L’avortament, del llatí abortus, és, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la finalització de l’embaràs abans de la viabilitat fetal. Aquesta viabilitat es defineix segons la durada de l’embaràs o el pes i/o longitud del fetus, que acostuma a ser viable a les 28 setmanes de gestació, de manera que el debat ètic sobre l’avortament sempre gira entorn a la mateixa pregunta: quan comença a existir una persona? Des del minut zero de la concepció, quan ja té forma humana o a partir del moment de néixer? 

Aquest dilema no és nou, sinó que es remunta a l’antiguitat. Civilitzacions tan variades com la Xina de Shennong (2700 aC), l’Antic Egipte, que el 1500 aC va elaborar un dels primers tractats de medicina de la història –el Papir Ebers– en què incloïa l’avortament, la Grècia clàssica –Plató i Aristòtil en van deixar constància escrita– o l’imperi romà ja practicaven la interrupció voluntària de l’embaràs a través d’herbes medicinals, eines esmolades o fins i tot emprant la força bruta. En el Llibre de l’Èxode de l’Antic Testament també es contemplava: en els textos 21, 22 i 23 s’especifica que si un home pega una dona embarassada, però no li provoca lesions, només se l’imposarà una multa, però si el cop suposa la mort del fetus, ho pagarà amb la seva pròpia vida. No obstant això, traduccions posteriors més modernes especifiquen que la condemna només es materialitzarà si el fetus té forma humana. Així mateix, en ple segle II, Tertulià sosté que l’ànima i el cos són elements indissolubles creats per Déu des del moment de la fecundació, si bé l’avortament és una «crueltat necessària» quan la vida de la mare corre perill. En una línia similar, a l’Edat Mitjana, els Pares de l’Església, ferms defensors de l’animació immediata, van xocar contra Sant Tomàs, partidari d’una animació successiva o retardada. Sant Tomàs, considerat un dels grans teòlegs de la història, elaborava els seus estudis tenint en consideració els escassos coneixements biològics de l’època, i estava convençut que fins als 40 dies de fecundació en el cas dels homes, i 80 en el cas de les dones, les ànimes no començaven a tenir forma, el que diferenciava un fetus format d’un de no format. Aquest apunt és important perquè mentre la destrucció d’un fetus format incorria una pena canònica titllada d’homicidi, en el segon, tot i ser pecat i, per tant, delicte, la pena era menys greu. A més, en l’era medieval el tractament de l’avortament variava en funció de les condicions de l’embarassada, contemplant-se tres supòsits: mètode emprès, creixement fetal i intenció de la mare. I en el cas de les dones pobres es tolerava sense remordiments.  

Sigui com sigui, el dilema ètic ha arribat fins als nostres dies i mentre hi ha països que consideren l’avortament un dret fonamental de qualsevol dona sense explicacions ni excepcions, n’hi ha que o bé no l’accepten o bé ho fan sota determinats criteris jurídics preestablerts. A Andorra fa anys que se’n parla, tot i que no ha estat fins a les últimes legislatures que el Govern i els grups parlamentaris han decidit començar-lo a abordar de manera tímidament. Part d’aquest abordatge és l’informe encarregat pel Grup Parlamentari Demòcrata al catedràtic Federico de Montalvo, que assevera que el conflicte rau en «com articular una prohibició penal amb la compassió que molts consideren que mereix una dona que es troba en una situació gairebé mai fàcil». 

El Partit Socialdemòcrata (PS) i les entitats feministes són els únics que de moment s’han atrevit a defensar obertament l’avortament legal, com a mínim en els tres supòsits bàsics (que l’embaràs sigui fruit d’una violació, que existeixi malformació del fetus o que hi hagi risc per a la salut o vida de la mare), mentre que el copríncep francès, Emmanuel Macron, s’ha manifestat en diverses ocasions sobre la qüestió sense embuts. Són especialment memorables la seva primera (i única) visita oficial al país, en què va afirmar que són els andorrans a través del seu vot els que han de resoldre el conflicte, i el moment en què va demanar incorporar l’avortament a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (UE) el passat mes de gener, justament quan ostentava la presidència el Consell de la UE i capitanejava l’acord d’associació del Principat. El copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, per la seva banda, es limita a esquivar al debat i a demanar protegir la família en totes les seves fases i, per tant, Andorra continua sent, juntament amb Ciutat del Vaticà i Malta, l’únic país d’Europa en el qual no es pot avortar.