El president del Grup Parlamentari Demòcrata, Carles Enseñat, celebra el pla de xoc impulsat pel Govern per millorar el poder adquisitiu de la ciutadania i fa un repàs a les lleis més rellevants aprovades pel Consell General en aquesta legislatura. Quant a les pròximes eleccions, assegura no saber-ne la data, però aposta per una victòria taronja amb projecte continuista que mantingui Xavier Espot al capdavant. 

–Quina valoració fa de les mesures del Govern per millorar el poder adquisitiu de la ciutadania i quan passaran pel Consell General?
–La valoració és molt positiva, perquè des del Grup Parlamentari Demòcrata, juntament amb Liberals i Ciutadans Compromesos, hem treballat les mesures i n’hem estudiat els detalls. Fins i tot, alguna d’elles neix de les nostres idees i aportacions. En aquests moments s’estan acabant d’analitzar, ja que la majoria de punts requereixen una memòria explicativa sobre l’impacte econòmic que suposa pel Govern i que, evidentment, serà força elevat. Esperem que aviat es presentin els càlculs perquè el 26 de maig s’aprovin i a partir de l’1 de juny siguin d’aplicació immediata, excepte el salari mínim, que ja està en vigor. 

–De totes les mesures, quina creu que és la més important?
–Crec que la que és més rellevant, fins a suposar una mesura revolucionària, és la del transport públic gratuït. D’una banda, té un impacte positiu evident sobre totes les economies domèstiques andorranes. De l’altra, és bo per a la mobilitat, tant de persones com de vehicles; tots coneixem el problema i fem cua a tot arreu i pràcticament a tota hora, així que fer el bus gratuït pot significar que moltes famílies deixin el cotxe a casa. I també és bo pel medi ambient: que el país depengui cada vegada menys del petroli és un benefici enorme perquè ens fa més independents i referma la nostra lluita contra el canvi climàtic.
La segona mesura més destacable, que potser no és tan transversal,  però sí que ve d’un històric, és la pujada del salari mínim. Que aquest se situï en els 1.200 euros, quan a començament de legislatura no passava dels 1.000, és un avenç econòmic i psicològic que alhora suposa un bon auguri sobre una futura arribada al 60% del salari mitjà. El més important, però, crec que estem incrementant el poder adquisitiu de les persones que tenen uns sous més baixos en un moment molt delicat en què tots els preus estan disparats.

–El raonador del ciutadà avisa que si no es fa res respecte a la problemàtica de l’habitatge, la situació aquest hivern serà dramàtica.
–Hi estic d’acord. I per això s’ha creat l’Institut Nacional de l’Habitatge i hi haurà una llei de mesures urgents, en què per primera vegada s’incorporaran les iniciatives que provenen de la taula nacional. Ara comencem a veure que hi ha adjudicacions i licitacions que fan que s’articuli una resposta real a aquest problema, tant per la banda pública, amb habitatges socials i a preu reduït, com per la privada. Tots sabem que hi ha un problema i el coneixem bé, però a diferència d’altres, com la pujada del salari mínim, no és tan ràpid de resoldre i requereix temps, legislatiu i de construcció. 

–Un altre dels punts més tractats els últims anys són les pensions. Les persones més joves s’han de resignar a treballar més anys? Han de patir per la seva jubilació?
–No ens hem de resignar a res, simplement hem de recalcular el sistema. Quan es va calcular als anys 60, es va decidir que si s’entrava al mercat laboral amb 25 anys, als 65 s’havien cotitzat 40 anys i, com l’esperança de vida era de 72, es tornava en set anys allò que s’havia contribuït en tota una vida laboral. Avui, s’ha retardat l’entrada al mercat de treball, perquè s’estudia durant més temps, i, sortosament, s’ha incrementat l’esperança de vida. A més, hi ha un tercer factor, que no té res a veure amb la jubilació, però sí amb la CASS, i és que l’envelliment de la població comporta atencions sanitàries més cares. Per tant, les generacions més joves el que hem d’entendre és que s’haurà de recalcular amb sentit comú l’edat de jubilació d’acord amb l’esperança de vida i que hem de pujar la cotització, perquè el que tampoc podem fer és treballar fins als 78 anys per molt que l’esperança de vida sigui de 85.
Una tercera pota d’aquesta reformulació que garanteixi les pensions és l’estalvi personal, de manera que el foment de les deduccions individuals, així com els plans d’empresa per al seu personal, ha d’incentivar els plans de jubilació per quan s’hi arribi obtenir un complement que millori econòmicament la pensió.  

