Avui fa 53 anys que el Consell General reconeixia el dret de vot de les dones, dos anys després de la presentació de la sol·licitud que va aconseguir 378 signatures. Si s’observa el context internacional, es pot entendre perquè aquesta acció va tardar tant a arribar, ja que els anys 50 i 60 es van caracteritzar per les desigualtats en alguns col·lectius com les dones o les persones negres. No obstant això, en aquesta època va aparèixer el moviment de les sufragistes al Regne Unit, un grup de dones que van manifestar-se pel seu dret a vot, i inclús algunes d’elles van entrar al parlament o van cremar institucions exclusivament dedicades als homes, com els camps de golf. Tanmateix, Andorra no es va quedar al marge d’aquesta revolució, ja que el 1967 moltes ciutadanes van demanar que se’ls donés el dret a vot i a ser elegides. Tot i això, no va ser fins al 14 d’abril de 1970, coincidint amb els moviments feministes d’arreu dels països europeus capitalistes, quan els delegats dels coprínceps van decretar que totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana tinguessin dret a vot en igualtat de condicions que els homes, i a partir de llavors també podien ser elegides.

Sembla que hagi passat molt temps d’aquests fets, però fins a l’any 2019, cap dona en la història d’Andorra havia assumit el càrrec de síndica general. Roser Suñé, que actualment ocupa la posició, indica que «ha estat una bona experiència, però penso que no hi ha una manera femenina de fer de síndica, sinó que la gestió política correspon al tarannà de cadascú». Suñé també explica que en els primers dies després de la seva elecció, moltes dones la paraven al carrer o quan anava a fer la compra «per felicitar-me pel fet d’arribar fins al càrrec». En aquest sentit, també va observar que en les economies de muntanya les dones han tingut un rol important en la gestió i la cura de la casa, però que a partir d’aquesta fita «hi ha una transició evident en la nostra participació en la vida política», i paral·lelament, destaca que «actualment, la presència política femenina està normalitzada». D’altra banda, la síndica general assenyala que el repte més gran de la seva legislatura ha estat mantenir tota l’estructura parlamentària durant la pandèmia «per continuar fent lleis i intentar que donin el major servei possible a la població».

Per acabar, Suñé confia en què la primera dona a ser cap de Govern arribarà «d’aquí a molt poc», però mentrestant, anima que «les noies joves continuïn interessant-se per estar presents en la gestió pública», perquè a vegades «aportem una altra visió d’entendre el treball i el món».