Sheila Dixon ha sigut una de les moltes protagonistes que ha tingut el VPC durant tota la temporada, però especialment en el tram final. El cas de Dixon és un tant diferent, ja que va canviar la pilota esfèrica per l’oval, i va passar de jugar a l’elit del bàsquet espanyol amb el Barça, a sortir campiona de la Primera Catalana de rugbi amb l’equip dirigit per Dani Raya. Al febrer va començar una nova etapa de la seva vida, des de zero, en un nou esport que li ha aportat més de l’esperat.

–Com arriba Sheila Dixon al país? 
–Em vaig moure a Andorra fa dos anys al setembre, amb la meva parella, per escapar una mica de tot el tema covid-19 que s’estava patint a Espanya i poder gaudir de l’aire lliure, estar més tranquils i tot el que pot oferir Andorra com a país. Em van oferir una feina per donar classes d’anglès, i allà vaig estar un any, i fins avui dia.

–La gent d’Andorra la coneixerà per haver jugat al VPC, però abans d’això té una historia bastant peculiar. 
–Una mica (riu). Vaig arribar a Espanya fa set anys com a jugadora de bàsquet, amb un nivell semiprofessional, ja que estava jugant a un equip de Mataró, i just l’any posterior vaig fitxar pel Barça.

–Era el seu objectiu? 
–Exacte. Volia jugar al Barça pel nom que representa, i pel que significa com a entitat, però la curiositat és que vaig ser jo la que es va posar en contacte amb el club per demanar una prova. Sabia que tenia el nivell.

–Perquè no va apostar per desenvolupar la seva carrera als Estats Units? 
–Per dos motius. El primer és perquè als Estats Units no existeixen les lligues inferiors per poder desenvolupar-te a poc a poc, és a dir, has de fer un salt molt dràstic, i això sols està a l’abast d’uns pocs jugadors. El segon motiu és perquè depèn molt d’on estiguis. Per exemple, un jugador que estigui a Connecticut sí que pot arribar a l’NBA, més que res perquè cursen un 75% de bàsquet i un 25% d’ensenyament escolar, mentre que a la majoria de centres funciona a la inversa.

–Perquè finalitza la seva etapa al Barça?
–Em vaig cansar del sacrifici que havia de dedicar en comparació al retorn, i això em va afectar emocionalment també. Cobrava mensualment prou per pagar la gasolina, dedicant quatre dies a la setmana més el partit. No podia viure de jugar allà i estava clar que el club no estava apostant pel bàsquet femení.

–I va decidir canviar una pilota rodona per una ovalada. Com és això? 
–El meu esport preferit, de sempre, és el futbol americà i, d’altra banda, sentia la necessitat de tornar a viure el que era la interacció d’equip. 

–Venia d’un moment complicat, no? 
–Sí. Al maig de l’any passat va morir la meva mare, i sobre el gener o el febrer vaig entrar en una depressió bastant important. En el moment no ho vaig reconèixer, però estava aquí, i va arribar un dia en què vaig decidir que havia de fer alguna cosa per sortir d’aquesta tristesa, i em va sortir el compte d’Instagram del VPC femení.

–I a partir d’aquí va canviar tot. 
–Exacte. Vaig parlar amb Nàdia Olm, que estava encarregada de les xarxes socials i, a més, era la capitana de l’equip, i li vaig comentar que m’agradaria provar de jugar amb l’equip. Ella em va explicar tot el calendari d’entrenaments i partits, i em va convidar a baixar a entrenar.

–Li va costar adaptar-se? 
–El primer dia que vaig entrenar semblava que estigués en un món completament nou (riu). No entenia el vocabulari de l’esport i vaig estar com gairebé un mes perdudíssima per dintre del camp. L’entrenador, Dani Raya, em va ajudar molt en aquest aspecte, però també em va deixar el meu espai perquè fos jo la que anés aprenent a poc a poc.

–Què li va aportar el fet de començar a jugar al VPC? 
–Estic molt agraïda per l’oportunitat que m’han donat. Físicament, hagués pogut seguir a l’elit del bàsquet cinc o 10 anys més, però mentalment estava esgotada. A través del VPC he aconseguit fer una grandíssim grup d’amigues i, en general, ha fet la meva vida molt millor. Des del primer dia em van obrir les portes com si fos una més.

–S’ha fet un lloc en gairebé tres mesos. 
–Vaig començar jugant set minuts, en el meu debut, després vaig passar a disputar-ne 20, i finalment vaig poder gaudir des de l’inici de l’últim duel: la final contra el CEU. Vull que les meves companyes sàpiguen que estic molt agraïda per la confiança i l’ajuda que m’han donat, perquè s’ha guanyat gràcies a elles. Son noies espectaculars, que porten el rugbi al cor.

–Creu que la feina feta pel VPC femení pot trascendir a la resta d’esports?  
–La professionalitat i implicació de totes les integrants hauria de ser encara més reconeguda per tot el que representa, ja no sols en l’àmbit competitiu, sinó també per sobreposar-se a tots els hàndicaps que es presenten, sobretot en les disciplines femenines. Ens trobem en un punt on podem ajudar a impulsar l’esport femení andorrà.

–Que li va passar pel cap quan es van coronar campiones?  
–Un cúmul d’emocions. En el meu últim any al bàsquet vaig notar un trencament pel que fa a la meva passió per l’esport, i jugant aquí ho he recuperat. Des dels 12 anys tenia aquests nervis a la panxa en cada partit, però va haver-hi un moment en què va desaparèixer, i per a una persona tan competitiva com jo, allò va ser desolador. Estic orgullosa de dir que el VPC m’ha tornat la passió per l’esport. Era molt important per a mi.

–Sent que forma part d’un projecte gran?  
–Completament. Soc una petita peça dins d’un gran engranatge. Estic molt orgullosa de poder compartir el terreny de joc amb les meves companyes, són tan valentes, tan sacrificades, tan apassionades... És brutal. Elles fan que quan guanyes un partit sentis més alegria per elles que per tu mateix. Feia temps que no estava en un vestidor així.

–Com va el seu projecte, Dixon Sport?
–Va molt bé! El vaig crear el 2018, i tot i que la pandèmia ens va minvar una mica cada vegada comptem amb més jugadors. Sé l'esforç que suposa tirar-ho endavant, ja que soc dona, americana i negra, i em faig càrrec d'un staff completament masculí (riu). Estem creixent molt i volem col·laborar també amb el MoraBanc i la Federació de Bàsquet, i donar l'oportunitat a nois i noies de viure una experiència als Estats Units. El nostre objectiu és ajudar a aquests joves a obrir-se camí al bàsquet americà, i ja no sols en l'esport, sinó també en l'àmbit acadèmic. Volem llançar el missatge que, tant es tingui un nivell més alt o més baix, hi ha opcions de gaudir d'una beca als Estats Units, sigui esportiva, acadèmica, o mixta.