«Com comprendràs, estem millor a Andorra que al búnquer de Kíiv». Aquestes van ser les primeres paraules de la trobada amb Aleksandra Azízova, estudiant ucraïnesa de 21 anys. Juntament amb més d’un milió i mig de persones, Azízova ha hagut d’experimentar la por, la incertesa, la impotència que comporta la decisió d’abandonar la casa que l’ha vist créixer per convertir-se en refugiada: «No sabem exactament quin és l’estat dels nostres habitatges, si estan destruïts o si encara existiran quan tornem».

La seva germana, Karina, va marxar a viure a Andorra el setembre del 2021. Després de cinc mesos, quan va començar la invasió russa, Azízova va contactar amb ella i va decidir emprendre el viatge més dur de la seva vida. «Vaig fugir sola. Els meus pares, avis, amics, segueixen allà», confessa. «Vaig passar una nit a l’estació de Kíiv acompanyada de desconeguts, sentint explosions sobre els nostres caps. Alguns feia més de dos dies que estaven esperant. Quan vam arribar a Lviv, vam caminar fins a la frontera, sobrepassant fileres infinites de cotxes. De fons, continuàvem sentint bombes», recorda Azízova.

Tan aviat com va arribar al Principat, es va reunir amb Yamara Kysliak, la sogra de Karina. Amb 71 anys, la seva situació era diferent, ja que necessitava ajuda i, per tant, va decidir escapar d’una de les ciutats on hi ha hagut més destrucció i genocidis, Irpín, «gràcies a l’ajuda humanitària i militar», mitjançant un dels 11 corredors humanitaris que s’han obert per tota Ucraïna. Kysliak apunta que «va ser reconfortant retrobar-me amb el meu fill i els meus néts, però Andorra és només un lloc de pas, espero tornar tan aviat com es pugui a Ucraïna, perquè tota la meva vida s’ha quedat allà». 

Malgrat la diferència d’edat, les dues tenen una preocupació en comú. «El que em fa por és l’avenir de les pròximes generacions. Entenc que si Rússia guanya la guerra, ells ja no tindran un país d’origen i hauran de refer la seva vida en altres Estats», lamenta Kysliak. Azízova, per la seva banda, assenyala que «jo ara mateix vull mirar pel meu futur, i vull treballar dur per graduar-me dels meus estudis en Dret i reconstruir l’economia del meu país de la manera que pugui». Actualment, Azízova considera que és difícil convalidar la seva carrera a Andorra i s’està plantejant marxar a un altre país si l’oferta de formacions i la llengua continuen sent una limitació.

Gràcies a internet, ambdues poden comunicar-se amb els seus coneguts diàriament. Les imatges que reben dels familiars són esgarrifants: cotxes cremats, locals enderrocats, carreteres inaccessibles. WhatsApp és la font més gran d’actualització que tenen sobre els seus veïnats. «Ningú de nosaltres volia marxar d’Ucraïna», insisteix Azízova, «però és pitjor pensar a tornar amb aquesta situació. Des que vaig arribar, no puc dormir bé perquè cada nit tinc malsons. A vegades, m’imagino que estic intentant passar la frontera i no puc, o que un soldat m’assassina», explica, tot afegint que «no puc aconseguir treure’m del cap el so de les sirenes antiaèries. Només cal escoltar-les un cop per aterroritzar-te».

No obstant això, Azízova i Kysliak estan agraïdes per la rebuda que han tingut a Andorra i que els tràmits per obtenir documents i ajudes hagin estat tan ràpids. «Entenem que és un país petit i que, per tant, hi hagi una limitació i control dels residents. Tanmateix, com estudiant de Dret entenc que és possible reunir els familiars i estaria molt bé que els meus pares també poguessin venir», desitja Azízova. Per ara, tant elles com la resta de refugiats ucraïnesos al país poden rebre assistència gratuïta als centres sanitaris i a l’hospital en cas d’emergència, i aviat seran inclosos al sistema de la CASS. 

Kysliak recorda que «això no va de política, sinó de les vides de les nostres famílies i amics. Moltes persones que coneixem estan sent torturades, estan  vivint en situacions desastroses, tenen els morts dins de casa. S’estan vulnerant els drets humans d’una forma molt cruel, i en aquesta lluita tots som responsables per recuperar la democràcia». 

Per acabar, Azízova admet que «som conscients que molts refugiats no han tingut el nostre privilegi, per això és important recordar que la lluita segueix». Fins d’aquí a dos anys, Azízova i Kysliak podran residir a Andorra. Mentrestant, ambdues reiteren que «ja no podem recuperar la vida que hem deixat enrere, però ens queda l’esperança».