L’Esbart de les Valls del Nord va celebrar el dissabte el festival pels seus 10 anys de vida. L’Auditori Nacional d’Andorra es va omplir de gom a gom d’assistents que van poder gaudir de la llegenda d’El buner d’Ordino representada en vuit balls, i també d’altres cinc danses que han marcat el transcurs històric d’aquest esbart. Així, una de les codirectores del grup, Sandra Tudó, fa un repàs del viscut i del que suposa per a la cultura i les parròquies de la Massana i Ordino l’Esbart de les Valls del Nord.

–Com recorda la creació de l’Esbart de les Valls del Nord?
–Doncs va ser difícil. Veníem de l’antic Esbart Dansaire d’Ordino, i des del comú ens van venir a buscar a la Pilar Capdevila i a mi perquè es van quedar sense directors. I clar, el canvi en si no s’entenia, així que no va ser senzill. Però, a poc a poc i amb molta estima, vam anar obrint camí per ensenyar que l’esbart era una cosa del poble d’Ordino, i en afegit al fet que ens vam mancomunar amb la Massana, ens va ajudar molt perquè, com se sol dir, la unió fa la força. En definitiva, érem dues parròquies molt involucrades, i a partir de l’any següent a la creació de l’esbart, ja vam poder anar al màxim.

–I com ha vist evolucionar l’esbart en aquests 10 anys?
–Nosaltres som el germà petit de tots els esbarts d’Andorra. Només cal recordar que s’acaba de celebrar el 70+1 aniversari del que havia estat el meu esbart, que és l’Esbart Santa Anna, mentre que nosaltres tot just en fem 10. Per tant, havíem de trobar el nostre lloc, i penso que gràcies al fet que teníem molt de jovent entre els membres, vam procurar distingir-nos. D’aquesta manera, partint de la dansa tradicional i de la popular que s’han de preservar, vam intentar evolucionar una mica cap a la contemporaneïtat. Així que sento que hem sabut trobar el nostre lloc en aquest sentit. D’una altra banda, el que també vam intentar és que fos tot molt intergeneracional, i vam anar estenent la gent involucrada, de petits fins a veterans. I això és molt important perquè, avui dia, partim amb grups des dels 5 anys i fins als 65.

–I personalment, què li suposa arribar als 10 anys?
–Per mi, aquesta fita suposa el compliment d’un repte que tenia com a exdansaire. Crec que el fet d’haver pogut aportar el meu granet de sorra, juntament amb el de la Pilar, que és com un llibre obert de la cultura popular, les tradicions, i tot el món que envolta l’esbart, ha estat molt satisfactori. Penso que l’Esbart és un repte que hem consolidat al llarg d’aquests 10 anys, i per això ens sentim molt orgulloses. Al final, ha passat molta gent a l’esbart, n’hi ha que es queden i altres que marxen, però el simple fet d’haver-hi estat i conèixer el que és un esbart, ja és un gran què. Sovint, la gent desconeix el que és un esbart, i és un grup on hi ha molta creació, molta recerca, molta posada en escena, i molt d’amor quan es balla a la plaça. Tot plegat, fa que ens sentim molt estimats, tant pel poble d’Ordino com el de la Massana, i això és molt valuós.

–Tant la Pilar Capdevila com vostè tenen ganes de seguir a la direcció?
–Sí, però és cert que arribem a un punt que pensem que hem d’anar buscant un relleu. I en algun moment, antics dansaires o alguns dels mateixos dansaires d’ara, crec que ens hauran de fer el relleu, si més no, perquè no haguem de gestionar tants grups. Cal recordar que ara els portem tots menys els dos dels més petits, que els porta el David Borràs. Al final es tracta d’això, d’anar passant el relleu sense desvincular-nos de l’esbart, evidentment.

–Troba que hi ha interès cap a l’esbart per part dels més petits joves?
– Sí, i cada vegada més! Jo penso que amb el procés que estem fent per sortir a les xarxes socials i d’estar buscant sempre idees noves, fa que la gent comenci a conèixer més el projecte i tingui ganes de ser partícips de l’esbart, i això és primordial. Només cal posar en relleu que aquest any, en el grup dels petitons, hi tenim 15 nens i nenes, cosa que suposa una molt bona xifra. N’estem molt contents. Després, quan ja són més grans, és veritat que hi ha joves marxen perquè potser van a estudiar a fora o perquè prefereixen fer altres activitats, cosa que també és molt lícita. Al final, jo animo a la gent que ho provi i penso que pot ser compatible amb altres activitats que la gent pugui triar. Però és cert que ens estem mantenint i penso que hem intentat fer una gran família de la cultura popular i la dansa dins del nostre esbart.