–Quina valoració fa de la cartera de serveis? Hi ha hagut força polèmica amb els col·legis professionals.
–Des que soc al Consell General sento que la cartera de serveis està a punt d’aprovar-se. El 2009, quan el cap de Govern era Jaume Bartumeu, que jo estava a l’oposició, ja se’n parlava, així que era evident que en algun moment s’havia d’aprovar i el ministre Benazet la va treballar moltíssim. Probablement, és veritat que hi hagi temes que s’han de negociar més amb els col·lectius, però el Govern ha de vetllar pel bé comú i aquest a vegades entra en contradicció amb els interessos legítims d’algunes professions. A més, hem de tenir en compte que aquesta cartera de serveis està en període de prova; quan el Govern la va aprovar per decret es va estipular que durant sis mesos es poden fer els canvis oportuns. Entenc que el ministre sortint va voler deixar un llegat, tot i saber que s’haurien de fer modificacions, i estic convençut que hi ha aspiracions que s’han d’incorporar. Amb tot, m’agradaria destacar que per primera vegada s’inclou la dietètica, la psicologia –sensibilitat especialment necessària després de la pandèmia–, la logopèdia per als infants i la podologia per a la gent gran, de manera que estem donant més i millors serveis als nostres ciutadans. Òbviament, també es limiten altres maneres de fer per evitar abusos que, tot i que eren mínims, existien i malbarataven els diners de tots.

–Es podria haver evitat el debat sobre els símbols religiosos a l’escola? Realment calia una llei específica?
–Quan no hi ha problemes, no calen lleis, però ara hem tingut un problema i s’ha hagut de resoldre. Qualsevol llei serveix per endreçar un sistema que pot provocar un error: per exemple, si ningú es volgués divorciar, no hi hauria una llei del divorci. I, fins ara, a l’escola andorrana mai havíem tingut problemes amb símbols religiosos, malgrat que sí que hi ha hagut comunitat musulmana. El sistema andorrà estableix que en edat de creixement i dins d’un centre escolar tots els alumnes, nois i noies, han de ser iguals i, per tant, una persona, pel fet de ser noia, no ha de tenir una obligació diferent de la d’un noi, que potser també és musulmà, però, és clar, és un noi. A més, tenint en compte que tenim una Llei d’Igualtat en què l’Estat reconeix que un home i una dona són completament, no podíem permetre que l’escola reconegués que sí que pot haver-hi una diferència tan òbvia com dur un vel.
D’altra banda, s’ha de tenir en compte que el problema no neix de l’escola andorrana, sinó que és molt més complex. Parlem d’una normativa que té un recorregut històric bestial, que és la laïcitat del sistema educatiu francès i que els pares d’una estudiant decideixen que la seva filla dugui vel islàmic, malgrat ser coneixedors que des de sempre està estrictament prohibit. A partir d’aquí, es genera un procés de mediació entre la família i el Ministeri d’Educació i se’ls ofereix matricular la noia al sistema andorrà, amb la condició que allà tampoc dugui vel. La mare accepta aquesta condició, però després no la compleix. I es provoca la necessitat de crear una llei específica.

