al llarg d’aquest any, un total de 27 infants i adolescents han estat atesos pel Servei Especialitzat d’Acolliments Familiars (SEAF). Actualment, hi ha 20 menors sota la mesura d’acolliment en família extensa –que tenen un vincle familiar–, tres es troben en acolliment en família aliena –persones que s’ofereixen voluntàriament a fer-se càrrec temporalment d’aquests menors–, i tres més estan amb famílies col·laboradores –que van ser família d’acollida i ara mantenen el vincle–. Així ho van indicar la treballadora social del SEAF, Raquel Llorens, i el psicòleg del servei, Roger Naudí, que a més de vetllar pel funcionament del programa en benefici dels infants i adolescents atesos, s’encarreguen de donar-lo a conèixer. L’acolliment familiar és una mesura de protecció per a menors que es troben en desemparament i temporalment han estat separats de les seves famílies. No obstant això, malgrat que sí que hi ha la tipologia temporal de dos anys (prorrogable un més), també existeix l’acolliment permanent que abraça temporalitats més llargues o fins a la majoria d’edat.

De fet, el Govern atén altres 25 menors en els diferents serveis disponibles, tutelant joves de diferents edats. En qualsevol cas, el recurs de l’acollida familiar és primordial per la primera infància, és a dir, entre els zero i els sis anys, segons els tècnics. «En la primera infància, i pel seu desenvolupament, és prioritari que puguin estar acollits i no créixer en un entorn institucionalitzat», va apuntar Llorens, mentre que Naudí va recalcar que «per molt d’afecte que li puguis donar sent educador o monitor del Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), no pot igualar-se al que és formar part d’un entorn familiar amb una mirada única». I és precisament aquesta atenció particular la millor eina que els nens acollits tenen per recuperar l’autoestima i créixer amb l’estabilitat que necessiten, ja que tal com va posar en relleu el psicòleg del SEAF «tots els nens, només pel fet de ser acollits, tenen una motxilla important al damunt perquè no poden créixer amb qui ells voldrien créixer». Per això, Naudí va refermar que «aquests nens podrien anar al millor psicòleg del món que, en realitat, qui més pot promocionar la seva resiliència són les seves pròpies famílies d’acollida».

La relació entre famílies

De totes maneres, els menors que accedeixen al recurs són atesos i seguits psicològicament des del primer moment. De fet, és en aquesta avaluació i relació que s’estableixen les necessitats del menor i es busca «l’encaix» amb la família que finalment l’acollirà, pel fet que, tal com va destacar el psicòleg, «no busquem nens per a famílies, sinó famílies per a nens». En aquest sentit, la qualitat de les visites entre la família biològica i la d’acollida esdevé molt important pel menor, i es passa per diferents estadis fins que les trobades puguin ser lliures i de qualitat. Llorens va detallar que, en primera instància, les trobades són tutelades –hi ha un professional present que pot intervenir–, després passen a ser supervisades –el professional queda fora de la sala però segueix la sessió per fer recomanacions al final–, i finalment, poden ser lliures entre les famílies. Aquesta gradualitat en la relació és molt necessària quan els acolliments són en famílies alienes, però també poden ser indispensables quan es tracta de família extensa que té un conflicte. De fet, Naudí va puntualitzar que, en algunes ocasions, el SEAF intervé en acolliments que fa anys que s’estan donant fora del recurs per tal «d’ordenar la relació i comprovar la bona situació de l’infant».

En definitiva, més enllà d’una estabilitat emocional, laboral i econòmica, i la disponibilitat de temps, la treballadora social va posar en relleu que l’element principal per a esdevenir família d’acollida és «tenir una motivació relacionada en voler ajudar una criatura». I, malgrat que es prioritzi que l’infant «es quedi en el seu entorn pròxim», les condicions no sempre ho permeten i és en aquest punt que apareixen les famílies alienes que formen part de la bossa disponible pel SEAF. En aquest sentit, els tècnics del servei van exposar que, sovint, la qüestió que fa més enrere a les persones és la finalització de l’acolliment i la por a no tornar a veure el menor. Al voltant d’això, Naudí va puntualitzar que «s’ha vist que el trencament del vincle amb algú que t’ha estat cuidant durant anys pot ser molt nociu pel nen», i per això, «promocionem que es mantingui la relació». D’aquesta manera, «no hi ha d’haver ni un trencament per sempre ni un dol, i les famílies passen a ser uns tiets a qui veuen el cap de setmana».

Més enllà del SEAF, els recursos del Govern pel benestar dels menors tutelats i els circuits actius comprenen el CRAE, el Servei d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Seaia), l’Àrea d’Atenció a les Persones i les Famílies, la Comissió d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, a banda dels centres escolars i ludoteques, la Policia i la Batllia. El primer reglament del servei d’acolliment, segons va explicar Llorens, data del 1991, tot i que s’ha anat modificant amb el temps, i a més, s’està treballant en un de nou actualment. Així mateix, per tal de donar a conèixer el programa, el SEAF ha llançat una campanya aquest any per tal que les persones interessades puguin ser informades, i pròximament, en reforçarà la difusió a través de les xarxes socials. Per tal de rebre informació del programa, les famílies poden enviar un missatge a [email protected].