Tot aquell que busqui informació sobre el procés independentista català no en quedarà decebut, i qui en cerqui del paper del país en aquest procés, amb la crisi de la BPA inclosa, tampoc. Andorra i molts representants econòmics i polítics apareixen en nombroses pàgines del llibre de Carlos Quílez 'El contragolpe' (Península), amb noms i cognoms i amb tot luxe de detalls, i no precisament gaire ben parats. 
 
–Com va de vendes el llibre?
–Tinc bones sensacions perquè se n’està parlant bastant i està tenint recorregut als mitjans de comunicació, tot i que encara no tinc dades concretes.

–No li ha trucat ningú enfadat des d’Andorra?
–Doncs no, ni enfadat ni agraït. Algun amic, tot i que aquests no compten, sí que m’ha dit que he estat molt valent.

–Què hi pinta Andorra en el procés català?
–Pinta molt, de fet tot l’important del principi del conflicte, quan el paper d’Andorra és fonamental. La primera batalla entre l’independentisme més dur i l’espanyolisme més ranci es va començar a jugar a Andorra poc abans de la intervenció de la BPA.

–Sorprèn que hi pinti tant amb l’esperit històric de neutralitat que ha tingut el país?
–Neutrals i invisibles. Al poder andorrà no li agrada que es parli massa d’ell. En canvi, crec que la transparència és bona i les coses s’han de saber. Aquesta opacitat del que passa a Andorra, és un fet contra el qual hem de lluitar els periodistes. La relació entre Andorra i el procés neix de la voluntat de la policia patriòtica espanyola, i en tenim les proves del policia que es va entrevistar amb Joan Pau Miquel. Aquesta és una conversa reveladora, ja que li demana informació de polítics independentistes i amenaça de carregar-se el seu banc si no ho fa. I això ara s’està dirimint al Tribunal de Corts, una de les institucions més fiables del país, pel que tinc entès.

«Andorra ha protegit la burgesia catalana que es va alinear amb l’independetisme»

–Què l'ha sorprès més de la realitat andorrana que ha descobert?
–Les picabaralles polítiques, les disputes personals d’algunes grans famílies i aquesta voluntat de «tot el que passa aquí, que no surti d’aquí». El periodisme pren sentit quan et trobes algú que no et deixa fer la teva feina. És cert que he pogut parlar amb molta gent de diversos àmbits, però molts no han volgut i no entenc aquesta por a evidenciar-se, potser perquè amaguen alguna cosa.

–També es pot explicar per què en ser un país petit on tothom es coneix costa més.
–Deu ser això.

–Sempre s’ha parlat de les clavegueres espanyoles, però en el llibre parla de les clavegueres del sistema andorrà. Quines són?
–Les operacions de compensació, que estan molt presents en el judici que s’està fent en la causa de BPA, presenten tots els indicis de ser reprovables des del punt de vista ètic. Però eren legals perquè l’ordenament jurídic ho permetia i el controlador bancari ho avalava. Les clavegueres serien, de forma metafòrica, totes aquelles pràctiques que només en una estructura molt marcada pel blindatge i l’opacitat com era l’andorrana es podien fer. Un altre exemple: es cultiva tabac que no es fa servir per fer tabac. Això no passa a cap país, tot i que tampoc vull fer cap judici a Andorra, un país extraordinari on espero tornar per esquiar. Algunes de les discussions que es produïen a Madrid o Barcelona, en realitat els cops s’estaven donant a Andorra. Els diners dels Pujol estaven a Andorra, el xantatge a BPA va tenir lloc al país, i les operacions de compensació amb bona part de la burgesia catalana es feien a Andorra. La relació de les grans famílies financeres amb la política del país crida molt l’atenció.

–El paper d’Andorra ha afavorit alguna de les parts del procés independentista?
–Andorra ha estat protectora de la burgesia catalana que a última hora i per conveniència s’ha alineat amb l’independentisme. El cas paradigmàtic són els Pujol, a part d’altres famílies, que inicialment no eren independentistes, algunes fins i tot espanyolistes, i que els últims anys han canviat de posició.

«Al poder econòmic i polític andorrà no li agrada que es parli massa d’ell, potser perquè amaguen alguna cosa»

–En el llibre assegura que el problema d’Andorra no és BPA, sinó tots els bancs i el narcotràfic. Encara és així?
–Andorra ja no és un paradís fiscal, però ho ha estat i l’evasió fiscal no estava tipificada. Ara ja no puc arribar aquí amb un maletí ple de calés i ingressar-los en un banc. Però és veritat que encara queden molts fons de procedència opaca a totes les entitats financeres, diners que no estan declarats, de manera que alguns poden procedir d’activitats delictives, i aquests diners encara són a Andorra.

