• La monumental obra de l'artista nord-americà al coll de la Botella apareix de nou perillosament mutilada

L'estructura de Dennis Oppenheim, ahir. Els tubs seccionats són dos dels cinc ancoratges que lliguem la peça a la base de formigó, i posen en perill l'estabilitat de l'escultura Foto: maximus

Ho advertíem dijous en aquest mateix racó: les escultures de la CASS, deixades de la mà de Déu, semblen tocades per l'infortuni. Coincidint amb el traspàs, dissabte passat, de l'artista nord-americà Dennis Oppenheim, la seva Tempesta en una tassa de te ha aparegut novament mutilada: dos dels tubs de ferro que lliguen la monumental estructura a la seva base de ciment estan completament seccionats. ¿Accident o acte vandàlic? Tenint en compte que la peça se sosté sobre cinc ancoratges, el perill que l'escultura perdi definitivament el seu precari equilibri sembla fonamentat. El cònsol de la Massana, Josep Maria Camp, advertia ahir que el serveis del comú tenien detectat el problema però que la peça no es repararà a la primavera. És cert que ara mateix només s'hi pot accedir a peu i que, per tant, disminueix dràsticament l'afluència de visitants. Però també que, com reconeix el mateix Camp, l'escultura d'Oppenheim és víctima recurrent d'actes vandàlics, que és habitual veure com els visitants es pengen imprudentment de l'estructura, i que fins i tot s'hi han arribat a celebrar botellons nocturns.

Vaja: que Tempesta en una tassa de te exerceix, potser per la seva sorprenent, impactant presència, un rar efecte imant, i per això mateix convé extremar la prudència. Com diu el pintor Francisco Sánchez, que la va visitar a l'estiu –un dels tubs ja estava seccionat– «la gent s'hi passejava per dintre i s'hi gronxava, i el balanceig era en veritat inquietant. Pensem que és una estructura de ferro de 13 metres de diàmetre, que està clavada en una pendent i que tota l'estructura ja està dissenyada perquè balli. Amb dos dels cinc ancoratges seccionats, la sensació de perill em sembla evident. Imaginem que li caigués a algú a sobre...» El cònsol Camp insisteix que el comú ja hi ha intervingut en dues ocasions els últims anys. Però la realitat és que l'escultura està malalta com a mínim des de l'estiu, i que la seva ubicació, al peu de la carretera, convida el turista a entrar-hi, tocar i remenar. Instal·lar al voltant de la Tempesta una estructura que impedeixi l'accés a l'interior sembla una mesura d'elemental prudència. I encara millor, que els tubs es reparin amb celeritat cada vegada que es trenquen.

En aquest punt, convé recordar que, tot i que l'obra d'Oppenheim va ser un encàrrec de la CASS per celebrar el seu 25à aniversari –al 1991– la parapública va acordar amb els comuns cedir-los-hi la propietat de les peces a canvi que se n'encarreguessin del manteniment ordinar. Manteniment absolutament necessari en el cas d'unes escultures que es troben a la intempèrie i que han de suportar, per tant, tot tipus d'inclemències meteorològiques. De fet, Tempesta en una tassa de te es troba a més de 2.500 metres d'altura, amb les temperatures extremes que això comporta. Un cas similar al de les Estructures autogeneradores, que el mexicà Jorge Dubon –un altre dels artistes de la CASS– va plantar al roc del Quer, a més de 2.000 metres.

Ruta clandestina

L'alarma sobre l'escultura d'Oppenheim hauria de servir, de passada, per revaloritzar el conjunt d'obres de la CASS, que avui conformen una ruta quasi clandestina: cap cartell orienta el foraster sobre la ubicació de les obres, i el visitant es topa per sorpresa amb una peça monumental acompanyada d'un rètol que el temps ha fet il·legible. Això, quan hi ha rètol. I quan té la fortuna de topar-se amb l'obra en qüestió: Pep, Iu, Canòlic..., la intervenció del suec Erik Dietman al riu Madriu, és avui pràcticament invisible. I pocs saben que l'estela cinètica instal·lada a la duana, sobre la benviguda de la Unió Pro Turisme –ja saben, «Esteu en terra andorrana...»–, és ni més ni menys que Fisiocromia per a Andorra, del veneçolà Carlos Cruz-Díez, un altre dels artistes de la CASS. En fi.

El cas és que Oppenheim, el pare de Tempesta en una tassa de te i un dels pioners del land art, va traspassar precisament dissabte. Josep Maria Ubach, que va ser el curador del simposi de la CASS, recordava aquesta setmana l'escapada andorrana de l'escultor: la seva va ser una de les estades més curtes dels vuit artistes participants. Tres setmanes justes. «Va quedar especialment satisfet amb el resultat. Fins al punt que ara fa un parell d'anys, en una exposició que va protagonitzar al Guggenheim de Bilbao, va triar la Tempesta per il·lustrar la portada del catàleg». L'obra parteix de l'expressió anglesa «Storm in a teacup» per proposar un missatge relativista i gulliverià. Un missatge que li va inspirar la petitesa d'Andorra: els problemes que en un determinat context –posem que en un país minúscul com el nostre– semblen enormes, en un altre passarien pràcticament desapercebuts. Els que en un lloc passen per gegants –i no va pels nostres polítics–, en un altre són poc més que nans, com la tassa abocada a la Coma de Setúria i la vall d'Os. Oppenheim és una de les fites del land art nacional. No ens el deixem perdre per pura desídia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.