Lua Roca – 22 anys – és una jove andorrana d’origen brasiler. Sempre inquieta, va començar a sentir la passió per la interpretació amb 10 anys. Avui, es troba plenament immersa en la segona i última temporada d’Arrels d’arreu de la Jocand, que s’estrena avui. L’obra també estarà el cinc i l’onze d’aquest mes amb aquesta obra dirigida per Ester Nadal. Es tracta de la seva primera experiència professional i espera que suposi el primer pas per a la seva carrera interpretativa.
 
–¿D’on surt la teva vocació per la interpretació?
–Jo fa 10 anys que realment faig teatre. Llavors, un dia vaig anar a un rodatge i allà vaig sentir que volia dedicar-me a aquest món. Per això vaig voler estudiar interpretació, però, els meus pares em van dir que trobés també alguna cosa amb què compaginar-ho i vaig pensar que era bona idea fer-ho amb direcció de cine. Passat el temps, vaig veure que estava molt bé dirigir, però estava més a gust a les classes d’interpretació. 

–¿Com et vas assabentar d’aquesta iniciativa per joves intèrprets de la Jocand?
–Em vaig assabentar d’aquest projecte de la Jocand per Instagram i vaig pensar que era una incitava molt bona. Vaig escriure al Juanma Casero i a la Irina Robles —codirectors de la Jocand — dient-los  que era una gran idea, jo pensava que era a gent més jove que jo i ells em van dir «Tu per edat, de fet, podries entrar-hi si et ve de gust fer el càsting» i em vaig animar a fer-lo.

–¿Què significa per  tu aquesta primera aventura professional en el món de la interpretació?
–És un primer pas per donar-te una mica a conèixer, de poder treballar com a intèrpret i aprendre moltíssim. Entens com funciona una companyia, les diferents maneres de treballar, etc. A més, no és sols d’intèrprets també és per als d’ajudants de direcció, encarregats de vestuari, de llums, tècnics, etc. No són la cara visible, però, són allà, i la figura d’aquesta gent s’ha de reivindicar perquè els teatres no sols el fan els actors i les actrius. És per això què, aquestes oportunitats de la Jocand són també per a crear pedrera i per fer un pont per al món professional. Al final som un equip molt jove, però que tenim moltes ganes. 

–Parlant de l’obra, ¿com descriuries Arrels d’arreu?
–És una mica complicat, però, per fer una comparació, és com un somni on entres en un univers estrany que a la vegada et toca i és bonic, però, al mateix temps també és cru. És una obra de contrastos i contrapunts tenint com a referència sempre la figura dels nostres avis i àvies.

–¿Com ha estat el procés de compartir totes aquestes experiències i records entre vosaltres?
–Tots hem partit d’aquests records i, vulguis o no, l’un ha portat a altre a recordar-se també i aquest a la vegada a un altre. Es tracta de vivències molt personals i intimes i clar, els primers dies no teníem ni idea què podíem aportar cadascú a l’obra, i llavors un dia, asseguts tots en rogle ens vam anar soltant, perquè no tots tenim avis o una bona relació amb aquests, i clar amb aquesta experiència, de despullar-nos i contar aquests records, ha provocat que a voltes acabem amb el clínex i tot.

–¿Què ha suposat el fet de treballar amb una directora com l’Ester Nadal?
–Al principi reconec que estàvem un poc espantades i espantats per posar-nos a treballar amb l’Ester, perquè ningú abans havíem treballat amb ella clar, i no era el mateix que treballar amb el Juanma o la Irina perquè ja havíem estat a la seva escola i  d’altres voltes que hem coincidit. Era com llançar-nos a la piscina i treballar amb una persona amb la qual sols havíem intercanviat unes poques paraules. Però aquesta por ens la vam traure de pressa de sobre per què és realment una persona magnífica, sobretot molt propera i que ens ha entès en tot moment i també ens ha donat el nostre espai perquè fóssim nosaltres qui contem aquestes pròpies vivències de l’obra, i això ha estat fonamental per al bon ambient.

–Aquesta temporada és la segona i última de l’obra. ¿Què significa per a tu?
–Em dóna molta pena. Després de Tercera Onada sabíem que ens tornaríem a veure perquè anàvem a fer Arrels d’arreu i ara clar, no hi ha res després. Jo el que vull es continuar fent molts bolos per poder seguir veient la gent i continuar treballant junts aquest grup.

–¿Què desitges de cara al teu propi futur professional?
–Espero poder treballar de la interpretació tota la meva vida. No aspiro tampoc a tenir portades ni coses així, simplement vull viure de la meva professió. Amb això, seria la persona més feliç del món, però, clar sé que no serà gens senzill, però faré tot el possible perquè sigui així.