–De fet, des de l’inici de l’esbart han duplicat el nombre de ballarins, oi?
–En efecte, vam començar amb 65 dansaires i ara en són 125.

–Creu que a través de la cultura i de l’esbart s’ha establert un vincle entre parròquies?
–Jo penso que sí. L’esbart no és política i és una activitat subvencionada pels dos comuns. Sento que fem un bé social molt important perquè tothom hi té la seva cabuda dins d’un esbart, sigui la quina sigui la seva funció. Si algú no sap ballar tan bé, l’ensenyem; si es va fent gran i no pot seguir ballant, doncs pot entrar a vestuari. És a dir, intentem trobar un lloc per a tothom i penso que això fa que no hi hagi rivalitat. En definitiva, sento que som un petit orgull per les dues parròquies.

–Hi ha persones no andorranes que s’interessen a participar?
–Sí, perquè convidem a venir a companys de feina o persones amb les quals hem coincidit a d’altres esbarts en algun moment. I també hi ha gent que no és resident ni a Ordino ni a la Massana que ve amb nosaltres, potser perquè venen a l’escola aquí o altres situacions. Tenim la porta oberta a tothom que vulgui participar d’aquest món de la cultura popular.

–Quins reptes de futur tenen?
–Tenim dos projectes al cap, un emmarcat en el projecte per convertir les festes de l’ós dels Pirineus en patrimoni cultural immaterial de la Unesco i que engloba totes les entitats culturals de la parròquia d’Ordino. I l’altre projecte és a la Massana i que al conseller li fa molta il·lusió, però de moment no es pot explicar.

–Dissabte vau fer el festival pels 10 anys, com el van idear?
–El vam distribuir en dues parts: una primera amb cinc balls que els hi tenim una estima especial per algun motiu, i una segona que és la d’El buner d’Ordino. Dels cinc primers, hi havia Dansaires andorrans, que ens va cedir l’ONCA i una part de la música està composta pel Daniel Areny, que és una persona que adora l’esbart i la cultura i per això li vam dedicar. Després, també vam recollir la primera cançó que es va compondre pel nostre esbart i que la va interpretar el Guillem Tudó, un antic dansaire que també li guardem un record especial. I la resta, és el que comentava, que són balls que han sabut encaixar bé la contemporaneïtat amb la dansa tradicional.

–I els balls d’El buner d’Ordino, com els han creat?
–Quan vam començar l’Esbart de les Valls del Nord, amb la Pilar vam agafar El buner d’Ordino per interpretar-lo, i també vam començar amb L’Envelat, que és un ball que molts esbarts han reproduït al llarg del temps. 10 anys després, volíem que El buner d’Ordino fos realment nostre, i per això, el repte d’enguany era crear gairebé tota la música i la coreografia. En aquetsa tasca ens van ajudar el Jordi Rubio, el Lluís Calduch i la Clàudia Borràs. I ja que ho fèiem així, també vam apostar per fer-ho amb música en directe, amb prop d’una quinzena de músics que ha buscat el Jordi Barceló, que també va treballar en la composició musical de la segona part d’El buner d’Ordino. A més, també hi va participar la Coral Casamanya i vam comptar amb composicions cedides per l’Albert Gumí i l’ONCA. Ha suposat un repte, però ens hem esforçat perquè sigui un festival memorable.

–El recapte es va cedir a l’Associació de Dones d’Andorra (ADA), per què a aquesta entitat?
–L’Esbart de les Valls del Nord és subvencionat, així que el fet de vendre les entrades va ser per facilitar la logística per les restriccions per la Covid. Altres vegades que havíem cobrat pels espectacles ho cedíem a Assandca o Mans Unides. Però l’ADA tot just ha fet un canvi d’imatge i de direcció, i vam pensar que era una molt bona associació per donar els diners i contribuir en la seva tasca.