Nomen i Bartumeu se saluden a la Casa de la Vall. Foto: TONY LARA

Interpretació: "Art i tècnica de representar o encarnar un personatge d'una obra escènica, cinematogràfica, radiofònica o televisiva"; interpretació: "Execució d'una obra musical"; interpretació: "Art d'entendre o de declarar el contingut o el sentit d'un escrit, un discurs, una obra d'art, etc, que presenti un sentit obscur o que ofereixi dubtes, o d'explicar els caràcters profunds, els valors essencials, d'una obra, d'un escriptor o d'un artista".

Aquestes són tres de les definicions d'interpretació que podem trobar a l'Enciclopèdia Catalana. Segurament us preguntareu: ¿per què les reprodueixo? La resposta té una fàcil explicació i de seguida la cercarem si ens disposem a divagar sobre les relacions entre el Partit Socialdemòcrata i la plataforma Andorra pel Canvi (ApC). I em refereixo a divagar perquè un ja és incapaç de buscar una explicació racional a la citada convivència política. Aquesta és una història d'amor-odi, sense principi i sense fi, i sobretot, amb un fil argumental incomprensible a causa d'un pèssim muntatge. Personalment sempre m'han molestat aquelles pel.lícules on has d'estar constantment pendent del comandament a distància perquè el volum puja i baixa sense cap mena de sentit. Doncs sovint sembla que les relacions PS-ApC tenen part d'aquesta distorsió. Per posar-nos una mica en situació i de forma molt resumida --ja que tenim la sensació que és una història que es repeteix contínuament--, resulta que Andor- ra pel Canvi proposa al Govern un pacte per construir un front comú Executiu, Consell General, comuns i sindicats per reformar l'Administració i revisar l'estructura territorial de l'Estat. Els socialdemòcrates reben amb bons ulls la iniciativa i s'inicien unes converses en què es detecta allò que en diuen una bona sintonia. Un clímax que ara sembla que s'espatlla perquè uns volen pactar primer el Pressupost i després assolir el gran acord per resoldre el problema de l'Administració, mentre que els altres volen que les dues qüestions es facin de forma paral.lela perquè entenen que van lligades. No entrarem a donar la raó ni a uns ni els altres, sinó a constatar que de nou sembla que ens tornem a perdre amb les formes, amb l'escenografia, amb allò menys transcendental. Es fa difícil de creure que amb tot el que s'ha viscut en el darrer any políticament parlant, novament viatgem directes a l'obstacle, a ensopegar amb la mateixa pedra. Si hi ha un acord de fons en les mesures que s'han d'emprendre, ¿per què perdem els temps discutint amb els calendaris? I és que si ara tampoc hi ha entesa haurem d'acabar resignant-nos en arribar a la conclusió que no hi voluntat d'arribar a un pacte. Si us plau, cedeixin, cenyexin-se el cinturó, renunciïn si cal. El futur del país està en joc. Tornant a la qüestió de les definicions, ja no sabem si els actors estan fent de la primera d'elles una forma de fer política, si en canvi opten per la segona definició tot i component una obra musical sense notes o és que no volen entendre el significat de la tercera d'elles. Tot un enigma.

Per a més informació consulti l'edició en paper.