–La nova Llei d’Igualtat és suficient? El PS creu que hi falten obligacions.
–La llei és suficient? No, la conquesta de drets mai és suficient. No obstant això, la societat s’ha de moure en una direcció que faci que triomfi, quedi obsoleta i en necessitem una altra de més forta, garantista i efectiva. Però aquest primer text és un pas de gegant i tardarem anys a veure sobrepassats tots els objectius. Tot i això, i des del meu punt de vista, és veritat que hi ha obligacions molt difícils de fer complir o controlar.

–Pot posar un exemple?
–La llei diu que es vetllarà perquè  les publicacions guardin el precepte de la igualtat de gènere, però si n’hi ha una que ho incompleix, què hem de fer? Prohibir la publicació? Multar-la? Dur-la a la Batllia? O si un anunci, per exemple, de perfum, fet per una marca internacional, sembla sexista, Andorra ha de prohibir la seva difusió? És complicat. Vetllar pot semblar quelcom imprecís, però precisar més a vegades també vol dir anar cap a un règim sancionador que s’escapa de l’Administració pública i que podria suposar un mètode de censura que potser va en contra de la llibertat d’expressió. I això és el que intentem explicar als consellers del PS.

–Però n’hi ha d’altres més controlables.
–Sí, com que els consells d’administració han de tenir, com a mínim, un 40% de dones, amb tendència cap al 50%. O que les llistes electorals han de ser cremallera. O que en els esports hi ha d’haver lligues femenines amb un suport econòmic públic. De tota manera, jo considero que es va fer una molt bona feina amb l’oposició a l’hora d’elaborar la llei, vam arribar a punts d’acord molt interessants, que em fan estar molt content.

–Parlant d’igualtat, creu que mentre no s’aprovi l’avortament els drets de les dones estaran totalment garantits? A finals de l’any passat es parlava d’un informe per trobar la fórmula, però de moment res ha canviat.
–Estic d’acord que l’avortament és un dret inherent de la dona, però a la vegada tenim una regla institucional i constitucional al nostre país que impedeix legalitzar un centre avortista a Andorra. Per tant, no ho podem encaixar ni en el nostre model institucional ni en la nostra Constitució i s’han de buscar mètodes que, per una banda, siguin legals i, per l’altra, facin guanyar terreny en els drets de les dones. Com? No ho sé, sincerament. En el grup de treball que tenim amb el PS –i en el qual també hem convidat a Terceravia, però no hi ha volgut participar– busquem aquesta resposta.

–Què ha de contemplar la reforma fiscal definitiva?
–L’última reforma fiscal és la prèvia a una de més grossa, que segurament es farà la legislatura que ve, i que, a grans trets, busca introduir el mecenatge esportiu, cultural i d’innovació, tant de donacions estrictes –a una entitat solidària sense demanar res a canvi, per exemple– com el mecenatge pur i dur –una participació econòmica que suposa un estalvi per a l’Administració–. La reforma també modifica el règim de deduccions per tal que cap empresa que té beneficis es pugui deduir el 100% del que hauria de pagar hipotèticament al Govern.

–Des de la majoria es van demanar els contractes entre el Govern i Inlingua amb l’objectiu dissipar els dubtes de suposats afavoriments cap a l’empresa de Ferran Costa. S’han dissipat?
–S’han dissipat per a totes aquelles persones que ho hem volgut mirar i analitzar amb ulls crítics i objectius. Òbviament, per a aquells que es vulguin inventar el que no hi ha, no s’hauran dissipat. Però estudiant les adjudicacions es pot comprovar com una empresa, que és la més gran del país en matèria d’idiomes i que tota la vida ha treballat amb l’Administració perquè els contractes venen de fa dècades, ha complert els concursos públics i ningú n’ha impugnat mai cap. Pel que fa a les adjudicacions directes, el Govern ha de tenir la capacitat de contractar serveis que s’efectuïn amb la màxima celeritat i, en aquest cas concret, estem parlant de xifres molt petites. Dit això, el debat no està tancat i és interessant decidir quins són els límits d’un conseller general. Al final, la majoria de consellers tenen les seves empreses, però cap s’autocontracta, perquè això depèn del Govern, i no s’incompleix cap llei. O és que cap empresari que tingui negocis amb l’Administració pública, i a Andorra n’hi ha milers, no ha de poder ser mai conseller general? Parlem-ne, però no és el meu model.

