• L'Arxiu Nacional digitalitza un fons únic per conèixer els inicis del segle XX H EL PERIÒDIC en publica un tast inèdit

En el cos de l'article veiem un aplec a Meritxell, amb romeus al prat de Santa Maria (1930). A la galeria, i en aquest ordre veiem: Palanca de Tobira a Andorra la Vella, abans del 1929. Valls de la Massana: al fons el poble d'Ordino; a la dreta, l'Aldosa (anterior al 1930). A continuació una rara vista frontal de Santa Coloma (entre el 1914 i el 1930). Seguit veiem Canillo abans del 1912, quan es va reformar la teulada del campanar i per últim palanques de fusta a la Massana abas del 1930. Foto: FONS GUILLEM DE PLANDOLIT (ARXIU NACIONAL D'ANDORRA)

Entre els molts i fascinants personatges que ha donat la casa d'Areny-Plandolit, l'últim Guillem de la nissaga amenaçava de passar pràcticament desapercebut sota el pes enorme dels seus germans més il·lustres –la literària Sumpta i el taxidermista i mag Pau-Xavier. Fins que l'ajuntament de la Seu va ingressar el monumental fons fotogràfic que al 2007 va protagonitzar la mostra La memòria revelada i Guillem de Plandolit va emergir com un dels fotògrafs majors del primer terç del segle XX en aquest racó del Pirineu. Aquell fons urgellenc, amb imatges datades entre el 1903 i el 1930, ja incorporava un nodrit capítol de temàtica andorrana, prop de 170 plaques que es van veure parcialment a La memòria revelada. Però el millor encara havia d'arribar: arran d'aquesta exposició, un col·leccionista particular va oferir a l'Arxiu Nacional un segon paquet del fons Plandolit, 483 plaques de vidre i de nitrat de cel·lulosa que el ministeri de Cultura –aleshores capitanejat per Juli Minoves– va adquirir per 15.000 euros i que, després d'una neteja d'urgència,dormien el son dels justos al magatzem de l'Arxiu. Ja saben: problemes de pressupost. Fins aquest mes, que els ha arribat per fi el torn. Isidre Escorihuela, conservador dels fons fotogràfics de l'Arxiu, n'ha digitalitzat una primera partida: un centenar d'imatges inèdites, que per primera vegada es poden veure ara en format paper. I espera acabar amb la col·lecció Plandolit en el termini de dues setmanes.

El resultat, com es veia venir des de La memòria revelada, és espectacular: Guillem va retratar amb ull curiós i incansable racons on, fins aleshores, rarament s'havien enfilat els seus col·legues: Sornàs, Escàs, Prats, Soldeu, Bixessarri, Sant Serni, Anyòs... Convé recordar, diu Escorihuela, que la xarxa de carreteres no es va completar fins a la primera meitat dels anys 30 i que, per tant, Plandolit va fer els seus safaris andorrans majoritàriament a peu i carregant una impedimenta que incloïa les caixes de plaques i una pesada càmera que superava els 10 quilos de pes. A través de l'objectiu de Guillem descobrim l'Andorra prèvia al boom que va comportar la irrupció de Fhasa: no hi ha ponts, sinó palanques; els automòbils brillen per la seva absència; els camps són plens de garbes de cereal, i el tabac encara és lluny de convertir-se en el monocultiu que és avui; els pobles són quatre cases recollides al voltant de l'església, i els escassos indígenes que hi treuen cap fan cara de fred, de gana i quasi, quasi de por...

Autories discutibles

La primera tongada –EL PERIÒDIC en publica un tast absolutament inèdit– abunda en paisatges, però Plandolit es va prodigar també en una fotografia costumista, quasi documental, en què el mateix retrata un grup de caçadors que acaba d'abatre un dels últims ossos que va tenir la mala pensada de trepitjar terra andorrana que unes rentadores fent la bugada al safareig de la capital, la matança del porc, la farga Rossell –atenció– abans d'ensorrar-se i, naturalment, tota mena de fires, aplecs, diades i festes majors, amb les consabudes ballades de ¿sardanes? a la plaça Guillemó. o la peregrinació anual a Meritxell amb motiu de la festivitat de la patrona.

Plandolit va ser, diu Escorihuela, com un regal caigut del cel, «perquè en desconeixíem absolutament l'existència del fons andorrà». Es tracta, a més, d'un fons cronològicament centrat en els tres primers decennis del segle XX, probablement els més mal documentats de la centúria –fotogràficament parlant, s'entén– i que complementa els 203 negatius de temàtica andorrana i d'aquest mateix període de V. Builles –ja saben, el company del doctor Gomma que va protagonitzar (i fotografiar) la primera ascensió en automòbil al port d'Envalira, l'estiu del 1911– adquirits al novembre per l'Arxiu.

De fet, la idea d'Escorihuela és dedicar al duet Plandolit/Builles la pròxima gran exposició de l'Arxiu. I és que, insisteix, el fons Plandolit forma part indiscutiblement de les joies fotogràfiques de l'Arxiu, només per darrere del fons de Casa Rossell –les 673 fotografies de Joaquim de Riba Camarlot datades entre el 1884 i el 1925 constitueixen un exhaustiu repàs històric dels primitius processos fotogràfics, des del daguerrotip fins al fenotip, l'autocrom i les albúymines– i al mateix nivell dels fons Builles, Feda, Casa Cremat i –ja al segon i tercer terç del segle XX– els Alsina, Pantebre i Peig. La descoberta de Guillem de Plandolit ha permès a més reinterpretar la història de la fotografia andorrana: fins ara es considerava que els clixés amb la llegenda Plandolit indicaven només l'editor, ja fos ell o el seu germà Pau-Xavier, també aficionat a la fotografia. Les plaques demostren que Guillem era també l'autor de les postals que editava. I un autor de certa volada artística, que reenquadrava les fotografies per treure'n el màxim profit.

Per últim, el fons Plandolit prestarà un altre favor inestimable, perquè aportarà –i de fet, ja n'està aportant– nova llum al laberint d'editors i postalers que van treballar professionalment al Principat als primers decennis del segle XX. Segons ha pogut comprovar Escorihuela, algunes postals tradicionalment atribuïdes a fotògrafs com ara Gausen, Roisin i Builles podrien procedir en realitat de plaques que han aparegut en el fons Plandolit, cosa que aconsella replantejar certes autories. Un exemple: la inauguració de la carretera de la Seu a Andorra, datada al 1913 i on es veu el bisbe Benlloch amb l'aixada a la mà. Una imatge cèlebre que es va incloure a Escrit amb llum, la gran retrospectiva de Claverol. La placa de vidre, en canvi, es conserva al fons Plandolit de la Seu d'Urgell. La pregunta és inevitable: ¿qui va fer la foto, Plandolit o Claverol? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.