es va haver de desenvolupar des de zero i s’han hagut de trobar solucions tècniques que no existien, per aquesta raó va tardar tant», apunta Miralles. A més, explica que les aplicacions més importants del telescopi seran l’observació de les primeres galàxies, l’anàlisi de les atmosferes de planetes que estan fora del sistema solar; l’estudi la llum i determinació dels seus elements químics, buscant elements detectors de presència de vida com l’oxigen, el metà o el diòxid de carboni; la millora del coneixement de forats negres, les interaccions entre galàxies, i el funcionament entre creació de nous estels; o la seva mort. «És molt difícil saber quines respostes ens aportarà i quines preguntes obrirà el James Webb, però posarà sobre la taula nous problemes o desafiaments, i també proporcionarà respostes a algunes preguntes que ens fem actualment», creu Miralles. Si s’analitza el passat, un dels descobriments del telescopi espacial Hubble va ser que l’univers no només s’expandeix, sinó que també s’accelera, ja que existeix la matèria obscura, que compon el 95% de l’espai. Per aquesta raó, «És molt difícil preveure el futur, i en aquest sentit, els científics no som futuròlegs», indica l’astrònom, qui expressa que cada cop que els científics han intentat veure per on anirà l’astronomia i quins camps s’han de potenciar han tingut descobriments que els han reorientat.

Per acabar, Miralles recorda que al final «hem de continuar invertint en recerca perquè tots ens fem les mateixes qüestions: d’on venim i on anem».