–S’ha traït el sector hoteler amb l’aplicació de la taxa turística a partir de l’1 de juliol?
–No, al contrari. Amb la taxa turística, la majoria ha estat molt clara des de l’inici: sempre l’hem volgut aplicar l’1 de juliol. Sí que és veritat que va haver-hi un moment en què vam dir que la podíem retardar fins a l’1 de setembre, però el sector ens va dir que volia que fos l’1 de desembre. Això no és possible perquè el Govern necessita ingressos, i a partir d’aquesta taxa s’han pressupostat sis milions d’euros per aquest 2022. Va ser el sector qui no va voler l’1 de setembre. Sigui com sigui, estem parlant d’una taxa que, primer de tot, és finalista i reverteix en el mateix sector i, segon, que els hotels de cinc estrelles encariran tres euros l’habitació. No és que sigui una taxa turística elevadíssima.

–I pel que fa a la taxa verda, es podria haver esperat una mica més?
–En política, i en la vida en general, ningú té una bola de vidre amb la qual endevina el futur. Quan al 2019 es va tancar la temporada d’hivern com una de les millors de la història i aleshores s’aplicaven les mesures de cara al 2020, ningú es podia imaginar que vindria una pandèmia mundial. Quan vam aplicar les mesures per fer front a la pandèmia, que crec que van ser força bones per evitar el tancament d’empreses, el teixit productiu ho va agrair molt, perquè sense el centenar de milions del Govern el panorama hauria estat desastrós. Però ara aquestes ajudes s’han de tornar, i s’ha de fer a través d’impostos. La taxa sobre els hidrocarburs té dues finalitats: la lluita contra el canvi climàtic mitjançant el foment d’energies renovables, cotxes elèctrics i transport públic i, d’altra banda, que el Govern tingui més resiliència per poder pagar, entre altres coses, el deute que vam assumir amb les ajudes per fer front a la covid-19. A més, estem en un moment en què si traguéssim la taxa, la gasolina seguiria sent cara i no resoldríem el problema. Andorra continua mantenint el diferencial respecte a Espanya i França, amb taxa o sense, i quan el preu del petroli baixi, que baixarà, recuperarem la competitivitat de sempre.

–De totes les lleis aprovades aquesta legislatura, quina considera que és la més rellevant i quina es podria quedar al calaix?
–La més rellevant és difícil, tot i que crec que la d’Igualtat, el Codi de la Família i la de Justícia són importantíssimes. Quan el Govern va fer el seu pla Horitzó 23 (H23) es van posposar els projectes que podien esperar i aleshores ja els vam guardar al calaix, però segurament l’Ordenament de l’edificació –que està en aquest H23– serà l’única llei prioritària que no tindrem temps de treballar aquesta legislatura. 

–Li preocupa l’augment del populisme en general, i a Andorra en particular?
–Preocupa a tothom, inclòs el mateix populisme, perquè el populisme no està pensat per governar, justament aquesta és la seva gràcia. L’augment que estem vivint els últims anys ens posa entre les cordes a tots els que creiem en la democràcia i els seus valors, però també a aquest sistema que ja ha demostrat, en governs estil Trump, que no es pot governar a cop de titular o d’inspiracions d’un dia poc calculades. Crec que és un tema que a Europa estem digerint i comença a perdre força.

–Tindrem Enseñat en la tria de cap de llista per a les pròximes eleccions generals? 
–Nosaltres no tenim, com altres partits, unes eleccions primàries, sinó que el nostre sistema de lideratge es basa en el consens d’una tria interna, que es decanta pel millor candidat. Enseñat segur que no hi serà. No sé qui serà l’escollit, però suposo que hi haurà continuïtat. Un segon mandat.