La Senyoreta és un llibre escrit a quatre mans entre Josefina Porras i Núria Gras sobre Maria Lluïsa de Riba, l’última hereva de Casa Rossell d’Ordino, que en morir soltera i sense fills va deixar el seu llegat a tot el país. En vida, però, va ser una dona extraordinària que, tot i viure a l’ombra dels homes de la casa –com era habitual en l’època–, també esquiava, muntava a cavall i dominava les armes.

–Qui és Maria Lluïsa de Riba?
–La Maria Lluïsa de Riba Cassany és la darrera hereva de Casa Rossell, la protagonista del nostre llibre. Nascuda el 1907 en el si d’una de les famílies més importants d’Ordino i d’Andorra des del punt de vista econòmic i polític. Amb la seva mort l’any 1993, sense descendència ni haver testat, el Govern d’Andorra hereta el seu llegat considerat el més important mai rebut pel poble andorrà. 

–Per què han volgut escriure un llibre sobre ella?
–Ens va empènyer la curiositat per descobrir la vida de la darrera hereva de Casa Rossell, un personatge del qual s’ha parlat en l’àmbit local, però que no ha transcendit. Amb tot, ella formava part d’una família amb personatges públics molt importants entre els quals destaca Antoni Fiter i Rossell (1706-1748), redactor del Manual Digest (1748). Amb la mort de la Senyoreta s’extingia una de les dinasties més importants del país, calia obrir una finestra i donar a conèixer al poble d’Andorra aquest personatge, creiem que totes les petites històries mereixen ser explicades. 

–Per què li diuen la Senyoreta? 
–Ella es feia dir la Senyoreta per les pretensions del llinatge de pertànyer a la noblesa.  Ho exigia a tothom que li donessin el tracte de senyoreta i no pel seu nom de pila. D’aquesta manera marcava diferències amb la resta dels seus conciutadans. 

–Vostès la van conèixer?
–No la vam conèixer directament, tot i tenir-la a tocar de casa, ella en la vellesa es va aïllar de tothom. I poques vegades es deixava veure.
 
–És realment una biografia o també hi ha una mica de novel·la?
–És totalment biogràfica, no s’ha afegit cap ingredient de ficció. Per això no podem afirmar categòricament moltes suposicions del que pensava.

–Diuen que era una avançada el seu temps, per què?
–La seva posició social li permetia dedicar-se a aspectes com esquiar, muntar a cavall, dominar les armes, apasionar-se per la moda que altres dones no podien a l’època. Sí, podem dir que era una dona avançada al seu temps, tot i que penseu que a Ordino als anys 30 del segle passat li va tocar viure una època d’institucions anacròniques, patriarcal i de desigualtats envers la dona. 

–Tot i així vivia a l’ombra del seu germà, oi?
–Tant ella com el seu germà eren hereus indivís, però la seva època com hem descrit més amunt anacrònica i tradicional feia que els rols diferien de l’home i de la dona. El cap de casa, l’home, és qui portava les regnes, era el pater familias, era l’administrador del patrimoni. En el cas de la Senyoreta ella cedia a que el seu germà governés el patrimoni, i sospitem que es deixava governar.

–Per què mai es va casar ni tenir fills sent tan extraordinària?
–Diverses hipòtesis hem trobat, una que s’autoexigia massa en la cerca de l’home ideal. L’altra que el seu germà decidia quan, com i amb qui.

–Com ha estat l’experiència d’escriure a quatre mans?
–Si en un principi era innovador i inèdit per ambdues, al final ha resultat ser molt positiu , ens hem disciplinat i sobretot anàvem molt coordinades.

–Com han desenvolupat la feina de recerca?
–L’hem dividit en dues parts una en la documentació de l’ANA (Arxiu Nacional d’Andorra) i l’altra amb aportacions d’entrevistes realitzades a veïns i amistats. Igualment hem utilitzat molta bibliografia per descriure la seva època i el seu entorn. 

–Com viuran aquest Sant Jordi que ha tornat a una certa normalitat?
–Amb moltes ganes de que el temps ens permeti gaudir-lo, però sobretot recuperar una festa amb una mica d’alegria com altres anys abans de la pandèmia, en definitiva reprendre el fil d’aquesta festivitat amb normalitat.