Pol Moya acaba d’arribar de la seva segona experiència en uns Jocs Olímpics, enguany Tòquio 2020, i explica com ha viscut tot el cicle i les seves sensacions a la capital japonesa, dins i fora de la pista.

–Com ha viscut Tòquio 2020?
–Eren els meus segons Jocs i han estat molt diferents dels de Rio 2016. Primer per la pandèmia i, després, perquè en els primers em va sorprendre tot –des del menjador fins a veure esportistes de primer nivell al meu costat– i ara, en els segons, ja no m’ha impactat tant. A més, uns Jocs Olímpics són una experiència molt maca i no té res a veure amb altres campionats o competicions a les quals puc anar.

–Amb què es quedaria d’aquests Jocs Olímpics?
–Amb el fet que he pogut ser el portador de la bandera d’Andorra en la cerimònia d’inauguració; ha estat molt especial. I, després, que el meu company Adrián Ben va ser cinquè i entrenem junts cada dia. Per A mi, a banda del meu paper a la competició –que personalment m’hauria agradat estar una mica més endavant, tot i que el considero positiu–, veure com algú, amb qui treballo al costat, passa a una final olímpica i és cinquè, és increïble.

–En aquests Jocs, a banda dels resultats esportius, hi ha hagut un tema que ha destacat per sobre els altres: la pressió als esportistes d’elit. Quina visió té del tema?
–És un tema molt important que, fins ara, era tabú. La gent només pensa en què ets esportista d’elit, has d’anar a una competició i has de rendir; tot això sense pensar en com estàs, si estàs bé o no físicament i mental. Al final, nosaltres rebem unes beques i unes ajudes que ens les donen exclusivament per anar als Jocs Olímpics, representar el país i fer-ho el millor possible. Això suposa que podem arribar molt bé físicament, però tenir també una pressió mental que hi és, però que no veu. Crec que, fins ara, no s’ha parlat del tema, però és molt important.

–Pol Moya com ha portat aquesta pressió?
–La veritat és que ho portava pitjor abans d’anar a la cita olímpica que no un cop vaig arribar allà. Vaig estar lesionat, una lesió important, quan faltaven dos mesos i escaig pels Jocs i, com qualsevol esportista, quan s’està lesionat i s’ha de recuperar, es generen dubtes i es crea una forta pressió. Jo em preguntava: «I si no arribo a temps? I si quelcom va malament?». Per sort, després entrenant, em vaig trobar bé i estava tranquil perquè sabia que estava en el millor estat de forma possible. A banda dels típics nervis que pugui tenir sempre que competeixo i més en uns Jocs Olímpics, sabia que estava bé i que havia fet una bona feina.

–Aquests Jocs Olímpics, en què s’ha parlat del tema, faran que hi hagi un gir de 180 graus sobre la salut mental dels esportistes?
–Personalment, no ho crec. Suposo que es tindrà més en compte d’ara endavant, però no sé fins a quin punt se li donarà la importància que realment té.

–Comentava que una de les coses amb les quals es quedava de Tòquio era el fet de portar la bandera d’Andorra a la cerimònia d’inauguració. Li hauria agradat que hi hagués hagut un equip més gran darrere?
–Com més gran sigui l’equip, millor, en tots els aspectes: es fa més equip, ens animem els uns als altres. Els Jocs es viuen d’una manera diferent. Si faig una comparativa, per a mi, la meva competició preferida són els Jocs dels Petits Estats perquè competim en tots els esports i fem pinya d’equip. Però que hagi molts més representats d’Andorra en uns Jocs Olímpics serà complicat; sempre serem pocs, però, insisteixo, com més hi hagi, millor, perquè crearem un sentiment que, volguem o no, ens ajudarà, ens animarà i ens treure pressió perquè podrem xerrar entre nosaltres o anar a veure les proves dels companys.

–Hi ha hagut polèmica amb la falta d’informació als mitjans de comunicació del país per part del Comitè Olímpic Andorrà (COA). Realment no es podien facilitar dades i fotografies de les competicions?
–És veritat, no podíem enviar cap mena d’imatges ni fotografies de nosaltres competint i entrenant a les instal·lacions olímpiques.

–Per quin motiu?
–Està escrit les regles dels Jocs. No ha estat una cosa específica del COA ni d’aquests Jocs Olímpics.

–També hi va haver polèmica, en aquest cas abans de la cita, amb la designació dels esportistes als quals se’ls atorgava les wild-cards. Com ho va viure?
–Jo em vaig limitar a entrenar i a arribar bé als Jocs, que era el meu objectiu. Sota el meu punt de vista, si es va a uns Jocs sota una invitació, es considera com una plaça que s’ha reglat i que l’esportista no s’ha guanyat. Jo em vaig ocupar de donar el màxim allà per deixar Andorra el més amunt possible, la resta ja són coses que no conec.

–Creu que seguirem veient andorrans que es classifiquen per uns Jocs Olímpics per mèrits propis?
–Toni Bernadó, en més d’una ocasió en marató, Hocine Haciane, en natació, ho van aconseguir. Hi ha hagut casos, però s’ha de tenir en compte que no és gens fàcil. A més, s’ha d’afegir la dificultat de cada esport, que té els seus criteris, i s’ha de considerar de forma diferent cada un.

–Tornarem a veure’l en uns Jocs Olímpics?
–Espero que sí. Com a mínim, treballaré perquè sigui possible.

–Acabem de passar un cicle olímpic més llarg de l’habitual, de cinc anys, i ara en ve un de més curt, de tres. Aquest fet modifica molt la preparació?
–No canvia res. Jo no vaig realitzar cap modificació en la meva preparació pels Jocs que acabem de passar i, referent als que venen, tampoc ho faré, ja que no s’obren les classificatòries de la mínima fins a l’any anterior als Jocs.

–Quines són les seves properes cites marcades a l’agenda?
–Hi ha el Mundial indoor a Belgrad i, sobretot, l’Europeu de Munich del 2022 i el Mundial Eugene, als Estat Units. De moment són aquestes les competicions que tinc de cara al futur.