–Segons vostè, els nord-americans volien fer caure el Govern i com no van poder ho van fer amb BPA. Creu que haurien d’haver caigut tots els bancs?
–No sé si BPA és una víctima, però sí que ha pagat els plats trencats. Les operacions suposadament irregulars de BPA eren habituals en tots els bancs. Crida l’atenció aquesta fixació amb BPA, això sí. No sé si són culpables o no i estic molt pendent de la resolució del Tribunal de Corts.

–Com qualificaria el paper del Govern en tot aquest afer?
–L’actuació del Govern d’aleshores va estar marcada per la covardia personal i política, fet que condiciona tots els esdeveniments. La cúpula política del país eren els principals interessats que no es coneguessin determinades pràctiques, històricament ha estat així, però en aquest cas d’una manera especial. En cap país del món que ha estat paradís fiscal, el que s’encarrega de la cartera de Finances, se’n surt indemne si van quedar acreditades determinades pràctiques poc clares. És increïble que hagi passat això. Així, davant l’amenaça del gran ull nord-americà, poso el qualificatiu de covardia, però caldria saber qui li va obrir els ulls i qui tenia interès en què sortís la nota del FinCEN.

–Les clavegueres espanyoles?
–Tenen tots els números d’estar al darrere de la creació i difusió de la nota del FinCEN amb l’objectiu de castigar aquells que no aportaven informació sobre els independentistes i agenollar la burgesia que s’havia alineat amb aquest moviment, i que calia desprestigiar davant l’opinió pública.

–Com ho qualificaria tot plegat?
–Crec que es va jugar brut per part de les dues bandes, però qui més brut va jugar va ser qui més ofici i més mitjans tenia per jugar brut, que era l’estat espanyol. En els dos bàndols del procés es va actuar de forma bruta, però en el bàndol independentista tota la seva capacitat irregular la va posar sobre la taula. En canvi, Espanya va posar actuacions legals i il·legals de brutícia, però es va guardar algun comodí, mentre l’independentisme no en tenia. Per exemple, les forces armades o la utilització dels convenis multinacionals.

«Encara queden molts fons opacs als bancs del país, diners no declarats i que poden procedir de delictes»

–El llibre el qualifica de 'thriller'. Així doncs, qui és el dolent de la pel·lícula?
–És un llibre de llibres. Hi surt un personatge al voltant del qual hi gira bona part de la brutícia, que és el senyor Villarejo, i del qual se’n podria escriure una enciclopèdia. Però cada capítol té les seves coses, per exemple quan explico que les clavegueres espanyoles es van voler carregar el president Puigdemont, tot i que finalment no ho van aconseguir, però ho van intentar. És a dir, cada capítol té el seu bo i el seu dolent, perquè cada capítol és una petita novel·la.

–Detalla el cas d’un blanquejador holandès establert a Andorra, un individu força ‘curiós’...
–Efectivament, és un individu molt curiós, sobretot per les seves relacions amb la cúpula de la judicatura d’aleshores. És sorprenent com algú que està al capdavant d’una estructura judicial faci negocis amb un senyor vinculat amb el contraban o el narcotràfic. I, a més, casualment, aquest senyor resulti absolt i hagi obtingut la nacionalitat. Són aquestes coses estranyes que les clavegueres andorranes no volen que se sàpiguen.

–En el llibre fa acusacions greus. Li podria caure alguna demanda?
–Aquest risc sempre el tenim els periodistes. Amb més de trenta anys que porto en la crònica negra, només he hagut d’anar als tribunals dues o tres vegades, i sempre he guanyat. Però si algú creu que m’he excedit o he dit alguna cosa que no és certa, ens veurem als tribunals. De moment no tinc cap notícia en aquest sentit. He de dir que abans de publicar-se, el text ha estat revisat fins a cinc vegades pel departament jurídic de l’editorial, de prestigi acreditat, i ha arribat a la conclusió que era immaculat des d’aquest punt de vista.

–Tornarà a Andorra aviat sense por a patir alguna represàlia?
–Aquest risc sempre el tenim els periodistes, forma part del sou. De fet, vindré molt aviat perquè tinc intenció de presentar el llibre a Andorra, perquè sé que hi ha interès, però haurem d’esperar fins que els efectes de la pandèmia i aquesta nova variant millorin.