• L'Escena Nacional porta aquesta nit al Claror 'Badomies', el muntatge estrella de la temporada
• Ester Nadal ha dissenyat un espectacle de «música en moviment» a partir de cinc faules de La Fontaine

La pallassa, acròbata i actriu Alba Sarraute, en primer terme, en l'assaig d'ahir al Claror. Foto: ANA

«És una mica raro». Aquesta va ser la reacció d'un dels alumnes de Trivium que van assistir ahir a l'assaig de Badomies, o moviments musicats de cinc faules de la Fontaine, el muntatge estrella de l'Escena Nacional per a la temporada que, després d'estrenar-se a l'octubre al teatre Bartrina de Reus, recala aquesta nit al Claror. ¿És Badomies, com diu l'alumne, «una mica raro»? ¿Ho és, un espectacle que combina paraula, música, dansa, acrobàcia i vídeo, i que no és ni una cosa ni l'altra ni tampoc la de més enllà, sinó totes a la vegada? ¿Ho és, un muntatge on els músics no paren de pul·lular per l'escenari, el violoncel·lista s'atreveix a un arriscat número d'antipodisme, la violinista es marca –tan tranquil·la– uns delicats echappées sense deixar mai de tocar, i l'actriu –Alba Sarraute, atenció a aquesta noia, que està arrasant als escenaris catalans amb Soy la otra– imparteix un curs accelerat d'acrobàcia i malabars?

Convinguem que potser sí que ho és, una mica raro. Perquè poques vegades –per no dir cap– arriben als nostres escenaris propostes tan marcianes com la que Nadal s'ha tret ara de la màniga amb l'excusa de reinterpretar les faules de La Fontaines. I les poques que arriben, fracassen clamorosament, entre la incomprensió del públic i la desídia dels organitzadors, que pràcticament ni la promocionen: l'Evangeliujm de Trànsit Dansa, la setmana passada al Centre de congressos. per exemple Però també ho és, de cert, que l'ENA ha fet amb aquestes Badomies un pas definitiu cap a la majoria d'edat, i s'ha arriscat amb un artefacte quasi conceptual, atrevit i minimal·lista, que demana la complicitat activa de l'espectador i que proposa un salt mortal amb tirabuixó i rosca: un espectacle escènic total, on els músics actuen, l'actriu toca i no hi ha un fil narratiu explícit al qual l'espectador es pugui arrapar, perquè les faules de La Fontaine –La cigala i la formiga, El corb i el renard, El llop i el gos, El llop i l'anyell, i La llebre i la tortuga– són una lleu excusa argumental que podria no existir, i tampoc no passaria res.

Bola, mentida, notícia falsa

Nadal n'és conscient. Sap que Badomies és –ho diu ella mateixa– «un treball d'investigació, de filigrana i de risc», que en ocasions recorda (perillosament) un taller de creació i que, adverteix, no s'ha d'intentar entendre amb la raó sinó a partir de les sensacions que genera: «Badomies s'ha de mirar amb les orelles i s'ha d'escoltar amb els ulls». Uf. Nadal parteix de La Fontaine, sí, però el digereix, el passa pel seu particular túrmix creatiu –i el del compositor mallorquí Miquel Àngel Aguiló, creador de la banda sonora– per reinterpretar les faules amb un llenguatge contemporani, de la mateixa manera –diu– que La Fontaine va destil·lar les faules originals d'Isop per oferir-nos el concentrat en vers que avui coneixem. ¿Que Badomies és un jeroglífic difícil d'entendre? El violinista Sergi Claret –que exerceix també la direcció musical– ho explica gràficament: «Quan contemplem un quadre, posem que el Guernica, cadascú l'interpreta a la seva manera i l'omple de significat. Rarament tens la sort de tenir Picasso al teu costat perquè te l'expliqui. Amb Badomies proposem una cosa així: no cal que s'entengui, n'hi ha prou que se senti». ¿Ho han aconseguit? La resposta, aquesta nit al Claror. Per cert, badomies significa, segons el diccionari, «mentides, boles, impostures, notícies falses». I també faules. Però aquestes de l'ENA i de Nadal són unes mentides de molt bon passar. Paraula.

Per a més informació consulti l'edició en paper.