Papers, titulars, wi-fi, tensió, concentració... ¿arribem a la rotativa? Foto: TONY LARA

Aquesta contra esportiva últimament parla més de la intrahistòria periodística que d'altra cosa. Ho sé, però és que m'agrada escriure del tema perquè hi ha molta ignorància al respecte: la gent pregunta moltes vegades com treballem els periodistes, què fem per enviar les notícies quan som lluny de la redacció o com és, fins i tot, una redacció. Per això, aquí va una història real.

Podria parlar de moltes anècdotes, com quan a Xipre, als Jocs dels Petits Estats, un dia impossible el temps ens guanyava terreny. «Al final, els periòdics sempre surten», ens vam dir. I van sortir. Però dissabte passat, després de la final de la Copa Adecco Plata a Logronyo... aquí sí que ho vam veure tot negre.

Durant un partit, la norma diu que el redactor, si sap que quan acabi el matx tindrà poc temps per redactar -la final de Copa finalitzaria al voltant de les 22.00-, ha d'anar per feina, i això vol dir estar pendent de tot el que passi a la pista, a la graderia i a les banquetes, apuntar el que sigui necessari -punts, rebots, faltes personals, etc- i, a més, redactar la crònica al mateix temps. És perfecte quan acaba el duel i només falten per escriure quatre detalls, titular i subtítol, perquè llavors només resta anar a la sala de premsa, preguntar a qui pertoqui i escriure declaracions, allà mateix, teclejant com un boig per tenir-ho tot ràpid i enviar-ho via internet a la redacció el més aviat possible.

Però dissabte, res d'això: La final transcorre per un camí habitual i la crònica segueix el seu procés. Està gairebé escrita a falta de l'últim quart, però aquest període és de tanta tensió que en aquell punt ja no puc mirar l'ordinador. Simplement, em concentro en el sainet que es viu a la pista. És impossible estar en tot. Així que acaba el matx, marxo amb l'ordinador sota el braç a la llotja per parlar amb autoritats i directius i després vaig a la sala de premsa, on el temps passa volant sense que vingui cap entrenador. Així, Joan Peñarroya, davant del caos, atén els mitjans andorrans. En acabar, torno a la trinxera a escriure, però mentre el Tony Lara elegeix les fotografies i pico textos, els llums del pavelló s'apaguen. ¿? El primer pensament és: «Internet, necessitem internet, i si ens el tallen no enviarem res...». Decisió ràpida: marxar a l'hotel, on tenim wi-fi assegurada. En set minuts -calculat- entrem al hall, demanem la contrasenya i seguim.

La tensió és màxima, però controlable. Una tensió que m'encanta i que fa que estimi tant aquesta professió: l'adrenalina omplint-me per dins. Brutal. No hi ha res com saber que estàs al límit, que vas a mort i que el teu cap funciona a dos-cents per hora mentre els dits responen sobre el teclat del portàtil omplint caixes de text en maqueta.

Mentre escric a tota velocitat, el Tony em diu que ell ja ha enviat tot i ha arribat bé, però rebem una trucada des de la redacció d'Escaldes-Engordany: «Des de la impremta diuen que quant falta», diu el maquetador. «Deu minuts», responc. En menys temps, o més -aquí ja no poso la mà al foc-, començo a enviar els 12 Mb que pesen les dues pàgines... ¡a 13 kbs per segon! Lent, molt lent, desesperadament lent. Truco a la redacció: «Josep, aquí posa que tardarà 18 minuts...». «No passa res, ja està tot perdut, m'han dit que no ens esperen i que començaran a imprimir a les 6.00...». Punyalada en l'ànima... M'enfonso, em noto la respiració accelerada i el Tony intenta animar-me. Passat el quart d'hora més llarg de la meva vida, s'ha enviat el 98,5%, el 98,9%, el 99,2%, el 99,7%, el 99,8%, el 99,9%... i just quan apareix el 100% i estic trucant a la redacció per avisar, ¡es talla la connexió! ¿Què? ¿Hauran arribat? ¿Sí? ¿No? ¡Per favor!: «Josep, ¿han arribat les pàgines o què? ¡Això s'ha apagat!». «No puc atendre't», contesta ell també atabalat, i em penja. Llavors el temps s'atura, no sé si vull morir-me, però busquem una solució mentre torna a sonar el telèfon: «Ho tinc tot, perfecte, i al final entrem ja en impremta, i no a les 6.00». Llavors l'alliberament és immens. Em desinflo com un globus i penso que no hem sopat. Ho guardem tot sota un silenci sepulcral, i marxem a buscar un bar obert. És mitjanit. Trobem un DonKebab i un noi que mira la tele avorrit al local buit ens rep. «La cuina està oberta», diu somrient. El segon miracle del dia. Mengem, parlem i riem. Després no podem dormir i ho fem malament perquè el cap no para... Ara només tinc una pregunta: ¿Algú va llegir ahir aquestes dues pàgines? Doncs gràcies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.