Casamajor i Villaronga, dilluns als Gaudí, amb l'estatueta a la mà. Foto: FERRAN NADEU

L'endemà del flamant Gaudí al millor actor secundari pel seu paper a Pa negre, d'Agustí Villaronga, l'enxampem als assajos finals de Pedra de tartera. Ja saben, l'adaptació teatral de la cèlebre novel·la de Maria Barbal que dimecres que ve estrena a la Sala Petita del Nacional de Catalunya. Roger Casamajor (la Seu, 1976) es va afegir dilluns al club que l'any passat va estrenar Èric Arajol, Gaudí a la millor direcció de so per pel·lícula Trash.

–¿Satisfet, content, emocionat?

–¿Què puc dir? Tot això i molt més. És un honor i un orgull, i ara em toca pair-ho.

–¿El primer de la col·lecció?

–No se sap mai. Si n'arriben més, benvinguts, però el que està clar és que no treballo pas pels premis, jo.

–¿Què té Pa negre perquè hagi concitat aquesta rara unanimitat de crítica i públic?

–És un peliculón. La gent surt del cine amb la sensació que ha vist una molt bona pel·lícula. Villaronga és un mestre de les emocions, toca la fibra.

–¿Què té de diferent de tantes altres pel·lícules sobre la postguerra espanyola? ¿Per què surt airosa on tantes altres fracassen?

–Perquè no fa concessions, per començar. I no és gens maniquea. No hi ha bons i dolents, sinó individus que han de sobreviure en circumstàncies molt difícils. De fet, tots són víctimes. Villaronga té un do: fa que l'espectador s'identifiqui amb una rara intensitat amb els seus personatges. D'altra banda, la recreació d'època és molt fidedigna. I no hem d'oblidar que el que se'ns explica a la pantalla, amb petites variacions, ho van haver de viure la majoria dels nostres padrins. La història de Pa negre ens toca a tots.

–¿N'hi ha prou amb una sola vegada?

–Una recomanació personal: vegin-la com a mínim dues. Jo en porto set. I hi tornaré

–Francesc Colomer, el seu fill de ficció, s'ha quedat sense el Gaudí al millor actor. ¿Sorprès?

–Fer competir els nens en la categoria de millor actor o millor actriu... a mi em grinyola una mica, la veritat. Els Goya tenen la categoria d'actor revelació. Ho trobo més adequat perquè són nens que estan fent d'actors, no actors professionals.

–Pa negre, ¿és la refutació d'aquell prejudici que diu una bona peli no és necessàriament una peli per minories?

–Exactament. Hem de ser conscients que hi ha un sector de públic a qui li agraden les històries diguem-ne dures, i un altre que el que vol és anar al cine a menjar crispetes. Aquest últim és el que omple les sales. Però crec sincerament que el futur del cine és en el primer: produccions modestes que s'atreveixen a explicar bones històries. I he de dir que aquest any n'hi ha hagut a Catalunya una collita excepcional: no només Pa negre; mirin Herois, La mosquitera... ¡Estupendes!

–¡Els Davids independents derrotaran els Goliats de Hollywood...! ¿Vol dir?

–En la meva opinió, les superproduccions estil Los cuatro fantásticos o El increíble Hulk tenen els dies comptats, perquè cada vegada els serà més difícil amortitzar la inversió.

–Pa negre, ¿és una peli per a cinèfils?

–Precisament, Villaronga ha aconseguit allò tan difícil i tan excepcional que consisteix a tocar totes dues bandes: els cinèfils i els crispeteros... Però és que ell és un gat vell, amb moltes pel·lícules al sarró, i de molt bones, i amb Pa negre ha trobat el filó,.

–¿Decebut, de veure's fora de la carrera dels Goya?

–Com que als Goya sí que hi ha categoria d'actor revelació, hi van fer competir el Francesc, i a mi m'hi van inscriure com a actor protagonista. I com que en realitat no ho sóc, de protagonista, no he passat a la final. Són decisions de la productora. Això sí: crec que es van equivocar i que en la categoria de millor secundari hauria passat a la final. Una altra cosa és guanyar, però la nominació la tenia bastant segura.

–Anem a Pedra de tartera: per fi podrà parlar el seu català nord-occidental a l'escenari.

–M'ha fotut bastant, la veritat, perquè com que el meu català és tan pròxim al pallarès, però no pas idèntic, he hagut de canviar certs girs i m'ha costat. Però hem fet un treball de dicció acuradíssim, i la gent del Pallars ho apreciarà, segur.

–A Infidels el veiem en un paper no gaire habitual de Don Juan consumat. ¿Li agafarà el gust?

–Just quan fan la sèrie tenim assaig, i no m'he pogut veure. Però sé que ja hem sortit enllitats amb la Montse Guallar. En fi... Crec que m'hauran d'aguantar tota la temporada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.