El pròxim dilluns, l’actor català Roger Pera pujarà a l’escenari de l’Auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos de Sant Julià de Lòria per representar Èxit, el musical de la meva vida, peça teatral basada en Èxit, on tot comença, el llibre autobiogràfic que va escriure fa dos anys i on parla, entre d’altres qüestions, de l’amor per la vida i la família, de la fragilitat humana, i dels seus problemes d’addicció. Pera, que s’està formant com a terapeuta, va aconseguir superar la seva addició a la cocaïna amb un profund treball personal i ajuda professional, després de patir un ensurt cardíac. Amb l’obra, transita per la tristor, però també la felicitat, perquè com ell diu, l’èxit ja no li treu la son i l’aprofita per fer xerrades sobre les addiccions a adolescents de 3r i 4rt d’ESO i batxillerat.  Els diners recaptats amb la representacio del dilluns vinent seran donats a l’associació andorrana Projecte Vida, entitat sense ànim de lucre fundada a principis d’aquest any i dedicada a ajudar a les persones amb addiccions del Principat, així com a les seves famílies. Encara queden entrades.

–Per què va escriure el llibre?
–Sempre havia pensat en escriure un llibre quan tingués una bona història, i de fet la tenia, perquè la meva vida ha estat potent; vaig començar a fer doblatge molt petit, entre molts altres treballs. Quan vaig créixer, em vaig convertir en un adolescent molt bandarra perquè no estimava el nen que havia estat, i d’aquí van venir els problemes; també vaig tenir una família molt forta, amb el cognom Pera, i una addicció a la qual he sabut donar-hi la volta. I vaig pensar que d’aquesta mala experiència podria treure un llibre que pogués ajudar a la gent.

–Si el llibre ha funcionat tant bé, per què fer l’adaptació teatral?
–Precisament perquè era una bona història, i perquè a mi m’agrada molt la música, i en teatre puc explicar el mateix que al llibre, però amb música. A l’obra parlo de moltes anècdotes, de musicals que vaig fer, faig un repàs de la meva vida. És una història molt humana i molt bonica.

–Donar-li la volta no deu haver estat fàcil.
–No, s’ha de ser molt valent, i molt humil, però val la pena.

–Es reconeix a vostè mateix aquesta valentia?
–Jo he estat sempre molt valent, però no m’ho paro a pensar. L’important era explicar les coses, perquè el tema de les addiccions és molt tabú; a mi m’hauria agradat que m’expliquessin què podia passar si jugava a aquesta loteria. Per això, quan faig les xerrades després de l’obra o a les escoles, sempre parlo de la importància de parlar. Els joves m’ho agraeixen molt. El meu problema va ser amb la cocaïna, però és exactament el mateix si pateixes anorèxia, bulímia, alcoholisme o ludopatia. L’addició és una malaltia mental de la qual cal parlar.

–L’obra de teatre li permet arribar a un públic més jove?
–Sí, hi ha moltes escoles que m’han comprat la funció, perquè els adolescents es troben en un moment molt important per parlar d’addiccions. Els nanos estan fumant molts porros, fent botellots i tenint problemes, i no han de tenir por d’aixecar la mà i parlar-ne.

–En el seu cas, hi ha un final feliç.
–La meva vida ara és molt millor que  quan era petit. Llavors feia riure, però no era feliç, perquè no m’estimava a mi mateix. Tenia molts complexes, era hipersensible, sempre estava patint, i amb el temps em vaig convertir en aparença en un adolescent d’èxit, però no era jo, era un personatge que havia creat. En realitat tenia una necessitat constant que m’estimessin i pensava que ho aconseguiria si tenia èxit. Gràcies al treball personal que he fet, he esbrinat qui soc realment, i ara no necessito cap èxit per ser feliç.

–Com se sent quan acaba cada representació?
–La funció em deixa molt baldat, però no pel tema de les drogues. Al conte que explico al final m’emociono molt, però a la vegada sento que és el més maco que faré mai, juntament amb el llibre, perquè la gent empatitza molt. És un joc de sentiments molt maco que el públic viu amb mi, s’enganxa de seguida al que estic explicant. 

–El que explica també ho fa amb humor. Riure és l’única sortida, com diu Andreu Buenafuente?
–Totalment. De fet, la millor herència que em deixa el meu pare (i la meva mare) és el seu sentit de l’humor. Ho agrairé tota la vida. Explico les coses amb molta serietat, perquè és un tema seriós, i em va molt bé perquè em recorda qui soc, però també amb humor.

–Fins que un dia arriba un canvi i es demana ajuda. Com va ser en el seu cas?
–Vaig tenir un ensurt amb el cor i vaig pensar que em podia morir. Si m’agradava tant la vida i estimava tant la meva família, els meus amics i la meva feina, no tenia sentit que continués matant-me. Aquesta contradicció és una addicció, i arriba un moment en què, o deixes la droga o ella et deixa a tu, i jo ja no podia més. Llavors, vaig aixecar la mà i va començar una feina molt llarga per canviar la manera de viure; has de conèixer qui ets i què és el que et fa mal. És com un iceberg. A la part de dalt, necessites ajuda professional, i t’han d’explicar que no cal patir, perquè un addicte pateix molt, és fràgil, hipersensible; un addicte és una bona persona amb l’autoestima molt baixa. Quant a la part de baix de l’iceberg, el per què t’estàs drogant i tens l’autoestima baixa, el treball és més complicat. Jo sempre ho dic a les xerrades amb els joves: el cervell és el més important que tenim, però pot ser molt traïdorenc. Els recordo que a la història de la humanitat no hi haurà mai ningú com cadascú de nosaltres, i això té un valor indescriptible.

–Els diners recaptats aniran a Projecte Vida. Quina relació hi té?
–L’Eva Tenorio va venir a veure l’obra i a alguna xerrada, i de seguida ens vam posar d’acord per col·laborar. Comencem dilluns 30 però no es quedarà aquí. El proper mes d’octubre tornaré a Andorra per fer la presentació del llibre i alguna xerrada a les escoles.