El rugbi a Andorra es troba en plena evolució. Després d’uns anys complicats, agreujats per la pandèmia ocasionada per la Covid-19, tant el VPC com les seleccions nacionals han fet una passa endavant i han demostrat que el nivell segueix estant. Tiago Macedo és un dels màxims representants d’aquest esport al Principat. Capità al VPC i, des de fa ben poc, també de la selecció a XV, el jugador s’ha omplert de responsabilitat i s’ha situat al capdavant de dos projectes molt ambiciosos, amb objectius d’allò més il·lusionants.

–Des de ben petit que porta lligat al rugbi del país.
–Així és. Tot i que els meus pares són portuguesos, he nascut i m’he criat a Andorra, i he format part de l’escola de rugbi sense tenir gairebé ús de raó. Cap als cinc anys vaig entrar i fins ara, així que podríem dir que fa 23 anys que estic lligat al club.

–Com veu el nou projecte del VPC?
–L’objectiu avui dia és pujar a Federal 3. Penso que pel que fa a l’equip anem molt ben servits, amb una davantera treballadíssima, i individualment, si agafem jugador per jugador, em sembla que som superiors a qualsevol equip amb els que competim a la lliga. Als tres quarts feia temps que no estàvem tan bé, amb bons xutadors i altres efectius de molta qualitat al centre que ens aporten molt en atac i en defensa. Crec que encara ens falta l’aspecte de cohesionar-nos com a grup, i s’està treballant en aquest aspecte. Són aquests detalls els que hem de polir i que són els que ens fan escapar punts en alguns partits.

–S’ha parlat molt aquest estiu del projecte del VPC, que podria situar-se entre els grans clubs esportius que representen el Principat a l’elit. Ha notat aquest canvi?
–Es nota l’actitud, les ganes de molts jugadors, també el canvi d’alguns aspectes pel que fa a l’estructura de club, però penso que s’ha de ser realista. És un grup molt nou, i és veritat que l’objectiu de tothom és assolir aquesta fita de Federal 3, però hem de tenir els peus a terra i hem de treballar moltes coses encara. Hem d’adaptar-nos a aquesta nova estructura on també els entrenadors són nous, amb un sistema que canvia moltes coses de l’antic. M’agrada més aquesta manera de jugar? Sí, tot i que és veritat que s’ha d’acabar d’interioritzar-la.

–Hi ha possibilitats de pujar de categoria aquest any?
–En el punt en el qual estem del campionat penso que sí, però haurem de veure a mesura que vagin passant els partits, perquè també s’ha de tenir present que la gent que juguem amb selecció no comptem amb gairebé temps de descans.

–Més els desplaçaments...
–Exacte. No som professionals, fem desplaçaments molt llargs que hem de compaginar amb la feina, família, parella, etc., i s’ha de sumar-li el fet que sols fem dos entrenaments per setmana perquè tothom no té aquesta disponibilitat. 

–Fa falta aquest punt de professionalització?
–La idea és anar professionalitzant el club a poc a poc. S’ha parlat amb els dirigents i és el que s’està buscant, però per a això es necessiten inversions econòmiques. De moment la gent de casa són tots treballadors, excepte tres o quatre fitxatges que tenim que se’ls està ajudant ara mentre no trobin feina i comenci la temporada d’hivern. Aquest any la política del club és que no es pagués ningú, excepte d’algunes primes, però no ens podem permetre el luxe d’estar al 100%, o inclús mitja jornada, amb el rugbi.

–I això és notaria moltíssim.
–Per descomptat. Si passem a semiprofessionalitzar-nos, sols incloent alguns aspectes bàsics que no estem treballant, i amb el grup que tenim, seríem capaços de pujar una o dues divisions, seguríssim.

–Canviant a l’àmbit de selecció, millor estrena impossible, no?
–Vam guanyar a Turquia amb un grup completament rejovenit, i en un partit que significava tornar a la finestra internacional després de gairebé dos anys. Primera capitania i primera victòria, i em va fer goig trobar-te amb un grup amb tantíssimes ganes.

–I contra un rival gens fàcil.
–Turquia comptava amb jugadors  molt més grans que els nostres. De fet, el capità turc, en el sorteig abans de començar, em va dir «molta sort, que la necessitareu». Aquí em vaig fotre a riure, ja que soc un jugador al qual aquests desafiaments li agraden, i finalment no li va sortir massa bé (riu).

–Sempre s’ha dit que al rugbi sou com una família. És així?
–Totalment. A la selecció el 80%, o més, dels jugadors acaben formant part del VPC, i vulguis o no el fet d’estar partint-te la cara amb els teus companys setmana rere setmana crea un vincle molt fort. És gent a la qual aprecies i per la qual acabes ficant el cap on altres no posarien ni la mà. Aquesta unió es nota moltíssim al camp. Els teus companys acaben sent la teva família.

–Com veu la base del rugbi andorrà?
–Des de la base s’està treballant molt bé, amb gent del VPC que està formant als més joves i altres que fa més de 20 anys que dediquen el seu temps al projecte. El rugbi és un esport que acaba enganxant, ja sigui pels valors, per aquesta companyonia característica, etc.

–Sense oblidar el tercer temps.
–Exacte. És un distintiu del nostre esport. Pots haver estat tot el partit lluitant contra un rival i quan s’acaba et dones la mà, una abraçada i te’n vas a fer-te la cervesa amb els teus companys (riu). El rugbi t’aporta uns valors que ja no sols romanen dins del camp, sinó que també acabes transmetent a tots els àmbits de la teva vida. Es tracta de superar-se a un mateix, de companyonia, i més que un esport és una forma de viure.